dimarts, 27 d’octubre de 2009

Muntatge de Pastorets’09

És un quart de dotze tocat i estic cansada, però immensament feliç. Ahir vam baixar, entre uns quants –pocs, tot s’ha de dir- la cinquantena de decorats dels Pastorets de Mataró. Durant l’any queden guardats, ben plegats, a l’altell que hi ha damunt dels vestuaris, i cal baixar-los per l’escala dels vestuaris, tot fent cadena, fins a deixar-los situats a l’escenari, a punt per penjar. Quatre piles: de roba, de paper, parells i senars. L’Antonio és la veu de l’experiència, i així ho vam fer ahir, començant per penjar-ne alguns dels de roba.

Avui, sopem d’hora i ens hi arribem a quarts de deu, amb l’afegitó que el meu pare, de setanta-dos anys, em diu que també hi vindrà. Fa anys i panys que no puja a l’escenari, un escenari que va trepitjar en l’època en què feia de Satanàs, juntament amb en Josep Maria Malé; o de quan va fer Ha fugit un cavall, Bestiari, El flautista d’Hamelin, i moltes altres obres de teatre que ara no recordo.
Suposo que el fet que les nétes hi estiguin implicades li provoca un no-sé-què, però mira que feia temps que jo li anava al darrere perquè hi vingués, que s’hi apropés una mica més, no només com a espectador –que jo ho fa-, i no me n’havia sortit! V., no saps com t’agraeixo el que has aconseguit, sense tu proposar-t’ho.
Recordo quan jo, menuda encara, l’ajudava a repassar els diàlegs entre el dimoni –ell- i Sant Miquel –jo-, la poca estona que teníem després de dinar i abans de retornar a l’escola. Recordo la camamilla que li havia d’anar a buscar al bar, tot travessant el pati, perquè després del pròleg ja estava afònic. Els ulls i les boques obertes dels menuts que veien com se li encenien les banyes, cada cop que el dimoni s’enfadava.
Quan tens deu o dotze anys i veus el teu pare allà, damunt l’escenari, fent el paper del dimoni gros, et marca d’una manera profunda, íntima, que no sé explicar amb paraules. El Satanàs era el meu pare i jo l'admirava embadalida... Però això també m’ha fet viure la passió pel teatre, pel compromís, per la responsabilitat, pel respecte a la gent que dóna hores i hores de la seva vida a canvi de res només perquè tot això rutlli com una seda.
Avui, després d’haver tornat a veure el pare damunt l’escenari, passant-nos les fustes, desplegant decorats, parlant amb en Miquel, l’Antonio, l'Encarnita, en Carles, en Jordi, en Quim, en Francesc, en Dídac i la Violeta, m’he adonat de com desitjava que això passés. Els ha parlat del senyor Ciutat, de les dues plataformes giratòries que havien construït, dels decorats d’aleshores, ha xiulat la música de l’apoteosi, i ha preguntat tot el que feia falta i no sabia.
Segur que demà no s’aguantarà i potser no hi tornarà, però m’és igual. Ell ha fet un petit pas, però ha estat un gran pas. És difícil explicar perquè, però avui me’n vaig a dormir feliç.