FOC D'ENCENALLS: Del 30S al 10J

divendres, 9 de juliol del 2010

Del 30S al 10J

El setembre del 2005 vam canviar el mes de jornada intensiva per un mes de jornada intensa, molt intensa. Va ser el mes que es va debatre i aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya. Una sessió de tres dies, tres llargs dies i alguna nit.

El divendres 30 de setembre, el darrer d’aquella sessió, feia sol. Tot i cansats del dia anterior –catorze hores de sessió, que van acabar a quarts de dues de la matinada!–, es respirava que era un dia d’una solemnitat excepcional veient la moltíssima i diversa gent que assistia a la cambra. Els discursos eren també diferents, perquè la temàtica i el moment s’ho valia.

Manllevo algunes expressions d’aleshores. Carod-Rovira deia “tot va bé si acaba bé, i això ha acabat bé”, “si volem, podem”, i penso en la negociació que @omnium ha hagut de fer aquesta setmana. “Catalunya ha parlat, i ha parlat amb la veu clara i amb la veu ben alta”, va dir Artur Mas, i demà segur que ho tornarà a fer. El president Maragall, sempre fi, deia: “Crec que no és propi d’una terra que és nació ofegar-se en les emocions / El país és més teu com més petit i, per tant, segurament més homogeni. I bé, Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d’intimitat i d’ambició.” El president Benach tancava la sessió dient: “Havíem de fer un salt endavant, l’hem fet amb totes les forces i és un salt del país sencer / Si un dia vaig dir que podíem començar a escriure el guió de la utopia, avui aquella utopia ha deixat de ser-ho.”

Els qui sortien de la cambra, minuts després, ho sabien. I potser perquè nosaltres intuíem que allò era un salt, potser un primer salt, vam fotografiar alguns dels protagonistes. Demà cal ser-hi, cal respondre a la convocatòria d'Òmnium per dir que nosaltres som nosaltres, i ningú més; no cal entrar en si cal defensar o no l'Estatut, en si volem o no l'autodeterminació. Ara cal respondre a l'atac del TC i dir-los que nosaltres ens volem gestionar, volem decidir i volem que es respectin els nostres drets.

A l'espera de les fotos de demà –tot i que alguns d'ells ja no podran anar-hi–, aquí en deixo algunes d'aquell dia històric.