Acabem de fer un cine -Coco- al teatre Foment. Mira que va bé tenir un cinema al centre, però és que els seients són tan incòmodes! Tarda de platja i lectura. Setmana ben aprofitada: després de la feina, dos cinemes, una obra de teatre i els Manel, però ja tenim ganes d’anar a buscar les princeses demà, a Pardines. La casa és buida sense elles, i tot té un altre ritme, més relaxat.
Divendres a la tarda, abans de trobar-me amb la P., la meva parella lingüística, vaig comprovar que la gent s’estima l’Albert Om, el públic i el seus companys. Em va recordar el darrer dia de l’A. Bassas, amb un públic a la butxaca, emocionat. Mataró hi era ben representat: a la lletra de la cançó final, Qualsevol nit pot tornar El Club, hi sortia la Salicrú i en Grané; entre els col.laboradors, en Pep Plaza i en Joan Pera, i a la platea van xupar força càmera els pares de la Salicrú, en Ramon i la Carme Maltas.
Ha d’estar content l’Albert, perquè d’un equip professional força jove ha creat un bon grup d’amics -es notava-, i això no és fàcil. Jo només penso que pot estar orgullós de ser com és, perquè ha transmès escalfor humana, i això tampoc s’estila en un món competidor al màxim.
Després, a l’assaig públic dels Capgrossos hi vaig portar la P., i també el seu fill gran. No havien vist mai fer castells en directe, i els va agradar. Ens va permetre treballar paraules que són específiques i que, per tant, ella desconeixa: pilar, folre, fer l’aleta, enxaneta, acotxadors, quarts, terços, dosos, pinya... Ara li acabo d’enviar les fotografies que vam fer. M’ho va demanar.
Un cop tretes les faixes, al Cruïlla de Cultures hi faltava gent! Els Manel ens esperaven. Segon cop a Mataró, segon concert a la ciutat, i en un escenari descomunal. Tot el públic cantava, xiulava i ballava les cançons, enmig d’una gatzara autèntica, amb ADN de país. Vam poder parlar amb els pares d’en Martí que, com ells, estan ben parats de tota la moguda que porten arreu. Gent maca, molt maca.
La nota final, la col·laboració dels més atrevits a les Corrandes de la parella estables, dalt de l’escenari.
Especulaven que hi havia potser unes 3.000 persones, o sigui que Déu n’hi do. Entre ells, un Buenafuente discret, que s’apartà del públic abans no va acabar el concert, reia força amb les corrandes participatives. I això que a la tarda també era al Palau de la Música, dient adéu i abraçant al seu amic Albert Om.
Res. Que quan a vegades poses el fre i t’atures a pensar, ni tot va tan malament ni tothom és de la mateixa manera. I això sempre t’apuja la moral.
Divendres a la tarda, abans de trobar-me amb la P., la meva parella lingüística, vaig comprovar que la gent s’estima l’Albert Om, el públic i el seus companys. Em va recordar el darrer dia de l’A. Bassas, amb un públic a la butxaca, emocionat. Mataró hi era ben representat: a la lletra de la cançó final, Qualsevol nit pot tornar El Club, hi sortia la Salicrú i en Grané; entre els col.laboradors, en Pep Plaza i en Joan Pera, i a la platea van xupar força càmera els pares de la Salicrú, en Ramon i la Carme Maltas.
Ha d’estar content l’Albert, perquè d’un equip professional força jove ha creat un bon grup d’amics -es notava-, i això no és fàcil. Jo només penso que pot estar orgullós de ser com és, perquè ha transmès escalfor humana, i això tampoc s’estila en un món competidor al màxim.
Després, a l’assaig públic dels Capgrossos hi vaig portar la P., i també el seu fill gran. No havien vist mai fer castells en directe, i els va agradar. Ens va permetre treballar paraules que són específiques i que, per tant, ella desconeixa: pilar, folre, fer l’aleta, enxaneta, acotxadors, quarts, terços, dosos, pinya... Ara li acabo d’enviar les fotografies que vam fer. M’ho va demanar.
Un cop tretes les faixes, al Cruïlla de Cultures hi faltava gent! Els Manel ens esperaven. Segon cop a Mataró, segon concert a la ciutat, i en un escenari descomunal. Tot el públic cantava, xiulava i ballava les cançons, enmig d’una gatzara autèntica, amb ADN de país. Vam poder parlar amb els pares d’en Martí que, com ells, estan ben parats de tota la moguda que porten arreu. Gent maca, molt maca.
La nota final, la col·laboració dels més atrevits a les Corrandes de la parella estables, dalt de l’escenari.
Especulaven que hi havia potser unes 3.000 persones, o sigui que Déu n’hi do. Entre ells, un Buenafuente discret, que s’apartà del públic abans no va acabar el concert, reia força amb les corrandes participatives. I això que a la tarda també era al Palau de la Música, dient adéu i abraçant al seu amic Albert Om.
Res. Que quan a vegades poses el fre i t’atures a pensar, ni tot va tan malament ni tothom és de la mateixa manera. I això sempre t’apuja la moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada