Vicent Partal ha fet la darrera de les xerrades que Òmnium de Mataró tenia preparades per aquest mes de juny, i ho ha fet amb nota. “Un país nou en el nou món global” podia haver estat una conferència avorrida i diàfana, però Vicent la va fer amena, personalitzada i molt comprensible. Tan de bo molts polítics parlessin tan clar, tan directe, amb les paraules justes i necessàries, sense fer camins, caminois i dreceres per omplir hores i hores, fulls i més fulls, i acabar no dient res.
L’estil que destil·la Vicent Partal quan té un públic al davant és propi d’un docent, d’un docent ben preparat: baixa de la tarima, vol parlar a peu dret per sentir-se més còmode i s’ajuda del seu portàtil per complementar la xerrada –bé, això quan el projector es deixa i llegeix allò que ha de mostrar. Tranquil·litza pensar que no ens passa només això a la resta dels mortals, els que ens defensem dins d’aquest món com podem, sinó que també els passa a aquells que estan al pòdium dins del món de les xarxes globals, internets, programes i maquinària superavançada.
Aquest noi de Bétera parla sense embuts: “Treballo per tenir un estat independent tan aviat com sigui possible / Ho hem fet tan bé amb internet –.cat– que ho podem fer bé en altres camps, també en el polític.”
El seu conte comença el 1995, que és quan comença internet, i arriba fins al dia d’avui, amb unes pàgines webs que tenen un domini .cat amb tota normalitat, després de tota una feina impressionant i molt ben feta per la gent que va aconseguir crear el domini .cat.
Que l’únic idioma sense estat que estigui al nou iPhone sigui el català és resultat que hem guanyat la batalla a internet. Apple i Google van adonar-se que aquí hi havia un país, un mercat potent, i van fer allò que creien que havien de fer, sense demanar subvencions, sense demanar ajudes: el català era una llengua potent dins del món d’internet i calia que formés part de les trenta llengües que pots trobar ara mateix a iPhone. Que l’ajuntament d’Hamburg tingui el seu web en català també és curiós: i la té perquè a qui la va fer se li va demanar que estigués disponible en les llengües més importants del món. (Després de comprovar-ho, algú es deu haver queixat, perquè ara el català no hi és!)
Algú va dir un dia que una llengua era un dialecte que tenia un exèrcit. Avui, una llengua és un dialecte al Google. El món sencer, quan veu una tarja de visita amb el “.cat”, una adreça electrònica d’un web, una adreça d’internet, d’un museu, d’un diari, tots amb el “.cat” ja no es pregunta d’on és, perquè el sap situar perfectament.
“Nosaltres ja som un país independent a internet!, diu, i ara el que cal és fer l’altra feina.
Quanta raó, Vicent! Un plaer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada