El dijous és l’únic dia de la setmana que no puc seure a la terrassa de la Granja Caralt a prendre’m la tradicional tassa de xocolata, perquè és el seu dia festiu. Quan ho faig, no m’agrada seure a dins –massa gent i massa soroll– i em poso a fora: poques taules, veig passar la gent que va amunt i avall per la Riera, l’olor de xocolata es barreja amb l’olor de la flor dels til·lers i, què carai, acostumo a esperar la taula que dóna just a l’entrada del carrer Nou, ple de vida.
Quin va ser el darrer cop? Doncs, ara farà tres setmanes. Quan l’ambulància em va recollir, acabava de sortir de la granja i encara tenia gust de xocolata als llavis. Em dirigia al número 9 del carrer Nou, a la llibreria Robafaves, però un home alt i gros em va etzibar un primer cop de puny tan inesperat que em va fer perdre l’equilibri. Crits de: “Oh i Déu meu” al meu voltant, però que no van servir de res. Em va prendre la cartera on hi portava tots els papers de la feina. Vaig pensar que seria algú ressentit amb els darrers casos que havia portat. Sóc advocat i darrerament només faig que representar propietaris que tanquen les seves empreses i deixen treballadors sense feina. “Fill de puta! I ara, què li explico a la parenta?”, m’anava cridant mentre els cops m’arribaven un darrere l’altre.
Avui diuen és possible que em donin l’alta, i ja en tinc ganes, tot i que en aquest hospital de Mataró hi he estat la mar de bé. Veig el verd de la muntanya des de la finestra i quan m’han fet estirar les cames, els colors de les parets dels passadissos m’han amorosit l’estada.
Però jo no canviaré el meu hàbit i quan la Nati obri el dimecres de la setmana vinent, jo hi seré i li demanaré la meva xocolata.
(Amb aquesta versió local, faig meva la proposta que Joan-Lluís Lluís proposa als seus lectors de Xocolata desfeta, tal com també ens proposa la primera tertúlia en català a Twitter @llegimipiulem)
2 comentaris:
Renoi quin ensurt ... en un primer moment m'ha vingut al cap venir-te a trobar per prendre xocolata ... el cop de puny m'ha retrunyit ben endins del meu pobre cervell i el món que bastia se m'ha capgirat, com és que no en sabia res!! T'he imaginat estabornida ... i qui n'estava era jo llegint a cuitacorrents sense atendre el joc que oferies ... Bon relat ... "Però jo no canviaré el meu hàbit ..." és la plena consciència d'un compromís vital.
Ei, que no m'ha passat res a mi!!!! He hagut d'aclarir a un amic del Facebook que és una versió lliure, personal, ficció i a proposta de la tertúlia literària del @llegimipiulem, del conte principal de 'Xocolata desfeta', de Joan-LLuís Lluís! Que jo estic bé, que no és real!
Publica un comentari a l'entrada