dijous, 28 de maig de 2009

Barça, Barça, Baaaaaarça!


La millor orquestra del món és incapaç de tocar una simfonia sense una bona batuta al davant (Avui, 28 de maig de 2009)

Buon giorno! Avui tinc ganes d’escriure sobre el que ja fa dies que passa a tot arreu: al mercat, a les escoles, a les feines, als bars, als carrers, a les places, a les cases..., uns espais externs als pròpiament vinculats i relacionats al lloc on es juga el futbol, un camp.
Tot i no sé experta en aquest esport, segueixo més la trajectòria i els partits del Barça des de fa uns deu anys, que és quan aleshores la meva filla Magalí en tenia sis. Encara ara no entenc d’on li venia l’afició del Barça –bé, segur que de l’avi– , però com que aleshores anava a dormir abans no s’acabaven els partits, ens demanava que li deixéssim apuntat damunt la taula del menjador el resultat final i el nom de qui havia marcat el gol. Més endavant, a mida que anava creixent –i com que allargàvem l’hora d’anar a dormir–, ens va demanar una ràdio petitona per escoltar-lo des del llit.
Ahir, ja amb setze anys, va arribar-se al Parc Central de Mataró –com tantíssima gent va fer, com vam fer– per seguir el partit des de la pantalla gegant que el Capgròs va posar per a l’ocasió. Al final, celebrava eufòrica el resultat final d’aquesta temporada magnífica, i repetia la frase d’en Guardiola: “Jo també sóc feliç”.
La Violeta –un xic més menuda, i que és ara quan comença a organitzar-se en grup per anar als llocs sense pares–, també va arribar-s’hi, però a l’hora de la festa va preferir tornar a casa. Tot al seu temps, no cal córrer tampoc.
Doncs, justament això és el que vull destacar de tot aquest equip. Sé que una copa és una copa, és un mèrit al reconeixement i a l’esforç, però, què carai!, això queda en les fotografies, en el record dels qui hi eren i ho van viure, i en una vitrina.
El que té mèrit de tot aquest enrenou és que aquest matí, mentre em dirigia a buscar el tren, un grup de nens i nenes de primària, just al davant de la porta de la seva escola, cantaven la cançó Life forever, de Coldplay, mentre ensenyaven banderes, bufandes i samarretes del Barça. També en té quan veus nois i nois d’ESO, esperant a l’andana de l’estació del Clot –avui tenen sortida–, tots vestits de cap a peus amb el vestit del seu equip guanyador, sense manies. Quan veus un pare d’uns trenta o trenta-cinc anys, agafat de la mà del seu fill de dos anys, i tots dos porten posada la samarreta. I si dels 162.979 socis, hi ha 125.154 homes i 37.825 dones, fora del camp l’equiparació home-dona, nen-nena, noi-noia és brutal.
Això és el que m’ha arribat més a l’ànima.
És evident que no tothom podia anar a Roma, però tots hi érem. El que em posa la pell de gallina és que ha encomanat il·lusió a tort i a dret, i ho ha fet en poc temps, un any tan sols, però amb un spring magnífic.
Que n’aprenguin!