dissabte, 2 de maig de 2009

Colònia Vidal



La lectura que en aquests moments tinc a mitges de l’Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, i l’article “Descobrint la Catalunya industrial” de la revista Sortim que ahir va treure l’Avui, ens han empès aquest matí a consensuar activitats amb tots els membres de casa –per cert, cada cop més difícil i/o complicat- i sortir direcció cap a Manresa.
M’està agradant molt aquest llibre. Els primers comentaris als mitjans de comunicació ja em van cridar l’atenció: el tema, no gaire tractat en el món novel·lesc, se’m feia atractiu; que l’autora, la S. Alcàntara, hagués viscut justament a la Colònia Vidal, una de les colònies tèxtils més ben conservades i que, a més, s’estrenés en el món de la literatura amb seixanta-cinc anys d’edat, em despertava curiositat.
Sabeu què trobo fascinant? Que fins ara llegia les pàgines i pensava en una pel·lícula que em passava per davant, però és que des d’avui la pel·lícula se’m fa més real, perquè he vist la resclosa, un pis de la colònia, la torre de l’amo, el safareig on les dones –després d’acabar la seva jornada- anaven a fer bugada i a fer safareig, la fàbrica -amb les cardadores, els batans, les llençadores, les metxeres, els fusos i els telers -, l’escola de nens amb el mapa de Palestina a la paret, i la de les nenes, la biblioteca, el teatre, l’església...
Anar cap a la fàbrica i passar pel mig del pont, on festejaven de joves en Climent i la Teresa -tot i saber que és novel·lat- i que és on s’atura la Moreua d’en Bernat, agrada a tothom. I se’t fa més present com de dur n’era treballar a la fàbrica, enmig de la borra del cotó, del soroll estrepitós que havia de ser treballar en una sala amb dos-cents telers, i amb unes possibilitats enormes de sortir ben ferida. No era gens estrany quedar ben sord de ben jove.
Diuen que les visites han incrementat a partir de la publicació del llibre Olor de Colònia, però que tenen força escoles que els visiten entre setmana. Interessant! També diuen que no saben què passarà a partir d’ara, perquè la colònia l’han comprada una companyia nord-americana, tot i que la turbina és encara propietat de la família Vidal.
El vocabulari no només per específic pot ser-nos desconegut, sinó que és molt ric, i usa paraules per narrar vivències, festes i situacions del dia a dia que penso que la meva generació encara coneix i sap de què es parla, però estic gairebé convençuda que els adolescents d’avui desconeixen: forrellat, encens, roquet, cèfinos, sagrari, la vianda, els sifons, la resclosa, la campanera, setrill, nyèbit, cuina econòmica, els farcells, patuleia, palmatòria, l’hule, pedrís, pèl moixí, tapet encartonat.
Així doncs, si de mi depengués, recomanaria la seva lectura, altament pedagògica, als instituts. Aprendrien a entendre la revolució industrial, la guerra civil, la col·lectivització de l’empresa, la relació de poder que s’establia entre amo i treballador, les millores socials i laborals se’ls farien més presents i, sobretot, descobririen un llibre que explica amb un llenguatge molt ben trobat un tipus de vida que, tot i semblar molt llunyà, és de només fa quaranta anys enrere.
Si mai algú em preguntés quin llibre m’hagués agradat escriure, la resposta seria Olor de Colònia.

1 comentari:

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Jo també estic llegint olor de Colònia i em recorda molt un altre llibre desconegut pel gran públic que és diu fil i carbó, que també parlava de les colònies. No recordo ara l'autor que crec era autòcton de la lelra del Llobregat amunt.
Olor de Colònia però està escrit amb mès sensibilitat,segons el meu criteri.