Com ja m’imaginava, he passat una bona i magnífica tarda/vespre/nit amb George Carner, fill de Josep Carner-Ribalta. M’agrada com parla del seu pare, un home que els va explicar la seva vida política, els seus càrrecs a la Generalitat i la seva passió pel cinema sempre al voltant d’una taula, com traient ferro a les coses. D’una manera ben natural, els narrava com havia acompanyat a Francesc Macià en el seu viatge a Moscou (1925), com havia participat en la preparació dels fets de Prats de Molló (1926) i com havia organitzat, a Cuba, l’Assemblea del Separatisme Català (1928), on es promulgà la famosa Constitució de l’Havana. M’aturo a pensar només en tot això i m’adono que no tenia ni trenta anys!
Com més burxo en aquesta època més m’adono que la gent que estirava els fils del país era gent més que destacada, però a la vegada és gent que desconeixem totalment.
El 1931 torna dels Estats Units per muntar un ‘Hollywood a Catalunya’. Fou secretari de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, organitzant el Comitè de Cinema. També fou comissari d’Espectacles i responsable de Cinematografia, i el 1934 escriu Com es fa un film, llibre plenament vigent i que encara recomanen els professors que es dediquen a la matèria. També m’explica que al Festival de Cinema de Sitges, de 1985, van projectar una pel·lícula on sortia el seu pare explicant la presentació d’una obra seva, Utopia, als estudiants de teatre de MOORPARK College (Simi Valley), i que aleshores diferents mitjans radiofònics i de premsa escrita li van fer entrevistes. Caldrà buscar-les.
Jo arribo a George Carner, però, per una visita que va fer al Parlament de Catalunya. Ell s’assabenta pel llibre Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló –que ja havien estat editades el 1972 per Edicions Catalanes de París, i que ara reedita Viena Edicions–, que el seu pare havia estat cap de Premsa del Parlament català i volia saber si la institució en tenia constància.
Carner-Ribalta diu en el seu llibre: ‘La constatació d’aquest estat de coses m’omplí d’alarma i vaig tornar a tenir la impressió que calia, ara com mai, tornar a posar en peu el catalanisme. A la reiterada demanda principalment del meu germanívol amic Ventura Gassol, vaig decidir d’acceptar càrrecs, no pas polítics, però sí de funcionari. Això era cap a finals del 1932. Amb la pròxima inauguració del Parlament català, vaig ésser nomenat cap de Premsa del nostre flamant cos legislatiu. Va resultar un càrrec més aviat honorífic amb un mínim de treball, reduït pràcticament gairebé només a distribuir comunicats de premsa als periodistes els dies de sessió, però fou un primer pas de retorn al catalanisme actiu, cosa que ja havia tornat definitivament a fer-se necessària’.
En George em regala el llibre reeditat del seu pare i veig que la faixa promocional diu: 'L'única solució de Catalunya és la seva independència nacional'. S'ha presentat a Balaguer i al Museu de l'Exili, a la Jonquera, però la presentació a Barcelona encara està pendent.
‘No sé si un país que castiga els segons pot arribar a ser primer’, escriu Francesc Canosa a l’article ‘L’home que ho va veure tot’, publicat a El País, i penso que té moltíssima raó. Perquè els fills d’aquests homes exiliats també han estat castigats i encara ara cerquen per omplir les llacunes pendents.
Gràcies per tot, George, i una abraçada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada