Aquest matí he llegit a la premsa l’article sobre el nou llibre de Toni Soler, L’última carta de Companys (Columna), i m’ha fet recordar la carta –aquesta real, que no de ficció– que Manuel Companys va adreçar-li a Maria, filla del president, narrant-li els últimes dies del seu pare. Acabat d’encetar el mes d’octubre, justament quan farà 69 anys del seu afusellament, és just recordar-la:
Els últims dies del presidentEl dia 3 d’octubre, custodiat per la Guàrdia Civil, i fortament emmanillat fins a fer-li sang, va arribar a Barcelona. El van portar a Montjuïc...
El dia 8 ho van saber les germanes, i el van voler veure, però van fracassar...
El dia 10, la Ramona (germana de Companys) va anar a Capitania amb aires de violència, i decidida a tot... Per fi, a les 7 de la tarda, el va poder veure a tres metres de distància... Està molt serè, i té la veu clara de sempre...
El dia 12, va obtenir altra vegada permís, i va poder entrar a la cel.la; es van abraçar, la Ramona sanglotava, ell la va haver de consolar. Li va dir que estava content de trobar-se a Catalunya, i de morir per ella als cinquanta-vuit anys d’edat. Li va explicar el seu captiveri, i no se’n va queixar, malgrat el mal que li feien les ferides de l’esquena i de les cames...
El dia 14 hi van anar les tres germanes sense permís; a les onze sortien del judici molts militars. “L’acusat –els va dir el defensor– és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat. Els militars ho comentaven en veu alta: Quin home més serè!” A les 9 de la nit es presenta el defensor, i els diu aquestes paraules textuals: “Ja poden avisar la funerària.” Imagina’t l’escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se’n va amb les altres cap amunt. De gra o per força s’obre pas. Entra i crida: “Lluís!” Ell treu el cap per la finestra de la cel·la, i li diu: “Nena, on vas?” “Què véns a fer en aquestes hores?” Són dos quarts de dotze de la nit. Ella li respon que el vol veure. Diu ell: “Si m’haguessin de matar, estaria en capella.” Un militar que els acompanya fa: “Ja li llegiran la sentència.” Contesta ell: “Doncs jo em pensava que em posarien en capella.”
Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents. “L’única pena –diu– és no saber res del meu fill.” Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut fer més bé al seu poble... Després, han de sortir.
El dia 15, a dos quarts de set del matí, és afusellat en el fossar del castell per la Guàrdia Civil. No va voler que li embenessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil va dir: Afuselleu un home honrat. Les seves darreres paraules van ser: VISCA CATALUNYA!
El dia 8 ho van saber les germanes, i el van voler veure, però van fracassar...
El dia 10, la Ramona (germana de Companys) va anar a Capitania amb aires de violència, i decidida a tot... Per fi, a les 7 de la tarda, el va poder veure a tres metres de distància... Està molt serè, i té la veu clara de sempre...
El dia 12, va obtenir altra vegada permís, i va poder entrar a la cel.la; es van abraçar, la Ramona sanglotava, ell la va haver de consolar. Li va dir que estava content de trobar-se a Catalunya, i de morir per ella als cinquanta-vuit anys d’edat. Li va explicar el seu captiveri, i no se’n va queixar, malgrat el mal que li feien les ferides de l’esquena i de les cames...
El dia 14 hi van anar les tres germanes sense permís; a les onze sortien del judici molts militars. “L’acusat –els va dir el defensor– és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat. Els militars ho comentaven en veu alta: Quin home més serè!” A les 9 de la nit es presenta el defensor, i els diu aquestes paraules textuals: “Ja poden avisar la funerària.” Imagina’t l’escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se’n va amb les altres cap amunt. De gra o per força s’obre pas. Entra i crida: “Lluís!” Ell treu el cap per la finestra de la cel·la, i li diu: “Nena, on vas?” “Què véns a fer en aquestes hores?” Són dos quarts de dotze de la nit. Ella li respon que el vol veure. Diu ell: “Si m’haguessin de matar, estaria en capella.” Un militar que els acompanya fa: “Ja li llegiran la sentència.” Contesta ell: “Doncs jo em pensava que em posarien en capella.”
Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents. “L’única pena –diu– és no saber res del meu fill.” Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut fer més bé al seu poble... Després, han de sortir.
El dia 15, a dos quarts de set del matí, és afusellat en el fossar del castell per la Guàrdia Civil. No va voler que li embenessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil va dir: Afuselleu un home honrat. Les seves darreres paraules van ser: VISCA CATALUNYA!
(Lletra de Manuel Companys a la seva neboda Maria, filla del president, recollida als Quaderns de l’exili, núm. 2, octubre de 1943)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada