dissabte, 17 d’octubre de 2009

Les filles de Carles Rahola

Ahir al vespre, fent resum de la setmana, vaig pensar que havia estat profitosa, molt profitosa.
Feia dies que estava intentant buscar qui era Lluís Franquesa i Feliu, gironí, i no me’n sortia. Només sabia dues coses: havia estudiat per a advocat i l’any 1938 havia exercit d’oficial major accidental al Parlament de Catalunya.


Però aquesta setmana va caure a les meves mans un llibre de Josep M. Poblet, Els darrers temps de la Generalitat i la República. Recull quaranta-cinc testimonis, i el d'Artur Bladé l’esmenta com el secretari de Josep Irla: “A can Rahola, on ens esperàvem, ens van dir que, realment, havíem jugat amb molta sort. Ells havien encarregat a n’en Rafael Closas de tramitar els passaports de tota la família. Aquella nit vam dormir allí i l’endemà, dia 26, Moragas i jo, vam acompanyar la filla d’en Rahola a casa del seu marit (en Franquesa, secretari de Josep Irla), on vivia en Cloasa, el qual ens va dir que havia deixat, la nit abans, els documents a punt de signatura i que només calia anar a recollir-los.”
Així que, amb aquestes dades, vaig posar fil a l’agulla. Gràcies al dairi El Punt, vaig saber que una filla de Carles Rahola havia assistir a la presentació dels Premis de comunicació local Carles Rahola que havien impulsat, el passat mes de setembre, el Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona. Era la Carolina Rahola, de 86 anys, que actualment viu a la casa familiar, la casa on Carles Rahola va acollir alguns dels diputats que el 1939 es dirigien cap a la frontera.
Vaig telefonar-la a mitja setmana i es va mostrar molt agraïda. Va confirmar-me que en Lluís Franquesa (Girona, 1908 - Santiago de Xile, 1951) que sortia al llibre de Josep M. Poblet era realment en Lluís Franquesa i Feliu, el seu cunyat, el marit de la seva germana Maria, i per tant gendre de Carles Rahola. Que havien hagut de marxar cap a l’exili, primer a França i després cap a Santiago de Xile, arribant-hi el gener de 1940.
Vam parlar d’Agullana, de Darnius, de la guerra, però ella repetia una i altra vegada que recordava molt bé com els polítics que feien el camí cap a l’exili paraven a Girona, a casa del seu pare: "Alguns diputats havien hagut de dormir fins i tot a la banyera..." Es va fer un silenci llarg. Quan va prosseguir, em va dir que els fills de tota aquella gent havien estat els grans oblidats de la història. A mi se’m va fer un nus a la gola i vaig pensar que tenia tota la raó.
Després, sorpresa: “La meva germana Maria, de 92 anys, viu encara a Santiago de Xile”. Li vaig demanar el telèfon i ahir mateix vaig trucar-la. M’explicà que el seu marit, a més d’advocat, havia estat el president de l’Audiència de Girona, i que no sap exactament si era secretari del president Irla, però sí que eren molt amics. No em va saber dir l’any exacte que va enviudar: “Saps què passa? Que a vegades, quan he de parlar de temes que m’emocionen, se’m fa una nebulosa.” Li dic que no passa res, que ja tinc el correu electrònic del seu nét i que ho farem d’una altra manera: li deixo uns dies perquè ella pensi i ordeni tot el que ens vulgui explicar, i ell ja m’ho farà arribar. Té una fotografia del seu marit treballant al Parlament, i també ens la farà arribar.
Quan li dic que justament aquesta setmana he parlat amb la seva germana Carolina, que és la que m’ha donat el seu telèfon, li canvia el to de veu. “Està bé, la Carolina?” Jo m'estovo i faig el cor fort. Si hagués de fer un dibuix d’aquell instant precís, màgic gairebé, seria com si aguantés una corda, i a banda i banda dels extrems hi haguessin les dues germanes Rahola, una a Girona i l’altra a Santiago de Xile.
Oi que enteneu perquè he dit que ha estat una setmana profitosa?