diumenge, 26 de juliol de 2009

Les Santes'09 (I)







Ja estem en plenes Santes. Tot i que ens semblin iguals cada any, no ho són pas.
La menuda de casa –que ja no ho és tant- enguany ha participat per primera vegada la ruixada del Parc Central, que es fa després de la Nit Boja (baixada, pujada, correfoc i tabalada). Total, que ha dormit tres hores, que s’ho ha passat pipa, que ara dorm una migdiada més llarga que mai, que s’ha saltat el dinar, que ens ha demanat saltar-se la Barram, etcètera.
Ja se sap. Per Santes no és pas que tot estigui permès, però és cert que tot va diferent de com acostuma a ser. La M. diu: “Aquests dies faré vida de mussol: dormiré de dia i sortiré a les nits”. I vés, què has de fer? Doncs, patir, com suposo fan la majoria dels pares dels adolescents que tasten els actes nocturns d’aquests dies.
Coses a destacar? Doncs, que tot i coincidir en dissabte la baixada de la família Robafaves, m’esperava que seria pitjor. Suposo que la no xafogor hi ajudava. Massa jovent amb ampolles abans de començar la festa, ja passats de volta. És una llàstima.
Avui, castells. Abans de la diada a la plaça Santa Anna, un pilar davant la gran porta d’entrada de la basílica de Santa Maria, en homenatge a la Mariona. Un acte senzill, sentit, amb una plaça amb la gent que la recorda. Un dia difícil avui per a tots, amb alguna que altra llàgrima encara, però sentint-nos forts. De bon matí, rebo un tweet que diu: "una abraçada a tota la família de Capgrossos i tota la sort del món avui a plaça, de part d'un de la Vella". M'emociono.
És una llàstima que davant les reiterades vegades que des de megafonia es demanava silenci a la plaça perquè les indicacions dels caps de colla arribessin prou clares, moltes vegades fossin els castellers de les altres colles els qui no callaven.
Després, amb els castells per acabar, els primers morterets anuncien l’inici de la Barram. Crec que no havia passat mai que coincidís. A l’ombra, a la banda dreta de la façana, descobreixo la Maria Salicrú, amb el dit polze alçat, que m’indica que està enregistrant la Barram. Em diu: “Jo penso en tu”. És una canya!
Saludo en Manel Cuyàs i li dic que, tot i que encara no l’he llegit, em recomanen el seu article del diari El Punt. Parla de l’ofici de les Santes. En Cuyàs és d’aquests MTV, que diuen alguns: Mataronins de Tota la Vida, que exerceixen de mataronins sempre que poden.
Retrobem els de sempre, els incondicionals, escoltant la Barram, aquesta mitja hora de tocs de campanes que ens embruixa.
Abans de marxar, encoratjo a n'en Francesc Cortès. Demà tindrà feina, perquè enguany és qui dirigeix l'ofici.
I res, que tot això continua.
Glòria les Santes!