dijous, 14 d’octubre de 2010

Homenatge al president Companys



D’aquí a unes poques hores, farà setanta anys de l’assassinat del president Companys. Per recordar-ho, un fragment del llibre El president Companys, afusellat, de Josep Benet (Edicions 62)

El piquet que l’havia d’executar estava integrat per soldats d’infanteria. El manava un tinent provisional que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se’l veia emocionat, com n’estaven també molts dels presents. L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet d’execució. Ell, però, amb un gest sobri i sense pronunciar ni un sol mot, refusà el drap i es mantingué de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llum d’aquella matinada, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l’americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: ‘Per Catalunya!’.
Aquestes foren les seves darreres paraules.
Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d’una distància d’uns sis metres. L’oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Emocionat, desconcertat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l’execució. Després, s’ajupí per comprovar la mort i, en fer-ho, recollí discretament el mocadoret blanc que Companys duia a la butxaqueta de l’americana. Era xop de sang. Va guardar-lo. El seu gest, però, fou vist pel capità de la guàrdia civil, Gonzalo Fernández Valdés, l’agent dels serveis militars d’informació, present a l’execució, el qual va denunciar l’oficial. Aquest fou obligat a tornar aquell petit mocador, que quedà en poder dels serveis d’informació militar de la 2a Bis. Posteriorment, fou sotmès a un tribunal d’honor i expulsat de l’exèrcit. (...)
Eren les 6:30 del matí, aproximadament. Tenia 58 anys.
La seva execució corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya pel règim franquista des que havia estat ocupada la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1939. (...)
Dos empleats dels serveis funeraris municipals de Casa Caritat de Barcelona es feren càrrec del cadàver. Col·locat en una civera de les que s’utilitzaven a la infermeria del castell i cobert amb una manta vermella, el traslladaren al furgó que esperava davant la porta d’entrada a la fortalesa. Al peu d’aquest furgó fou col·locat en el modestíssim taüt, dit de beneficència, que, per ordre de les autoritats militars, havien facilitat els esmentats serveis funeraris, com es feia en el cas de tots els executats per motius polítics.
(...)
Tancat i clavetejat el fèretre, el furgó militar el traslladà al Cementiri Nou. Aparcà davant les oficines administratives del cementiri. A l’entorn d’aquestes i pel camí que, des del castell, hi porta, s’havia establert una forta vigilància militar i policíaca. A les nou, mentre encara s’estaven fent els tràmits per enterrar Companys a la fossa comuna anomenada ‘La Pedrera’, arribà Ramona, amb el seu cunyat Ramon Puig, en un cotxe llogat. Les altres germanes, Neus i Maria de l’Alba, no havien tingut prou coratge per acompanyar-los.
La seva arribada provocà sorpresa i desconcert entre els militars i les persones presents. Ella, amb decisió, interrompé els tràmits que s’estaven fent per enterrar el seu germà a la fossa comuna i exigí se li donés sepultura –va dir– dignament.
(...) Després de l’execució, un tinent que servia a la bateria d’artilleria de costa, de guarnició, a la muntanya de Montjuïc, es va adreçar als soldats catalans que hi feien el servei militar i, brutalment, els digué: ‘Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente’.
Tenia raó.