dilluns, 7 de gener de 2013

Maurici Serrahima i Salvador Espriu (I) #AnyEspriu



Un dream team de la cultura catalana, d'esquerra a dreta:
Espriu, Tomàs Roig i Llop, Joan Vinyoli, Maurici Serrahima
(tapat: desconegut), Riba, Benguerel, Sagarra, Miquel Estradé,
Carles Soldevila, Lluís Valeri, Josep Miracle,
Frederic Udina Martorell i Ramon Muntanyola (Foto d'El Punt-Avui)

Com cada vegada que hi ha commemoracions literàries –ja som de ple a l’AnyEspriu–, busco entre els índexs onomàstics dels dietaris de Maurici Serrahima si hi ha cap referència de Salvador Espriu. I sí, devien ser bons amics.
Tot i que el mateix Serrahima escrivia l’any 1959: ‘Em penso que aquests volums no poden ésser considerats com a allò que en termes literaris anomenem unes memòries’, sí que és cert que en ells hi trobem una gran quantitat de personatges, d’actes, de concerts, de situacions polítiques, de concursos literaris..., reflex d’una història que moltes vegades no hem viscut, però que és rica i cal conèixer-la.
Tal com va escriure el mateix curador de l’obra, el senyor Josep Poca, en la justificació final del volum VI, vaig tenir la immensa sort, juntament amb l’Elisenda Gonzàlez, de ser de les primeres a llegir aquests manuscrits inèdits, que vam transcriure.
A propòsit de l’Any Espriu, n’aniré desgranant alguns fragments en diferents apunts al blog.

Començaré pel Del passat quan era present, volum II (1948-1958) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
29 de gener de 1951
En quatre sessions –del 24 al 27– he llegit íntegrament a l’Espriu la meva novel·la. Encara no és ben acabada, però va insistir que la hi llegís: potser confiava que les observacions d’ell m’ajudarien a arrodonir més bé l’acabament... Divendres hi vam dedicar, a casa d’ell, tota la tarda, i dissabte, també a casa d’ell, la vam acabar. Comentaris obertament favorables. Em diu que la considera reeixida en un noranta per cent. Que veu en mi el veritable continuador d’en Narcís Oller per fer reviure el món de la burgesia barcelonina d’abans de la guerra. Que tinc l’obligació d’escriure’n d’altres.
11 de febrer de 1951
Aquesta tarda m’he arribat a veure l’Espriu per llegir-li el capítol final de la novel.la. Li sembla molt bé. Quan ja me n’anava i tot aplegant els fulls, he trobat en la portada, escrit amb llapis i amb lletra de la Maria Teresa Boada –aqui havia deixat el text– la paraula Després. He comprès que és el títol que un dia mig em va insinuar que se li havia acudit. El trobo excel·lent i l’Espriu també. Així doncs, la novel·la ja té títol!
8 de juny de 1951
Abans-d’ahir vaig rebre tota l’edició d’Un advocat del segle XIX i la vaig començar a repartir. Aquesta tarda, a les sis, ja m’ha telefonat en Salvador Espriu, que no el va poder deixar fins que el va haver acabat: “M’ha fet pensar en un ‘elogi’ clàssic; sembla traduït del llatí! Bell judici, sobretot dit per ell.
3 de novembre de 1951
Havent sopat, he anat a casa de l’Espriu per parlar del premi Joanot Martorell. Dels altres del jurat només ha vingut l’Antoni Vilanova –nebot-nét de l’Emili Vilanova, escriptor–; en Llor i en Miracle no han pogut venir. En Vilanova és un xicot d’una lectura immensa, i coneix a fons la literatura castellana. (...) L’Espriu potser no té una especialització tan completa, però sap moltíssimes coses i, sobretot, sempre sap el que diu i per què ho diu. Això no exclou en ell un fons de timidesa, que de vegades el fa semblar més obstinat que enèrgic. Entre els llibres presentats hi ha una novel.la d’en Pedrolo, molt personal i amb un gran to, però no prou reeixida, i una d’en Ramon Planas, bastant reeixida, però no tan personal. Cap de les dues no arriba al nivell de la que ha presentat en Pla. Decidim –a reserva de la votació final– que li hem de donar el premi.
10 de gener de 1952
M’ha telefonat l’Espriu; ha llegit Després en l’exemplar que li vaig enviar i em diu que no s’ha de desdir de res del que va dir en el pròleg –magnífic– que m’hi ha posat. I que he millorat la manera de dir. M’ha fet d’allò més content.