Salvador Espriu i Antoni Comas

Antoni Comas i Pujol

Foto del twitter de @joanantonibaron

Els noms de Salvador Espriu i Antoni Comas ja els trobem relacionats en la publicació Del seu afm. Espriu: Correspondència de Salvador Espriu amb Antoni Comas, a cura de Mercè Comas Lamarca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

El 2013 és l’Any Espriu, però també será l’any de la inauguració de la Biblioteca Antoni Comas, a Mataró, que tindrà lloc el proper diumenge 3 de febrer.

L’any 1981, la ciutat de Mataró i els seus amics van fer un homenatge pòstum a Antoni Comas al Foment Mataroní. Llegeixo en la portada de la revista El Maresme: ‘Antoni Comas féu Mataró capital de la llengua catalana’ i veient els homenatgedors havia de ser-ho: Max Cahner, aleshores conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació; Miquel Coll i Alentorn, aleshores conseller adjunt a la presidència de la Generalitat; Joan Triadú, aleshores secretari de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural; Francesc Noy, secretari general del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, i Joan Ainaud, president de l’Institut d’Estudis Catalans.

De tot aquell especial Antoni Comas, però, els ulls es fixen en la carta que Salvador Espriu envià a Lluís Terricabres:

‘TEXT ÍNTEGRE DE LA CARTA DE SALVADOR ESPRIU

Barcelona, vint-i-sis d’abril de mil nou-cents vuitanta-u

Sr. Lluís Terricabres, Mataró

Molt estimat amic,

Vostè, en nom propi i com a portaveu d’altres senyors, m’ha demanat unes paraules d’adhesió a l’homenatge que la ciutat de Mataró, l’antiga, il·lustre i noble capital del Maresme, tributarà, en data molt propera, a través dels que amb la màxima dignitat avui la representen, a la memòria d’un dels seus fills més preclars –des d’ara goso assegurar-ho–, la del meu estimadíssim Antoni Comas. Vostè em demana amb la seva petició, que tant m’honora, un esforç que jo no puc gairebé acomplir, perquè la meva aflicció fa emmudir qualsevol altre sentiment: tan prematura trobo i tan irreparable per a tots judico la recent mort, la pèrdua d’Antoni Comas. Estic segur, tanmateix, que vostè i tots vostès m’acompanyen en aquesta pena i hi participen amb igual intensitat.

Coneixia Antoni Comas des de la seva primera joventut, d’estudiant, d’ençà que em va venir a veure, més de trenta anys enrera, en un d’aquells dies que passaven feixucs, llargs i tristos, durant un dels període més difícils per a la nostra llengua i la nostra cultura. Que ell va estar sempre al servei de l’una i de l’altra –i amb quina abnegació, i amb quin complet lliurament, i amb quina brillant eficàcia! –, és una realitat viva en l’ànima de tots vostès, i altres veus més atoritzades que la meva tindran cura de subratllar-la i enaltir-la. Antoni Comas i jo vàrem ser de seguida amics, ‘perquè ell era ell i jo era jo’, com deia Montaigne i li agradava de repetir al doctor Riba. I vàrem ser tothoma amics, sense cap ombra de desavinença, ni cap trenc, ni molt menys eclipsis. A pesar de pertànyer a generacions distintes, malgrat les nostres diferències temperamentsl o de caràcter, o tal vegada a causa d’elles, mai no vàrem topar en cap qüestió, ni essencial ni tan sols de detall. Perquè Antoni Comas era la tolerància i la comprensió personificades. Perquè Antoni Comas era, en la més radical accepció del terme –almenys per a mi misteriosa i sovint esbalaïdora–, un cristià.

Antoni Comas era, sota una capa de vulnerable timidesa, afectuós, cordial, generós, reservat però bon conversador, atent, sol.lícit, deferent, equànime. És un gran mèrit, és una gran virtut la de la ponderació, arreu i en particular en aquesta nostra terra no pas sobrada d’equilibri i de seny. I era més estimable en Antoni Comas, que endevino que havia d’amagar sota la seva serenor, que havia de combatre amb duresa, dominant-la, una produnda angoixa vital. Aquesta angoixa, que no ens és lícit d’analitzar, si és que de debò la patia, perquè pertany a la intimitat més inviolable de la seva ànima, era atiada, sospito, per la seva extraordinària autoexigència, pel seu insaciable afany d’estudi i d’informació, per la seva enorme capacitat de treball. Antoni Comas va ser, tal volta per damunt de tot, un gran treballador, en aquest nostre país on, sota una o altra disfressa, abunden tant els ganduls envejosos. La lliçó de treball d’Antoni Comas és aclaparadora des de la seva càtedra universitària, en els seus innombrables deixebles, des de la seva copiosíssima bibliografia. Potser l’excés de treball va avançar l’hora de la seva mort.

Antoni Comas ha deixat moltes feines inacabades, entre les quals els dos últims difícils, arriscats volums de la Història de la Literatura Catalana, del gran mestre Martí de Riquer, de la qual obra Antoni Comas era, per la tria i la decisió del propi professor Riquer, no un simple col.laborador, sinó un coautor. Espero que tots tindrem l’elemental decència de no tolerar que ni un sol paper inèdit d’Antoni Comas es perdi. Espero que tots, i al capdavant de tots nosaltres la insigne ciutat de Mataró, honorarem degudament la memòria d’Antoni Comas, amb el record constant del seu alt exemple i amb la creació d’una fundació, o com se l’hagi de designar, que no es limiti a la concessió anual d’algun altre nou i inútil premiet –o premiàs– literari. Espero, estimat amic senyor Terricabres, que comprendrà molt bé que aquí acabi aquesta senzilla carta, no pas abruptament, sinó sota el dictat de la meva emoció, declarada des de l’inici d’aqueste ratlles. Moltes gràcies i disposi del seu AFM

Salvador Espriu”