Ja n’hi ha prou, senyors de Renfe

Ahir vaig arribar a Mataró, amb la Renfe, a dos quarts de set de la tarda, just quan feia dotze hores exactes que havia començat el dia. Vaig arribar emprenyadíssima, però vaig pensar que a cop calent era millor no escriure res, perquè de la impotència que sentia podia sortir-hi perdent l’ordinador portàtil, i ell no en tenia cap culpa. Avui, un dia després –i molt més apaivagada–, em disposo a narrar el viatge.
Després d’haver treballat un munt d’hores, i amb una xafogor que t’amarava el cos, vaig pujar a l’estació d’Arc de Triomf, amb un bitllet que em va costar 2,80’€, perquè, senyors meus, jo sóc de les que pago, que fitxo quan entro a l’andanda i també quan surto.
Vaig haver de deixar passar dos trens, que anaven plens a vessar, un amb destí a Mataró i l’altre a Blanes. “A la tercera va a la vençuda”, em vaig dir, i quan va venir el proper vaig haver de pujar, perquè no podia perdre més temps. Vaig haver de quedar-me dreta, arran de porta. Tot el trajecte, Arc de Triomf–Mataró el vaig fer així, però cada cop pitjor, perquè el tren s’anava omplint més i més a cada parada, i semblava que la gent no n'hagués de baixar fins al final de tot.
Demanar responsabilitats polítiques penso que no toca. Massa vegades caiem en la temptació de traspassar-los els problemes, tot i que sigui la cosa més fàcil. Carregar els neulers d’aquests situació al conseller Nadal i dir que això no va ni amb rodes no seria gaire efectiu, però sí que penso que potser haurien de rodar caps dels responsables de Renfe a Catalunya.
Perquè, senyors meus –que diria J. Baptista Humet–, potser és difícil comptabilitzar i fer estadístiques de la quantitat de gent que agafa el tren aquests dies per anar i tornar de Barcelona en aquesta línia, la C-1? De fet, una mica potser sí, perquè, posats a dir, n’hi ha uns quants que salten totes les tanques altíssimes de Mataró, però els guardes de seguretat miren cap a una altra banda, no fos cas.
Ho dic perquè, atès que Calella, Blanes, Lloret i Maçanet són zones més que turístiques, potser només caldria triplicar o quadruplicar la llargada del tren, no? En aquesta cas, senyors meus, la llargada sí que importa, perquè com més combois hi ha més gent hi cap, diguem, amb unes condicions mínimament dignes. I això des de principis de juliol que dura, que cada dia és el mateix. Els turistes tornen a lloc on s’estan, després de passar un dia a la capital, asseguts, arrepapats, mirant la cara que fas tu de cansada, d’emprenyada per no poder ni obrir el tercer llibre de l’Stieg Larsson, perquè t’has d’agafar per no caure i penses: “Quina impressió es deu emportar aquesta gent del nostre servei públic? Doncs, el 100% deficient”.
Per escenificar una mica més la situació, a Badalona va pujar un home gras, amb tot el cos suat i tatuat, i una cua de cabell immensa. Portava una Coca-Cola a la mà que, de tant en tant, obria i anava bevent. Es va situar just davant meu i va posar la mà dreta a l’agafador del tren del sostre. Conclusió, tenia a menys d’un pam dels meus els seus pèls de l’aixella, tots suats, a l’alçada de la cara. Tampoc em podia girar, perquè jo em trobava amb la meva esquena a la paret del tren i una paperera a la meva dreta, i mentrestant havia d’anar movent el meu braç dret, perquè se m’enganxava amb la suor d’una dona que tenia just al costat.
A la nit, al Telenotícies, sento que no sé quina companyia s’està plantejant vendre bitllets de baix cost pels avions si la gent va dreta. Senyors meus de la Renfe, la gent que agafem la línia de la costa ja fa temps que anem i tornem drets i, a més, paguem religiosament el mateix que els altres!
I si això no fos prou, fer els trajectes drets, aixafats com sardines, hem d’aguantar com a quarts de vuit del matí t’entra la persona de torn amb acordió, guitarra o trompeta, amb un bon amplificador, i et comença a cantar quan tu encara no estàs en plena forma i tens el cervell adormit. Ho sento, no deu ser políticament correcte, ja ho intueixo, però quan jo opto per un servei públic –sigui autocar o tren– exigeixo que sigui amb les mateixes condicions. Deixaria pujar l’empresa Casas una persona per amenitzar el trajecte dels seus usuaris? Jo penso que no.
Aguantar tot això cada dia, la incompetència dels responsables, més la mala educació dels qui viatgen amb tu –si jo tinc un llibre obert i no escolto música, perquè he de sentir la barreja de les músiques de la gent que tinc al voltant?-, senyors meus, és molt dur.
Però nosaltres som així, i encara que ens maltractin, que se’n fotin de nosaltres, seguim optant pel transport públic. I si no agafem el cotxe, no és pas perquè siguem rucs, no! És perquè si optem pel transport privat contribuïm a pagar aquesta autopista que ja fa 40 anys que paguem. Ja ho veuen, tants com la dictadura, i a més amb pròrroga!

Res. Sort que he deixat passar un dia, que si no...


PD: I posats a dir, potser estaria bé que posessin bancs a l’andana de Mataró. Ni tinc edat per seure a terra com les jovenetes universitàries, nivull, ni penso que això sigui el que hagin de fer les embarassades o les àvies i avis que –aquest mes més que mai– s’han convertit en autèntics usuaris de tren per ajudar als seus fills que encara treballen.