Una família de toca-campanes...

A la Carme, la Josepa i en Josep, els fills del campaner Josep Pinart i Font -que encara ens acompanyen-, perquè sempre han considerat que no s'ha reconegut prou la feina que ell va fer

Ahir vaig anar a Mataró Ràdio a parlar de la relació dels Pinart i les campanes. El format era de tertúlia, però el que jo em creia que seria molta estona resulta que va ser poca. Un cop a casa, vaig veure que només havia pogut fer algunes pinzellades per sobre del que volia dir. Però això és el que té la ràdio, que no saps per on aniran les preguntes dels organitzadors del programa i, per tant, cal anar trobant la resposta adequada.

Com que pel que se'm va convidar era per parlar dels Pinart i la relació amb Santa Maria, no vaig poder llegir moltes coses que hagués volgut llegir per antena. Una d'elles, aquesta carta, on parla de la família Pinart d'Argentona, però sobretot d'en Pere campaner, germà d'en Josep Pinart. Ja ho veieu, tota una família de toca-campanes.

La reprodueixo perquè la trobo entrenyable.

“Una família de toca-campanes”, de Jaume Fontcuberta (article de la revista Crit, del 26 d’octubre de 1971)

"Encara que encapçalem aquestes ratlles amb unes paraules molt vulgars, no vol pas això indicar que siguin despectives ni de menyspreu per la família de la qual avui ens volem ocupar des d’aquest lloc. Es tracta, precisament, de persones netament argentonines i respectables per tots conceptes, que porten el cognom de Pinart.

Durant més d’un segle els de can Pinart han sigut els campaners del poble. Aquesta tradició va començar-la l’avi Joaquim, després el fill Bartomeu i per últim el nét Pere, encara avui entre nosaltres, el qual sentia com els seus antecessors una verdadera devoció per les “seves” campanes, havent tingut de deixar la “feina” per la seva edat bon xic avançada. Abans de la guerra, volem dir naturalment la “nostra guerra civil”, hi havia al cloquer de la parròquia quatre campanes, dues de grosses i dues de més xiques.

La grossa era batejada amb el nom de Juliana i la seva germana Dominga, ambdues d’una composició o aleació magnífiques, puix que llur ressò era en extrem agradable com poques n’hi havia, deixant-se oir des de la llunyania del nostre poble.

Els Pinart tenien una traça especial en fer-les giravoltar, sobretot quan es tractava de festa grossa, vulgues que sabien encomanar un deix d’alegria a tot el veïnat per la traça en fer-les giravoltar, enjogassades com ningú ha sapigut fer-ho. En canvi, quan tocaven a difunts, sabien donar-hi el to de melangia precís per infondre tristesa i respecte per la mort d’un feligrès, sovintejant els tocs fins a l’enterrament, amb la particularitat que hom sabia amb el toc precís quan el difunt era a l’església o bé quan les despulles arribaven al cementiri.

Cal destacar que mentre la família Pinart fou l’encarregada de fer de campaner no es descuidaren ni un sol dia de l’any, salvant totes les inclemències del temps, de brandar la campana petita a trenc d’alba amb molta precisió per tocar “l’oració” i anunciar així al veïnat el començ del nou dia, servint de guiatge per tots aquells que tenien de matinejar per anar a llur feina.

Per les festes normals, batejos i d’altres diades menys festives, solament repicaven les campanes petites, però per les festes extraordinàries el repic era “xic i gros” i llavors era quan els Pinart disfrutaven de debò, anant d’un cantó a l’altre del campanar per fer moure conjuntament les quatre campanes, com si una força màgica els donés en el moment precís l’embranzida que calia.

Les al·ludides campanes foren desarmades del nostre campanar durant la revolta de l’any 36 per fer-ne “metralla” segons aquells inconscients, no havent-se pogut localitzar el seu destí, malgrat les moltes recerques dutes a terme. Cal tenir present, doncs, que les actuals campanes que pengen al nostre cloquer no són pas aquelles de les quals hem parlat suara i que per molts conceptes havien esdevingut històriques.

Avui dia està molt en boga rendir homenatges, a vegades per qualsevol fotesa, i quasi sempre per l’ostentació, a un càrrec més o menys passatger. Creiem, doncs, merescut dedicar aquest senzill tribut de reconeixença envers els nostres campaners, si més no per la constància palesada durant més d’una centúria, en el transcurs de la qual han sapigut fer riure i plorar moltes generacions d’argentonins amb l’esforç continuat d’una vocació inestroncable, portada a terme sense defalliments i amb l’únic afany d’ésser útil a tot un poble per mitjà del metall de les campanes, que feien sentir la seva veu en jorns de festa o de tristor.

El cognom de Pinart ha quedat estretament vinculat a la nostra història local dins un marc de senzillesa si voleu, però amb un deix d’enyorança, ja que la seva habilitat com a campaners no ha sigut encara igualada i, el que és més lamentable, no s’entreveu una afermada substitució.

Ens plau de constatar que quan l’inoblidable Mn. Samsó va possessionar-se de la Parròquia de Sta. Maria de Mataró, recordant els bons serveis dels campaners d’Argentona, per haver sigut vicari durant més de set anys entre nosaltres, oferí un lloc per encarregar-se d’aquesta feina al germà gran dels Pinart, anomenat Josep, que també s’havia format i seguit la tradició de campaners de la família.”

En Pere Pinart va morir el 15 de novembre de 1974, tres anys després d’haver sortit aquest article, i amb 85 anys d’edat. El seu fill Josep m’explicà que en aquella època les campanes de l’església de Sant Julià ja anaven per automatisme, i per tant les campanes estaven lligades. Tot i això, ell i seu oncle, en Julià Pinart, van pujar dalt del campanar i van tocar les campanes en homenatge seu.