diumenge, 8 d’agost de 2010

La Seu d'Urgell - Tuixent - Bóixols

La casa rural de Les Valls del Cadí ens ha acollit aquestes darreres nits. Llegir De què parlo quan parlo de córrer, de Murakami, després d’haver pujat al Coll de Mola, ha estat magnífic. Esforç de pujada i esforç de baixada. Un cel net, blavíssim, i unes muntanyes verdes, d’un verd entre clar i espès. Silenci al cim, silenci arreu. Bales de palla posen el repunt al paisatge.
He descobert la vall d’Adraén, Fórnols, Cornellana i Tuixent. El Museu de les Trementinaires, un petit tresor. És l’exemple que amb un espai menut i coquetó pot explicar-se molt bé la memòria històrica. La Sofia Montané, que va morir el 1996, va ser la darrera trementinaire, i l’audiovisual permet escoltar-la explicant els diferents indrets per on es desplaçaven a peu per tot Catalunya. En sortir, veig més clar que Mataró ha d’explicar al món que va ser capital del vidre, que el Forn del Vidre va ser una de les primeres cooperatives de l’Estat espanyola, i és que Mataró no va viure només del tèxtil.

Les coixineres amb herbes remeieres

La Sofia Montané

En baixar, ens hem desviat pel coll de Nargó, per arribar-nos a Bóixols. Per les cartes de l’avi, sé que s'hi va estar onze dies establert durant la guerra civil i volia trepitjar la mateixa zona, veure com era el poble de Bóixols. He pogut parlar amb Joan Morgó, un avi de 84 anys, a qui li falta un braç per culpa d’una metralla. Tenia 14 anys. No puc explicar tot el que m’ha arribat a transmetre. Ho recorda tot, vivament. El lloc on es canviaven els soldats, el telèfon que portaven els de Sanitat, els rierols de sang, els morts, els tancats a l’església... En Joan va veure com mataven la seva germana, i quan intenta explicar-m’ho se li fa un nus a la gola, i sanglota.

El pla de Bóixols, on explica en Joan que es
canviaven els soldats

La campana de l'església de Sant Roc,
de Bóixols

A Bóixols mateix, mentre en Joan era un nen, el meu avi va escriure aquestes ratlles, el 6 de novembre de 1938:
“Molt estimada Maria, el motiu d’aquesta és per desitjar-te una perfecta salut a tots, com ho és la meva fins al moment, això és avui, 6 de novembre, a les 12 del migdia, i també que aprofito l’avinentesa per dir-te que probablement entraré en combat. Si, com suposo, aquesta arriba a les teves mans, guarda-la, aquesta és la meva voluntat.
També he de dir-te que de Puigcerdà em varen portar al pla del Cadí, que hi vàrem estar 18 dies, i després ens varen portar a Bóixols, que hi vàrem estar 11 dies, i d’allà ens varen fer anar 45 quilòmetres a peu i hi vàrem estar 8 dies, i ara sóc sota de Lleida. Així és que del Pirineu quasi ja sóc a baix, a Tortosa. Et dic això perquè te n’adonis de l’estat en què estic, que per cert és molt nerviós. De totes maneres, bo i estant en el perill en què estic, jo tinc confiança i espero que tu faràs el mateix.
(...) I també he de dir-te que no he rebut cap paquet i que si no l’has enviat que no ho facis, perquè he hagut de deixar el poc que tenia a la motxilla i carregar-la de municions, que per cert vaig molt carregat.”
(...) Si pots fer-ho, prega per mi i si els teus precs no són escoltats pensa que Déu ho ha volgut així i que no cal que ens desesperem, no en trauríem res de bo. La vida és per morir i el mateix és morir avui que morir demà; sortosos aquells que ja fa 3 anys que ho són, que no han hagut de passar totes aquestes penes, que ho són de veritat. (...)"
Dies complets i aprofitats!