M’he permès fer una breu traducció d'un fragment de Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, una joia de llibre.
“El dimarts 14 d’abril va matinar serè, tranquil. Ningú sospitava el que passaria. Molt d’hora vaig arribar a la meva feina matinera. (...)
Fins al migdia va regnar la tranquil·litat a la gran ciutat. La fàbrica va funcionar sense cap novetat. Com que es trobava lluny del centre, trigaven a arribar les impressions. A la una tocada, vaig dirigir-me a peu, com tenia costum, cap a casa. Abstret en els meus pensaments, no em vaig adonar que la gent estava agitada, es formaven grupets a les portes de les botigues i no es veia cap guàrdia ni per casualitat. Gairebé a dos quarts de tres, arribava a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, i no em va quedar més remei que sortir de la meva abstracció. Un grup de gent força nombrós avançava per la calçada victorejant a la República, dirigint-se a una cantonada on, per fi, apareixia un fort piquet de guàrdies de seguretat. La topada entre ambdós nuclis era inevitable. Però, amb sorpresa, vaig veure que els de la Mort no es bellugaven i els del grup passaven davant d’ells sense dir-los res. Somniava? (...)
Una hora i mitja abans, Lluís Companys, capitanejant un grup reduït d’entusiastes, havia entrat a l’Ajuntament, destituït l’alcalde –per cert, un perfecte cavaller– Martínez Domingo, procedint a proclamar la República, emparat en la voluntat del poble.
Vam pensar què s’havia de fer. (...)
Tota la ciutat semblava haver-se buidat a la plaça que des d’aleshores es va dir de la República.
Una psicosis de bogeria semblava que dominava la multitud. Tots els tramvies van ser assaltats i obligats a circular portant homes i nois al sostre, en els estreps i a les plataformes. Tota classe de vehicles es van unir molt aviat a l’heteròclita desfilada. Per tot arreu apareixien ensenyes republicanes, desplaçades lentament per les catalanes. (...) No vam intentar arribar a la plaça de Sant Jaume, perquè una densa muralla de gent obstruïa les vies d’accés. Tornarem a Gràcia. (...)
Van arribant notícies per diferents costats. El grup que va seguir a Companys eren Amadeu Aragay, Ricard Opisso, Batista Nicolini, el federal Antonio Ortega i alguns més. Lluís Companys va pujar al despatx de l’alcaldia i va convidar al cavallerós alcalde a sortir. Aragay va prendre la vara de comandament que es trobava damunt la taula i va dir:
– Pren-lo, Lluís; és teu.
El funcionari va fer una resistència formulària i deixà la cadira. Una mica més tard, va tenir lloc una escena similar en el palau del davant. Macià va haver d’agafar suaument pel braç a l’honorable Maluquer i Viladot, amic seu, per ocupar el seu lloc. No va oposar resistència. Un ancià desplaçà a l’altre.
Immediatament, pels volts de les dues de la tarda, Macià va proclamar des del balcó la REPÚBLICA CATALANA. Es va imprimir molt de pressa el ban corresponent i es va posar a les cantonades. Aguadé, possiblement per una maniobra del grup, va prendre l’alcaldia, conquerida per Companys posant en perill la seva vida. La gestió d’Aguadé com a alcalde va ser nefasta per tots els ciutadans, començant pel mateix Aguadé... (...)
Fins aquí, un comprimit del que va passar el 14 d’abril; una descripció minuciosa ompliria moltes pàgines.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada