Els papers del Mas Perxés

Fa dies que, quan la feina laboral m’ho permet, remeno, llegeixo i analitzo els papers de Mas Perxés, d’Agullana. Per qui no sàpiga de què parlo, els papers del Mas Perxés són alguns dels documents de la cambra parlamentària de l’època republicana que es van trobar a la capella del casal i que l’Arxiu Nacional de Catalunya els han classificat i restaurat.
D’entrada, m’interessa treballar els expedients del personal del Parlament republicà, alguns dels quals, després, van ser personalitats destacades en la seva vessant professional –Alcoverro, Dalmau Costa, Roure-Torent, Sempronio, Xuriguera...-o bé eren familiars directes d’homes destacats en el món polític –Bru, Dencàs, Francès, Patxot Irla...

Aquests dies estic llegint L’exili manllevat, de Núria Pi-Sunyer, i m’ha agradat trobar-hi una carta del seu pare, en Carles Pi-Sunyer, escrita justament els dies que s’estaven a Mas Perxés, just abans de marxar a l’exili.
Permeteu-me que la reprodueixi, perquè llegir-la m’emociona. En ella podeu veure-hi reflectida la seva preocupació per ajudar als treballadors que estaven a la seva conselleria, implicats com estaven –suposo– políticament també.

Diu així:
“Agullana, 30 de gener de 1939. La meva molt estimada Carmen: t’escric en un moment, avui que puc enviar-te aquesta carta, perquè sàpigues de mi i vegis lletra meva. En Panxo (Francesc Pi-Sunyer) ja t’escriurà des d’Illa donant-te més detalls de la nostra estada aquí. Te suposo a tu i a les noies patint molt; no estigueu, però, massa inquietes perquè em sembla que personalment tot s’arranjarà bé. El dolorós és aquest gran sofriment d’una multitud que pateix, i aquesta enorme amargura i tristesa de tantes coses que s’enfonsen. Què hi farem! Cal esperar que encara puguin quedar-nos hores de pau en família. Que així sigui, no patiu!
Som al Mas Perxés d’Agullana, per tant com pot constar-te no gaire lluny de la frontera. En Pep està amb mi, com també en Joan (Casanovas) i en Cèsar (Pi-Sunyer). En Panxo hi ha estat, però marxa demà amb el grup dels intel·lectuals. La teva mare i els de la Jonquera van marxar fa tres dies; suposo que ja deuen haver-te escrit. Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso amb vosaltres. He fet un gran esforç per a treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra; però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà, de repòs! (...)
Fins aviat. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles”