Jo vaig cantar al funeral de Salvador Espriu

Altra gent més preparada que jo podrà parlar de l’obra literària de l’Espriu, dels 50 anys de la publicació de Pell de brau, de l’Espriu poeta o de l’Espriu home de teatre. Jo, afegint-me a la iniciativa que ha endegat la Roser Caño (des del seu blog Antaviana), escric algunes ratlles personals sobre Salvador Espriu.

 

Recordo molt bé el dia del funeral de Salvador Espriu, el 23 de febrer de 1985, per diversos motius. En primer lloc, perquè jo acabava de fer vint-i-un anys i estudiava a l’Institut Xifré d’Arenys de Mar, la seva mítica Sinera; en segon lloc, perquè el professor Ricard Salvat ens havia transmès la devoció que hi tenia en les seves classes universitàries; en tercer lloc, perquè en aquell temps jo cantava amb el Cor Etzutzac (sota la direcció d’Eulàlia Salbanyà) i vam participar en la cerimònia del funeral, dalt del presbiteri, donant-nos una perspectiva impressionant –i privilegiada– de com se celebrava l’acte; i en quart lloc, perquè m’adonava que aquell era un moment únic, irrepetible i important, però sobretot molt sentit. Recordat en perspectiva, tot adquireix encara més grandesa.

Els rials i la riera d’Arenys estaven plens a vessar, a l’igual que l’església. Va impactar-me ja aleshores la quantitat de polítics, d’aquí i d’allà, que s’afanyaven per ser a primera fila. Potser va ser la primera vegada que vaig veure que en actes d’aquests tipus la família passa a segon terme, i no em va agradar gens.

Com que en tinc fotografies i guardo la premsa d’aquells dies, rellegeixo els noms dels qui van presidir l’acte i se’m confirma tant la importància de Salvador Espriu com el pas del temps: el president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president del Parlament, Miquel Coll i Alentorn, el delegat del Govern, Francesc Martí Jusmet, i tres ministres, entre ells el de Sanitat, Ernest Lluch. Van oficiar la cerimònia l’aleshores abat de Montserrat, Cassià M. Just, i mossèn Martí Amagat.

Les fotografies són de Foto Bertran, d'Arenys de Mar

El taüt va entrar a l’església a pes de braços per joves d’Arenys, companys i amics meus, cobert només amb una senyera, perquè no calia res més. Ploraven.

A la carpeta de la coral Etzutzac, trobo una de les peces que vam cantar, Ach, wie fluchtig... (Ai, com boira...), de J. S. Bach. Anotat en llapis diu: “Enterrament Salvador Espriu, 23/02/85”. Diu així:

Ai!, com boira, ai!, molt fràgil, és la nostra vida.

El començ és fantasia; el seu curs, tot un misteri;

Finalment, el sol la crema.

Ai!, com l’aigua!, ai, ben àgil, és la nostra vida.

El començ és embranzida; el seu curs, la meravella;

Finalment, al mar s’endinsa.

Recordo que només sortir el taüt de l’església tothom va arrencar a aplaudir: reconeixement, agraïment, emoció, senzillesa. Tothom els va anar al darrera, en silenci, pas a pas, pujant cap al cementiri de Sinera. A l’esquerra, el blau del mar i la renglera dels xiprers del camí del cementiri ens endolcien la caminada. J. V. Foix, Raimon i Josep Benet ja l’enyoraven.

En Raimon, que tantes vegades havia i ha seguit cantant Espriu

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

Ara fa uns anys, la Montserrat Caba, directora del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, va proposar-me fer algunes de les transcripcions del I Simposi Internacional Salvador Espriu, que va tenir lloc l’octubre de l’any 2003, i que han estat recollides i publicades en el llibre Si de nou voleu passar. I Simposi Internacional Salvador Espriu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Us recomano les dues conferències inaugurals d’aquest primer simposi: “Salvador Espriu i la Universitat de Barcelona”, d’Antoni M. Badia i Margarit, i “D’un llibre de Salms perdut”, de Sebastià Bonet, així com totes les taules rodones que es van fer.

Cal recordar, conèixer i reconèixer l’obra de Salvador Espriu, un dels grans de la nostra literatura, que –tot i que voldria equivocar-me– crec que passa massa de puntetes per les nostres escoles i instituts.

I una manera de fer-ho és arribar-se a la mítica Sinera els dos propers diumenges, 28 de febrer i 7 de març. Des de les 10:00 hores, i sortint del Calisay, es podrà fer l’itinerari pels indrets del poble que van inspirar el poeta, gràcies a l’organització del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.


Avui, 25 de febrer de 2013, afegeixo el vídeo de l'enterrament de Salvador Espriu, gràcies a Pere Canals i Vilaweb, que n'ha fet difusió.

 

Serra la vella, un plat d'escudella...

Fa goig veure la gentada que s’aplega cada diumenge, pels vols de la una del migdia, a la plaça de la Peixateria de Mataró. El motiu? Portar la quitxalla a veure com els membres de la Confraria de les Set Setmanes serren cada una de les potes de la Vella Quaresma, que va quedar entronitzada el passat Dimecres de Cendra.

No sé pas quants anys fa que a Mataró la gent assisteix a aquesta trobada, però el que és veritat és que els menuts canten la cançó amb unes ganes que no se les acaben i després tots corren a aconseguir un dibuix de la Vella Quaresma de l’any, per poder també serrat les potes de la vella a casa.

A Mataró sempre hi ha hagut gent disposada a donar-ho tot per mantenir aquestes tradicions, perquè els menuts gaudeixin d’aquests vint minuts, tot cantant el: “Serra la vella, un plat d’escudella; serra la velló, un plat d’escudelló. Que ja està?”, mentre els de dalt de l’escala van fent-los esperar dient: “No! Mestressa, porteu pa, que la serra no vol serrar” o bé “Mestressa, porteu vi, que la serra no vol seguir”. I així un diumenge rere l’altre, fins a acabar les set potes de Vella Quaresma.

Tres coets clouen la trobada, quan un dels serradors de la Confraria de les Set Setmanes mostra a la canalla que ja han aconseguit serra la pota.

Això és cultura i és tradició, però també és educació. Sé de molts mestres que prenen els dibuixos per a les aules de les escoles, i és una cosa fantàstica!

Hi ha polítics 2.0 a l'Ajuntament de Mataró?

Aquesta setmana he afegit tres twitters més per seguir: el de Joan Antoni Baron, un dels polítics més actius a la xarxa, i el de dos regidors del PSC, Ramon Bassas i Alícia Romero. Seguir les seves piulades m’aproximarà més a la seva activitat, les seves opinions i les seves interaccions, siguin polítiques, culturals o d’altre tipus. I això sempre és bo.

 

Imatge treta del blog http://divergente-ideas.blogspot.com

Després de veure els tweets de benvinguda que els han fet d’altres piuladors que segueixo –i convençuda com estic que cal incidir en aquesta relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadania–, he anat al web de l’Ajuntament de la meva ciutat per veure quina informació es dóna als ciutadans de la seva activitat a la xarxa i veure si tenim regidors 2.0.

Després de veure quines són les dades que se’ns faciliten per a contactar-hi, diré que a més de l’alcalde Joan Antoni Baron (PSC), del qual se’ns facilita el correu electrònic, el bloc personal i el Facebook (i ara amb Twitter), el regidor més actiu a la xarxa és en Ramon Bassas, amb correu electrònic, bloc personal, fotobloc, Facebook, Netvibes, tot i que l’Alícia Romero, amb correu electrònic i bloc personal, i Twitter; de la Montserrat López (PSC) hi ha el correu electrònic; de l’Oriol Batista (PSC), correu electrònic, bloc personal i Facebook; d’en Francesc Melero (PSC) hi ha el correu electrònic; de la Carme Esteban (PSC), correu electrònic; de l’Anna Maria Barrera (PSC), correu electrònic, bloc i Facebook; d’en Carlos Fernández (PSC), correu electrònic, bloc i Facebook;  de l’Ivan Pera (PSC), correu, bloc i Facebook (no hi surt el Twitter), i de la Núria Aguilar (PSC), el correu electrònic.

Dels regidors de Convergència, el qui dóna més opcions a la xarxa és en Joaquim Fernández, amb correu, bloc, Facebook, Twitter, recull de fotografies, recull de vídeos i web del grup municipal; en Joan Mora té correu, bloc, Facebook i web; en Marcel Martínez, correu i Facebook; la Carolina Soler, correu i Facebook; en Josep Vicent, correu; en Francesc Masriera, correu, i Pere Galbany, correu i bloc.

Dels regidors del Partit Popular: Pau Modejano, correu electrònic; Juan Carlos Ferrando, correu; José Manuel López, correu, i M. Lluïsa Corominas, correu.

De la Conxita Calvo, d’ICV-EUiA, se’ns dóna el correu electrònic, i de la Quitèria Guirado, correu electrònic i Facebook.

Dels regidors d’ERC, Francesc Teixidó, només se’ns dóna el correu electrònic, i d’en Sergi Penedès, el correu electrònic.

Del regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, només se’ns facilita el seu correu electrònic.

Doncs això. Que sembla que hi ha qui té clar això de la política 2.0 i aposta fort per a ella. Proximitat, relació directa amb la ciutadania, contraposició d'idees, debat. Per a qui no ho tingui clar i encara dubti, després que assumeixi  les conseqüències.

PD: I un twitter de l’Ajuntament de Mataró, tal com tenen l’Ajuntament de la Seu d’Urgelll, l’Ajuntament de Vilassar de Mar, el Departament d'Educació, el Departament de Treball o el Parlament de Catalunya?

La Maternitat d'Elna arriba a Mataró

Rosa Galindo, en acabar la funció d’ahir, deia al públic que volia participar del col·loqui: “Quan acabo la funció, no tinc gaires ganes de parlar.” I no m’estranya! Ella sola porta el pes més gran de tota l’obra. Interpreta l’Elisabeth, la Remei, la narradora..., entreteixint unes històries de drama, horror, lluita, valors i solidaritat. La Sala Cabañes, plena de gom a gom.

 Foto de www.totselsnoms.org

“S’ha d’explicar aquesta història, perquè si no els joves no saben d’on vénen”, etziba l’Assumpta Montellà, i ens ho exemplifica amb la història d’aquella noi que feia batxillerat en una escola de Manresa. Va escoltar la seva conferència, i quan va arribar a casa i va explicar-los el que l’Assumpta els havia transmès dels camps d’Argelés i de Sant Ciprien, de l’exili, dels cops de culata, dels senegalesos, l’avi d’aquell nen de Manresa va començar a sanglotar. Aquell home mai havia explicat al seu nét –i tampoc als seus fills- el que ell havia viscut fins aquell dia. Impressionant, oi?

He vist l’obra més d’un cop, però sempre m’arriba. Hi ha silencis que fan mal, perquè notes la tensió a l’escena, però també notes com la gent s’aguanta la respiració i el plor. Hi ha moments durs, acompanyats d’una plasticitat simple, molt senzilla, però molt bells, i la música interpretada per en Luc-Olivier Sánchez fa introduir-te en aquest món més ràpidament. La Rosa, magnífica!

Luc Olivier, Assumpta Montellà, Rosa Galindo i Antoni Pou

Ahir va ser un dia diferent. Després de l’obra vam tenir la sort de poder gaudir d’un col·loqui amb els autors de l’obra i l’autora del llibre, l’Assumpta Montellà. Entre el públic, un nen nascut a Elna, l’Antoni Pou. Va ser a l’estrena de l’obra quan es va fer a Barcelona i puc donar fe que estava absolutament emocionat. Li explicaven el que havia viscut la seva mare, us ho imagineu?

La consellera Montserrat Tura i l'alcalde Joan A. Baron,

parlant amb la Guillermina Peiró

Les intervencions de la senyora Masafrets, de la Guillermina Peiró i de la consellera Montserrat Tura van posar la cirereta a l’acte. No passa gaire sovint que t'expliquin vivències personals o familiars d'aquell temps en primera persona, i això sempre commou. Van coincidir a aplaudir i felicitar l’espectacle, perquè cal no oblidar d’on venim, cal tenir memòria i, sobretot, explicar-la.

PD: Us recomano visitar in situ la Maternitat d'Elna, un magnífic casalot a les afores d'Elna (a la Catalunya Nord). Us ajudarà a entendre aquesta bella i commovedora història, protagonitzada per l'Elisabeth Eidenbenz. 

Pinzellades interiors, homenatge a Josep Novellas

Aquest matí m’he deixat caure al Casal Nova Aliança, al carrer Nou (Mataró), per veure l’exposició Pinzellades interiors. Són dibuixos d’alumnes del pintor Josep Novellas, del qual el proper 21 de febrer farà un any del seu traspàs.

Foto extreta del blog de Pere Pascual

He tingut la sort que en aquell moment es trobava a la sala en Jordi Santamaria, autor del quadre Què faràs avui per dinar?, que feia fotografies a les fotografies que penjaven del sostre de tots ells, els alumnes, a l’estudi amb en Pepe Novellas. Només ha fet falta que li preguntés si ell també era un d’aquells alumnes per començar-nos a explicar què ha significat per a ell tenir en Novellas de mestre.

Eren dotze i segueixen pintant tots dotze. Han llogat un estudi i allí comparteixen experiències i vivències tots junts. El seu quadre és real, el va pintar a Begur. Uns van compartir gairebé dos anys i mig amb en Novellas, d’altres només mig any, però tots s’adonen del que els va marcar. Diu que van crear una pinya, que van viatjar tots junts fins i tot a l’estranger. Que aprenien d’ell, però que ell també aprenia d’ells. Que era un artista, però que sobretot era bona persona.

Ensopegar-lo just allà en aquell precís moment ha estat el més bonic de l’exposició, de veritat. Ens ha parlat poc de pintura, però molt de vida, d'humanitat, de connexió...

Estaria bé intentar que aquestes experiències les poguessin fer arribar, almenys, als estudiants de batxillerat artístic. No ho sé, potser una visita a l’estudi que tenen actualment, a la plaça de Mossèn Blanch, els faria entendre moltes més coses i coneixerien més de prop en Novellas i el seu món.

Els Amics de les Arts

Ahir vam anar a sentir en directe el grup Els Amics de les Arts. Tot i que ja tenen tres treballs al mercat, fa poc que els hem descobert, i ens agraden.

Amb un Clap ple a vessar, i després d'haver assistir al darrer concert de la temporada dels Manel, al Palau de la Música, la seva música a casa s'ha convertit en una de les més escoltades.

Si en començar amb el Super Bon Noi, la sala plena ja va començar a cantar, amb L'home que treballa fent de gos i amb Jean-Luc ells ja devien flipar.

Estem davant d'una nova generació de nova cançó, amb grups que canten amb normalitat en català, fent música bona i lletres originals. Si els voleu seguir, tenen Facebook, bloc i Twitter.

Llàstima que no van fer ni l'Armengol ni la preciosa Reykjavik. Però com que el proper 19 de febrer tornen a Mataró, a la Sala Privat, potser aleshores...

PD: Eps, i de públic vam poder veure en Guillem, el cantant dels Manel, camuflat darrera d'unes ulleres. Tímid i reservat, ballava les cançons d'Els Amics de les Arts, tal com ho acostuma a fer ell dalt de l'escenari. 

Valors i política, una aliança possible?

Els actes i conferències que organitza la revista Valors acostumen a ser interessants, i habitualment tenen un lloc destacat dins de la meva agenda. Els tres convidats a la taula rodona “Valors i política, una aliança possible?”–Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc-Marc Àlvaro i el president Benach– van exposar ahir els seus punts de vista a la Sala d’Actes de la Caixa Laietana, i no van decebre’m.

Veure entre els assistents regidors de tot l’espectre polític de l’Ajuntament de Mataró, va sorprendre’m gratament, i això és una cosa a la qual la ciutadania en general no hi estem acostumats –massa vegades els polítics acostumen a anar només als actes dels seus polítics–, però que quan passa el públic s’hi fixa i és el primer que comenta en veu baixa.

Que en un acte sobre política i valors es parli de Foix, de Václav Havel, de Maquiavel, de Joan Rigol, de Macià, d’Obama, de crisi de valors, d’esperança i desafecció –ai, no!, que és desconfiança–, de justícia, de llibertat, igualtat i fraternitat, crea atenció i interès.

Si Antoni Gutiérrez va acabar la seva intervenció dient que volia exposar les cinc coses que el fan ser optimista i pensar que la resposta a la pregunta plantejada és que sí, que valors i política poden anar junts, Francesc-Marc Àlvaro va començar dient: “Jo no sóc polític, però sóc un malalt de la política”, i només amb això va aconseguir la complicitat de la sala. Ell no creu que la política sigui necessària, sinó imprescindible, perquè sense ella el que hi ha és guerra, dictadura i opressió. “Els atributs del polític no són els de l’artista, encara que n’hi ha passen pel trapezi”, etziba sense particularitzar en el tema, però qui més qui menys pensa en algú concret. I té raó quan diu que la política són combinacions complexes i diabòliques, però també la té quan diu que política és decidir, és transformar la realitat, de la mateixa manera que ho és la no-acció. Les regles de la política són pròpies de la política, i aquestes no són ni les de l’ètica ni les de la moral.

Entre el públic hi havia twitaires, blogaires i facebokaires, però ahir no es va parlar de política 2.0. “Avui parlaré com un filòsof”, va començar dient el president Benach. I va seguir amb els valors de la reflexió, el debat i el pensament crític. Crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi alimentària, crisi de valors ètics i morals. Afirma que el país pateix una crisi política greu, que també pateix la ciutadania, però que en poc temps passaran coses: canviarà el mapa de partits i els partits també canviaran, perquè si no ho fan no quedarà ningú.

Benach està convençut –i no es cansa de repetir-ho– que el que cal canviar és la relació entre polítics i ciutadans, entre ciutadans i polítics, però això no serà fàcil. Malament rai quan només són uns pocs els que creuen en aquesta comunicació bidireccional. Farà falta que molts s’apuntin a aquesta idea i que se la creguin, perquè això passi.

Cal tornar a tenir confiança en els polítics, per descomptat, però no només això: cal que cadascú de nosaltres tornem a tenir confiança en el gènere humà. Quan no recelem del qui tenim al davant, pensant que si fa això és per aconseguir allò altre, començarem a anar bé.

El polític que es mostri persona humana, amb les seves virtuts i els seus defectes, ho tindrà més fàcil per retornar a la ciutadania aquesta confiança. Tenim necessitat de dirigents coherents, responsables i eficients, però també demanem proximitat.

Benach es va mostrar emocionat, en alguns moments enfadat, amb una gesticulació que ajuda a l’entesa del seu discurs, que mira els ulls de la gent que l’escolta, i això el fa proper. Lluny queda aquell primer discurs que va fer en prendre possessió del càrrec, l’any 2003, en el qual ja parlava de valors, de cohesió social, de pau, de drets i de deures, de participació ciutadana i de modernitat, però on es mostrava més distant, més tímid i no tan abrandat. Ell també ha canviat.

Ja tenim Plataforma Mataró Decideix

La capital del Maresme ja té Plataforma Mataró Decideix. Un grup de gent, fins ara Pre-plataforma, són els que han aconseguit aplegar gairebé unes quatre-centes persones al Foment Mataroní gràcies a les convocatòries via Facebook, correu electrònic o de veu.

Així, avui el que s’ha fet és la constitució de la Plataforma, però ara toca treballar de valent per aconseguir poder presentar la proposta organitzativa de la Plataforma, que es farà el proper 1 de març, tot i que el lloc i l’hora encara està per determinar.

La Mercè Colomer deixa clar que la gent que fins ara s’ha organitzat ho ha fet a títol particular, tot i que pugui pertànyer a entitats concrets, però que si alguna entitat vol sumar-se a la Plataforma serà benvinguda.

“Quan parlem d’independència, parlem de futur”, diu en Cosme Varela, i reconeix que serà una tasca que no serà senzilla, però que ho provarem. Un periodista eslovè serà el que farà el seguiment de la consulta a Mataró.

Amb les butlletes que els assistents omplíem es pot saber si la gent s’ofereix per voluntari el dia de la consulta, per només adherir-se a la Plataforma, per treballar en l’organització o per ajudar econòmicament. A partir d’aquí crearan diferents grups de treballs o de comissions.

Així, tots els divendres del mes de febrer, al Casal de les Esmandies, a les 19:00, tothom qui s’hagi adherit a la Plataforma pot participar en els plenaris, i el proper 1 de març es presentarà el pla de treball i es dirà la data de la consulta.

Serà un repte, perquè Mataró és una ciutat gran i amb un teixit molt divers, però els qui sortíem del Foment ho fèiem contents.

Som-hi!