dissabte, 19 de gener de 2013

Maurici Serrahima i Salvador Espriu (III) #AnyEspriu



Del passat quan era present, IV (1964-1968), de Maurici Serrahima
3 d’agost de 1968

Aquest matí, m’he anat a comprar un altre gec clar per a l’estiu i, sortint de can Torrens, he anat a cal perruquer. Hi he trobat, amb gran sorpresa, en Salvador Espriu, assegut a la cadira del costat; resulta que va, fa vint anys, al mateix perruquer que jo, i que no ens hi havíem trobat mai! Fa una bona cara excepcional, tot colrat i somrient, i no m’he sabut estar de dir-li-ho; m’ha respost que al matí havia tornat d’Arenys on ha fet vint-i-cinc dies de repòs absolut, a casa d’ell, però –li he dit– “tancat per dintre” –. I no sols això –ha dit ell–, sinó amb una vida reduïda a jeure i llegir. “Potser mai no havia fet un repòs tan complet.” Jo li he respost: “Si no reposes, els mals se’t menjaran. És indispensable.” I he dit, després: “Ja està bé, només jeure i llegir, però ara ben aviat n’has de fer unes altres, de vacances, dedicades a jaure i escriure.” I, fent resposta al somriure d’ell: “Gent com tu...” Ell reia, content, em sembla; aleshores li he dit: “Hi ha molta gent que tant me fa que escriguin com que no escriguin, però de tu no ho puc dir; tu has d’escriure...” He vist que sí, que li venia de gust. Se n’ha anat a rentar-se el cap. Quan ha tornat l’han acabat de polir, i aleshores s’ha alçat, s’ha acostat, i ben inesperadament, amb una efusió que potser no li havia vist mai, i fent com aquell que s’adreça als perruquers i a la manicura que eren amb nosaltres, ha dit: “El que no he vist mai, jo, és un home tan bo com aquest...! És el més bo que conec...” (...) Comiat cordialíssim, més normal. Quan ha estat fora, he insistit davant del personal de la perruquerria en l’elogi de la importància literària de l’Espriu; encara que, poc o molt, aquella gent ho sabien, he insistit –sobretot perquè m’ha semblat a la mida de la mentalitat dels presents– en el fet que algú l’hagi proposat per al premi Nobel, i he afegit unes paraules sobre l’alta qualitat moral, la rectitud i la bondat. (...)
Confesso que, essent com és un gran escriptor, l’Espriu no és dels que jo llegeixo més de gust i més útilment. Potser hi fan el seu “pessimisme còsmic” i la seva obsessió de la mort, tan allunyades de la meva mentalitat. (...) Potser el que m’amoïna en l’Espriu és sque, a través d’obscurs –de vegades– simbolismes, vulgui atribuir a la manera d’ésser de la realitat allò que només és la manera com ell la veu, a través del pessimisme i de la incertitud del qui no sap acceptar simplement els misteris que hi troba. (...) 


De tota manera, el fet que amb el contingut –i amb les vivències– d’uns quants poemes i d’unes quantes narracions se n’hagi pogut fer –gràcies a la traça i a la paciència d’en Ricard Salvat i la seva colla, però sobretot a la qualitat dels textos– una obra de teatre tan bona com Ronda de mort a Sinera –és a dir, el fet que allò que ell ha escrit hagi reviscut amb tanta o més potència posat en una forma d’expressió per a la qual no havia estat conscientment concedit–, vol dir quins a quin punt l’obra de l’Espriu és excepcionalment bona. És possible que el teatre, amb el punt d’afectació que suposa el fet de parlar-hi sempre per boca d’un altre, sigui la seva veritable vocació. Però, encara que això fos cert, no trauria cap valor al meu raonament i només caldria, potser, investir-lo i dir que Espriu ha reeixit a produir magistralment en forma de poemes i contes una obra destinada per vocació al teatre i que de tal manera no l’havia disminuïda que l’ha pogut tornar a teatre pràcticament intacta.



Sigui com sigui, en l’obra de l’Espriu, i sobretot en l’altra gran obra teatral, Primera història d’Esther, és aconseguit un resultat que només trobem en els més grans de tots els mestres: Shakespeare, Cervantes... (...) Hi ha moltes escenes de l’Esther on juguen quatre nivells d’expressió –i en gairebé totes les escenes, almenys dos o tres– i on l’obra ens ofereix alhora, sense destriar-les visiblement, sense subratllar-ne la diferència, però totes elles amb una plena eficàcia expressiva, la realitat de l’escena –la de l’obra escrita i representada, diríem–, la realitat del món popular d’Arenys (o Sinera), la de la història bíblica, i la realitat actual i permanent del món, del país i dels homes. (...) És cert que l’obra total és, per ara, una mica divagadora i relativament escassa. Però, sigui com sigui, aquell resultat només és propi  dels més grans genis literaris.