Muntatge de Pastorets’09

És un quart de dotze tocat i estic cansada, però immensament feliç. Ahir vam baixar, entre uns quants –pocs, tot s’ha de dir- la cinquantena de decorats dels Pastorets de Mataró. Durant l’any queden guardats, ben plegats, a l’altell que hi ha damunt dels vestuaris, i cal baixar-los per l’escala dels vestuaris, tot fent cadena, fins a deixar-los situats a l’escenari, a punt per penjar. Quatre piles: de roba, de paper, parells i senars. L’Antonio és la veu de l’experiència, i així ho vam fer ahir, començant per penjar-ne alguns dels de roba.

Avui, sopem d’hora i ens hi arribem a quarts de deu, amb l’afegitó que el meu pare, de setanta-dos anys, em diu que també hi vindrà. Fa anys i panys que no puja a l’escenari, un escenari que va trepitjar en l’època en què feia de Satanàs, juntament amb en Josep Maria Malé; o de quan va fer Ha fugit un cavall, Bestiari, El flautista d’Hamelin, i moltes altres obres de teatre que ara no recordo.
Suposo que el fet que les nétes hi estiguin implicades li provoca un no-sé-què, però mira que feia temps que jo li anava al darrere perquè hi vingués, que s’hi apropés una mica més, no només com a espectador –que jo ho fa-, i no me n’havia sortit! V., no saps com t’agraeixo el que has aconseguit, sense tu proposar-t’ho.
Recordo quan jo, menuda encara, l’ajudava a repassar els diàlegs entre el dimoni –ell- i Sant Miquel –jo-, la poca estona que teníem després de dinar i abans de retornar a l’escola. Recordo la camamilla que li havia d’anar a buscar al bar, tot travessant el pati, perquè després del pròleg ja estava afònic. Els ulls i les boques obertes dels menuts que veien com se li encenien les banyes, cada cop que el dimoni s’enfadava.
Quan tens deu o dotze anys i veus el teu pare allà, damunt l’escenari, fent el paper del dimoni gros, et marca d’una manera profunda, íntima, que no sé explicar amb paraules. El Satanàs era el meu pare i jo l'admirava embadalida... Però això també m’ha fet viure la passió pel teatre, pel compromís, per la responsabilitat, pel respecte a la gent que dóna hores i hores de la seva vida a canvi de res només perquè tot això rutlli com una seda.
Avui, després d’haver tornat a veure el pare damunt l’escenari, passant-nos les fustes, desplegant decorats, parlant amb en Miquel, l’Antonio, l'Encarnita, en Carles, en Jordi, en Quim, en Francesc, en Dídac i la Violeta, m’he adonat de com desitjava que això passés. Els ha parlat del senyor Ciutat, de les dues plataformes giratòries que havien construït, dels decorats d’aleshores, ha xiulat la música de l’apoteosi, i ha preguntat tot el que feia falta i no sabia.
Segur que demà no s’aguantarà i potser no hi tornarà, però m’és igual. Ell ha fet un petit pas, però ha estat un gran pas. És difícil explicar perquè, però avui me’n vaig a dormir feliç.

Una bona coneixença, M. Teresa Castelltort

L’emoció la tenia corpresa. El dia abans m’havia demanat si podria tenir alguna fotografia de la trobada, perquè volia retenir el dia no només a la memòria.
Ens havíem parlat més de quatre i més de cinc vegades per telèfon i per correu electrònic, i fins i tot m’havia fet arribar per correu postal documentació del seu pare, en Rafael Castelltort (Valls, 1893-Barcelona, 1958), oficial segon del Parlament de Catalunya des del 1933.

La veig veure per primera vegada allà, al bell mig del Saló Rosa, dreta, esperant amb impaciència i certs nervis que li indiquessin que tot estava apunt i que l’audiència es faria en breus moments.
Nascuda l’any 1936, la M. Teresa, tot repassant la vida, recorda els primers anys d’exili a Montpeller (1939-1944), quan es van despertar al barri on vivien, un matí de 1942, amb totes les cases buides de cop. I els anys següents passats a París (1944-1948), ciutat que tremolava de fred, sense una gota de carbó, ni sal per treure la neu.
Diu que Rovira i Virgili li deia al seu pare: “Hitler es morirà d’un fart de terra” i m’ensenya la publicitat de la conferència que Rafael Castelltort va fer, el 6 de maig de 1945, a l’Estatge del Foyer des Estudiants de la Jeunesse, com a president de la Delegació a París de l’Aliança Nacional de Catalunya.
Si la recerca d’informació del seu pare va posar-nos en contacte, saber que M. Teresa Gibert i Perotti era la seva mare, ja va ser massa. Dona valenta, de l’aparell del partit d’Esquerra Republicana i periodista, va ser activa i compromesa fins que va néixer la dona que aquell dia tenia just al davant.
Cada cop més penso que en aquesta vida pots fer coses que cotitzin en borsa i coses que no, però que justament aquestes són les que et fan tenir l’ànima tranquil·la.
Ha estat un plaer, M. Teresa.

Les filles de Carles Rahola

Ahir al vespre, fent resum de la setmana, vaig pensar que havia estat profitosa, molt profitosa.
Feia dies que estava intentant buscar qui era Lluís Franquesa i Feliu, gironí, i no me’n sortia. Només sabia dues coses: havia estudiat per a advocat i l’any 1938 havia exercit d’oficial major accidental al Parlament de Catalunya.

Però aquesta setmana va caure a les meves mans un llibre de Josep M. Poblet, Els darrers temps de la Generalitat i la República. Recull quaranta-cinc testimonis, i el d'Artur Bladé l’esmenta com el secretari de Josep Irla: “A can Rahola, on ens esperàvem, ens van dir que, realment, havíem jugat amb molta sort. Ells havien encarregat a n’en Rafael Closas de tramitar els passaports de tota la família. Aquella nit vam dormir allí i l’endemà, dia 26, Moragas i jo, vam acompanyar la filla d’en Rahola a casa del seu marit (en Franquesa, secretari de Josep Irla), on vivia en Cloasa, el qual ens va dir que havia deixat, la nit abans, els documents a punt de signatura i que només calia anar a recollir-los.”

Així que, amb aquestes dades, vaig posar fil a l’agulla. Gràcies al dairi El Punt, vaig saber que una filla de Carles Rahola havia assistir a la presentació dels Premis de comunicació local Carles Rahola que havien impulsat, el passat mes de setembre, el Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona. Era la Carolina Rahola, de 86 anys, que actualment viu a la casa familiar, la casa on Carles Rahola va acollir alguns dels diputats que el 1939 es dirigien cap a la frontera.
Vaig telefonar-la a mitja setmana i es va mostrar molt agraïda. Va confirmar-me que en Lluís Franquesa (Girona, 1908 - Santiago de Xile, 1951) que sortia al llibre de Josep M. Poblet era realment en Lluís Franquesa i Feliu, el seu cunyat, el marit de la seva germana Maria, i per tant gendre de Carles Rahola. Que havien hagut de marxar cap a l’exili, primer a França i després cap a Santiago de Xile, arribant-hi el gener de 1940.

Vam parlar d’Agullana, de Darnius, de la guerra, però ella repetia una i altra vegada que recordava molt bé com els polítics que feien el camí cap a l’exili paraven a Girona, a casa del seu pare: "Alguns diputats havien hagut de dormir fins i tot a la banyera..." Es va fer un silenci llarg. Quan va prosseguir, em va dir que els fills de tota aquella gent havien estat els grans oblidats de la història. A mi se’m va fer un nus a la gola i vaig pensar que tenia tota la raó.
Després, sorpresa: “La meva germana Maria, de 92 anys, viu encara a Santiago de Xile”. Li vaig demanar el telèfon i ahir mateix vaig trucar-la. M’explicà que el seu marit, a més d’advocat, havia estat el president de l’Audiència de Girona, i que no sap exactament si era secretari del president Irla, però sí que eren molt amics. No em va saber dir l’any exacte que va enviudar: “Saps què passa? Que a vegades, quan he de parlar de temes que m’emocionen, se’m fa una nebulosa.” Li dic que no passa res, que ja tinc el correu electrònic del seu nét i que ho farem d’una altra manera: li deixo uns dies perquè ella pensi i ordeni tot el que ens vulgui explicar, i ell ja m’ho farà arribar. Té una fotografia del seu marit treballant al Parlament, i també ens la farà arribar.
Quan li dic que justament aquesta setmana he parlat amb la seva germana Carolina, que és la que m’ha donat el seu telèfon, li canvia el to de veu. “Està bé, la Carolina?” Jo m'estovo i faig el cor fort. Si hagués de fer un dibuix d’aquell instant precís, màgic gairebé, seria com si aguantés una corda, i a banda i banda dels extrems hi haguessin les dues germanes Rahola, una a Girona i l’altra a Santiago de Xile.

Oi que enteneu perquè he dit que ha estat una setmana profitosa?

La meva parella lingüística

Com cada divendres, ahir vaig trobar-me amb la P., la meva parella lingüística. Quedem a les sis, a la plaça Santa Anna, i estem una hora o hora i quart plegades. Parlem, passegem, ens expliquem com ha anat la setmana, com es preveu la propera, etcètera.
He descobert un nou món amb això del voluntariat lingüístic, de veritat. Potser estava mal fixada –segurament pels casos que coneixia–, perquè al principi em creia que el més habitual era que et toqués una parella lingüística romanesa, russa, italiana o vés a saber d’on.
La P., però, és diferent, i és per això que ho considero remarcable. És nascuda aquí, té quaranta anys i el seu barri sempre ha estat Cerdanyola. Els pares són de fora, de Màlaga, però ella es fa creus que en tota la seva vida mai havia necessitat parlar català. Havia estudiat en castellà, comprava en comerços del barri i el seu entorn era exclusivament castellà. Però això ha canviat: té dos nens, un de 10 anys i un de 6.
Els seus nanos, tot i no sortir de Cerdanyola, fan una escolarització en català, i és això el que la va empènyer a apuntar-se a cursos de català, primer, i a les parelles lingüístiques. Volia poder respondre a les possibles preguntes que els seus fills li fessin.

Així que a finals de juny vam començar les trobades. Ella ja s’havia tret dos cursos de català, i el que ha començat enguany el troba un xic més complicat. El mèrit, però, és que cada divendres baixa al centre i parla una hora en català, que és –no us ho perdeu– l’única hora que parla en català durant la setmana! Jo li dic que s’ha de llençar a la piscina, que a la feina contesti al telèfon en català, que li demani al s seus fills que el parlin més sovint, però no hi ha manera.
Li agrada molt llegir i mira molt poca tele. Abans de l'estiu vam estar parlant del fenomen Stieg Larsson, que ella desconeixia en part, tot i que n'havia sentit parlar. Jo li vaig explicar com m’havien enganxat els llibres, que els vaig començar i que no els podia deixar. I em va sorprendre quan, en la primera trobada que vam fer després de les vacances, em va preguntar: “Saps quin llibre he llegit aquest estiu? Els homes que no estimaven les dones”. Déu n’hi do!
Ahir li vaig portar més lectura. Devora els llibres, i això també està bé, perquè agafa memòria visual de les paraules en català. “Que siguin fàcils, novel·les...”, va dir-me. Vaig portar-li Petons de diumenge, de la Sílvia Soler, i li vaig explicar que era la germana d'en Toni Soler, l'historiador, i director del programa Polònia, de Tv3.
Diu que ha de presentar una exposició oral la primera setmana de novembre en el nou curs de català, i que no sap sobre què la pot fer. Li dic que la castanyada és un bon tema –panellets i castanyes–, i que també pot parlar del sabre de Sant Simó. Coneix el sabre, però no en sap la història, i hem quedat que li portaré un llibret on s'explica.

És oberta, li agrada aprendre, voldria passar més hores al centre de la ciutat i va a les biblioteques a demanar llibres en català.
M’explica que parla de les nostres trobades amb els seus familiars i que ells s’estranyen quan ella els explica que si un dia es trobés a la Neus pel barri segur que li parlaria en català. I no entén que ells se n’estranyin.
Vaig convidar-la a veure un assaig dels Capgrossos, i vaig demanar-li que portés també el seu fill gran. No n’havien vist mai en directe.

Tot i que sembla mentida i m’explica coses que em costen de creure, aquesta és la realitat que tenim...

Contrabandistes de la llibertat

Tot i que a partir del proper 15 d’octubre ja el podrem trobar a les llibreries, l’Assumpta Montellà em fa saber que el proper dissabte, 10 de novembre de 2009, presentarà el seu nou llibre Contrabandistes de la Llibertat, a la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, un marc excepcional per poder batejar-lo.

La presentació anirà a càrrec del Dr. Josep Maria Solé i Sabaté i estic convençuda que serà un bon llibre.

I si voleu anotar-vos altres presentacions de Contrabandistes de la Llibertat, aquí les teniu:

- 28/10 llibreria Carrer Major, de Sta.Coloma de Gramanet

- 29/10 llibreria L'espolsada, de Les Franqueses del Vallès

- 31/10 llibreria Mallart, de Figueres

- 06/11 Biblioteca Municipal, de La Roca del Vallès

- 12/11 Llibreria 22, de Girona

- 19/11 llibreria Robafaves, de Mataró

- 12/12 Bada Llibres, de Cardedeu

Una foto clandestina

M'ha fet somriure. Gairebé, ben actual.

"Al Parlament de Catalunya, com en altres Parlaments, està prohibit de prendre fotografies.
Però, fa poc, La Publicitat va il·lustrar un article dedicat al Parlament Català amb una foto presa en plena sessió. Gairebé tota la Cambra va adonar-se de quan fou disparada la placa, i fins i tot mant diputat va cuitar a adoptar un posat arrogant.
Les úniques persones que no s'assabentaren de res foren els uixers i els ordenances, els quals, atrafegats servint polidament aigua mineral i alguna que altra lletra als diputats, es perderen d'avinentesa de sortir en aquell document històric.
El bo del cas fou que el dia en què la foto féu la seva aparició, el senyor Dalmau Costa, cap del Cerimonial del Parlament, va clavar un gran escàndol als uixers i ordenances i amenaçà amb registrar a l'entrada de la Cambra a periodistes i públic."

(Mirador, 15 de juny de 1933)

II Premis Blocs Catalunya (Vic, 2 d’octubre de 2009)

Ahir vaig assistir al lliurament dels II Premis Blocs Catalunya, sense sentir la pressió i els nervis que sentien els finalistes que tenia al meu voltant. I què hi vaig anar a fer? Doncs, senzillament, a donar suport a Stic.cat per la feina que fan, per les ganes que hi posen i perquè han aconseguit que un producte ben jove –només té dos anys– hagi esdevingut ràpidament un referent, i fixar-me en tot el que m’envoltava, per aprendre’n un xic més i conèixer gent que solament coneixia gràcies a la xarxa.

Però els Premis no van començar a les 8 del vespre, tot i que per la quantitat de gent que hi havia a aquesta darrera hora sí que ho semblava. L’edifici El Sucre, de Vic, ens obria les portes a les 4 de la tarda, tot prenent un cafè amb les “esferes” (Osonosfera, Penedesfera, Barcelonasfera, Xarxa Santboiana i potser una possible Vallesfera). Ningú de Maresmesfera, ni Llopasfera...?
En aquesta trobada informal de diferents blocaires, va haver la intervenció d’un forani, responsable del Departament d’Educació, especificant que també venia a escoltar, a aprendre, però ens va ensenyar la pàgina que el Departament d’Educació ha impulsat de creació de blogs a les escoles. Vaig poder parlar amb en Pep i l’Anna, els dos responsables, i em van mostrar amb un portàtil de la mida de mig full tot el que estan fent. Lluny, els vaig dir que el que m’estaven explicant quedava lluny de l’escola on anaven les meves filles, i vaig preguntar-los com fan arribar tot això a les escoles, als professors. Coneixia l’xtec i coneixia l’edu365, però no pas el que m’estaven explicant. Cal educació de blogs a les escoles, són el futur, però si els mestres no s’hi posen no hi tenim res a fer. Vaig aprendre, i molt!
Després, tres conferències per donar una visió econòmica del món tecnològic, dins la conjuntura global actual: Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA especialitzat en Creativitat i Innovació aplicada a l’empresa; Joan Bellavista, president de l’Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics, i Xavier Ferràs, director del Centre d’Innovació Empresarial ACC1Ó CIDEM.
Mentre el brogit de gent anava augmentant a la porta de l’entrada, i abans no va començar la celebració del lliurament de premis, en Martí Gironell em va obsequiar amb un dels moments més bells de la tarda. Vam estar parlant de literatura; de projectes, tan professionals com personals; de l’Índia, de l’Àfrica, i del món. Afable, com sempre, i compromès amb les causes més desafavorides, com la seva escala de valors li dicta.
Els premiats van ser: Millor bloc corporatiu, Gestió del coneixement; Millor bloc personal, La volta dels 25 (Marc Serena); Millor bloc de Cultura, Altres Barcelones (Dani Cortijo); Millor bloc d'Educació, Educació emocional, una filosofia de vida; Millor format audiovisual, UMTSForum.net (Laureà Folch); Premi Lletra - Literatura, Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau); Millor bloc polític, Construïnt sinergies (Raül Romeva); Millor bloc TIC, Les TIC i la discapacitat.
I es van repartir dos premis especials, que van emocionar: 1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle, per Teaming.info; i 2n premi especial STIC.cat: Sonrisas de Bombay, de Jaume San Llorente.

El president Benach, president 2.0, blocaire i defensor d’aquesta nova manera d’entendre i fer política, i per tant de connectar amb el món –i mai millor dit-, va cloure l’acte.
Viure in situ l’alegria dels premiats i el “res de res” dels finalistes; tenir la possibilitat de parlar amb tots aquells que habitualment parles en xarxa (Germà Capdevila, Vilapou, Xavier Mir, i l’Eduard Batlle), amb els que segueixes (Raül Romeva, els d'Estol.cat, els d'El Pati Descobert) o bé conèixer a la Cristina Guzman, que pujava d’Aldaia (València) perquè era finalista en els blocs personals, va ser un goig.
Les quinze grandioses pintures de “Les noces de Camacho”, de Josep M. Sert de la sala del refrigeri -les quals havien decorat el menjador de l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York- donaven calidesa als darrers moments, i la bona música interpretada a la sala van posar el punt just a una vetllada magnífica.
Gràcies, Stic.cat.

Els últims dies del president Companys

Aquest matí he llegit a la premsa l’article sobre el nou llibre de Toni Soler, L’última carta de Companys (Columna), i m’ha fet recordar la carta –aquesta real, que no de ficció– que Manuel Companys va adreçar-li a Maria, filla del president, narrant-li els últimes dies del seu pare. Acabat d’encetar el mes d’octubre, justament quan farà 69 anys del seu afusellament, és just recordar-la:

Els últims dies del president

El dia 3 d’octubre, custodiat per la Guàrdia Civil, i fortament emmanillat fins a fer-li sang, va arribar a Barcelona. El van portar a Montjuïc...
El dia 8 ho van saber les germanes, i el van voler veure, però van fracassar...
El dia 10, la Ramona (germana de Companys) va anar a Capitania amb aires de violència, i decidida a tot... Per fi, a les 7 de la tarda, el va poder veure a tres metres de distància... Està molt serè, i té la veu clara de sempre...
El dia 12, va obtenir altra vegada permís, i va poder entrar a la cel.la; es van abraçar, la Ramona sanglotava, ell la va haver de consolar. Li va dir que estava content de trobar-se a Catalunya, i de morir per ella als cinquanta-vuit anys d’edat. Li va explicar el seu captiveri, i no se’n va queixar, malgrat el mal que li feien les ferides de l’esquena i de les cames...
El dia 14 hi van anar les tres germanes sense permís; a les onze sortien del judici molts militars. “L’acusat –els va dir el defensor– és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat. Els militars ho comentaven en veu alta: Quin home més serè!” A les 9 de la nit es presenta el defensor, i els diu aquestes paraules textuals: “Ja poden avisar la funerària.” Imagina’t l’escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se’n va amb les altres cap amunt. De gra o per força s’obre pas. Entra i crida: “Lluís!” Ell treu el cap per la finestra de la cel·la, i li diu: “Nena, on vas?” “Què véns a fer en aquestes hores?” Són dos quarts de dotze de la nit. Ella li respon que el vol veure. Diu ell: “Si m’haguessin de matar, estaria en capella.” Un militar que els acompanya fa: “Ja li llegiran la sentència.” Contesta ell: “Doncs jo em pensava que em posarien en capella.”
Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents. “L’única pena –diu– és no saber res del meu fill.” Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut fer més bé al seu poble... Després, han de sortir.
El dia 15, a dos quarts de set del matí, és afusellat en el fossar del castell per la Guàrdia Civil. No va voler que li embenessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil va dir: Afuselleu un home honrat. Les seves darreres paraules van ser: VISCA CATALUNYA!

(Lletra de Manuel Companys a la seva neboda Maria, filla del president, recollida als Quaderns de l’exili, núm. 2, octubre de 1943)

Excursió al Puigmal, en homenatge

Foto: Miquel Casademont

Demà, un grup de companys i companyes de la feina sortiran a les sis del matí direcció Queralbs. Volen pujar al Puigmal, en record d’en Lluís Varela, perquè ell va ser qui els hi va portar per primera vegada.
L’any 2000, quan feia un any de la seva mort, la van repetir. Havia passat poc temps –un any és poc en un procés de dol– i va ser molt emotiva.
Enguany la sortida especial i commemorativa havia de ser pels volts del mes de maig, però com que la neu es resistia a marxar i les complicacions laborals ajornaven la marxa, s’ha posposat fins ara.
Sé que en Lluís estaria content de veure que aquell esperit que va anar teixint a la feina, d’esgarrapar temps al migdia per sortir a córrer pel Parc de la Ciutadella i d’organitzar regularment una excursió amb companys i companyes del Parlament, es manté intacte.
Prometo pensar en tots ells al llarg del dia. I en tu, Lluís, no cal dir-ho.