dissabte, 10 d’octubre de 2009

La meva parella lingüística



Com cada divendres, ahir vaig trobar-me amb la P., la meva parella lingüística. Quedem a les sis, a la plaça Santa Anna, i estem una hora o hora i quart plegades. Parlem, passegem, ens expliquem com ha anat la setmana, com es preveu la propera, etcètera.
He descobert un nou món amb això del voluntariat lingüístic, de veritat. Potser estava mal fixada –segurament pels casos que coneixia–, perquè al principi em creia que el més habitual era que et toqués una parella lingüística romanesa, russa, italiana o vés a saber d’on.
La P., però, és diferent, i és per això que ho considero remarcable. És nascuda aquí, té quaranta anys i el seu barri sempre ha estat Cerdanyola. Els pares són de fora, de Màlaga, però ella es fa creus que en tota la seva vida mai havia necessitat parlar català. Havia estudiat en castellà, comprava en comerços del barri i el seu entorn era exclusivament castellà. Però això ha canviat: té dos nens, un de 10 anys i un de 6.
Els seus nanos, tot i no sortir de Cerdanyola, fan una escolarització en català, i és això el que la va empènyer a apuntar-se a cursos de català, primer, i a les parelles lingüístiques. Volia poder respondre a les possibles preguntes que els seus fills li fessin.
Així que a finals de juny vam començar les trobades. Ella ja s’havia tret dos cursos de català, i el que ha començat enguany el troba un xic més complicat. El mèrit, però, és que cada divendres baixa al centre i parla una hora en català, que és –no us ho perdeu– l’única hora que parla en català durant la setmana! Jo li dic que s’ha de llençar a la piscina, que a la feina contesti al telèfon en català, que li demani al s seus fills que el parlin més sovint, però no hi ha manera.
Li agrada molt llegir i mira molt poca tele. Abans de l'estiu vam estar parlant del fenomen Stieg Larsson, que ella desconeixia en part, tot i que n'havia sentit parlar. Jo li vaig explicar com m’havien enganxat els llibres, que els vaig començar i que no els podia deixar. I em va sorprendre quan, en la primera trobada que vam fer després de les vacances, em va preguntar: “Saps quin llibre he llegit aquest estiu? Els homes que no estimaven les dones”. Déu n’hi do!
Ahir li vaig portar més lectura. Devora els llibres, i això també està bé, perquè agafa memòria visual de les paraules en català. “Que siguin fàcils, novel·les...”, va dir-me. Vaig portar-li Petons de diumenge, de la Sílvia Soler, i li vaig explicar que era la germana d'en Toni Soler, l'historiador, i director del programa Polònia, de Tv3.
Diu que ha de presentar una exposició oral la primera setmana de novembre en el nou curs de català, i que no sap sobre què la pot fer. Li dic que la castanyada és un bon tema –panellets i castanyes–, i que també pot parlar del sabre de Sant Simó. Coneix el sabre, però no en sap la història, i hem quedat que li portaré un llibret on s'explica.
És oberta, li agrada aprendre, voldria passar més hores al centre de la ciutat i va a les biblioteques a demanar llibres en català.
M’explica que parla de les nostres trobades amb els seus familiars i que ells s’estranyen quan ella els explica que si un dia es trobés a la Neus pel barri segur que li parlaria en català. I no entén que ells se n’estranyin.
Vaig convidar-la a veure un assaig dels Capgrossos, i vaig demanar-li que portés també el seu fill gran. No n’havien vist mai en directe.
Tot i que sembla mentida i m’explica coses que em costen de creure, aquesta és la realitat que tenim...

2 comentaris:

Joan Calsapeu ha dit...

Això sí que són "criatures d'un altre planeta" (assentades en el planeta Catalunya). I sempre hi ha algunes ànimes sensibles que senten curiositat per saber quina mena de terra és la que trepitgen. I és bonic veure amb quina il·lusió descobreixen la Mediterrània. Però la insensibilitat, la ignorància, la prepotència, són com la marea que puja: imparable, abassegadora, invasiva. I no baixa.

Maria Fradera ha dit...

M'agrada molt aquest escrit, Neus. És el nostre pa de cada dia... Quan saps que hi ha realitats així, que són moltes, s'entenen moltes coses i t'adones que només amb el coneixement mutu es trenquen aquestes barreres. Fas bona feina!