Imatge presa de la web www.intersindical.esDivendres passat vam reprendre les activitats de la coral Primavera per la Pau i vam començar amb director nou, però aquest cop de totes totes. En Xavier Rodon sempre ens havia codirigit amb en Genís, cadascú amb les seves peces, però ara el relleu ja és definitiu.
El dia del sopar de cloenda de la temporada anterior, que vam fer a finals de juny, em va estranyar que en Genís no ens adrecés unes paraules –en aquella ocasió només ho va fer el president de la coral, l’Àngel–, i això que també celebràvem els vint-i-cinc anys de la coral. En Genís no estava per festes, suposo que venia perquè havia de venir, però quan tens un problema –i dels grossos– fa que el món que tens al teu voltant es capgiri com un mitjó.
A Mataró no cal donar gaires explicacions quan parles d’en Genís. Qui no l’ha tractat a l’escola, essent pare o portant-hi el fill, l’ha pogut conèixer com a director de la coral, com a cantautor, com a persona compromesa amb el món teatral, etcètera. Per la seva projecció social, la gent coneix més en Genís, i no tant la seva esposa, la Magda.
Bé doncs, el dia del sopar la Magda va voler parlar-me. Sabia més o menys de la seva malaltia, Síndrome de Fatiga Crònica o Encefalomielitis Miàlgica (SFC-EM), però no vaig ser conscient de fins a quin punt l’afectava en el seu dia a dia fins aleshores. Em va explicar que el seu estat físic podia canviar d’un moment per l’altre, que a partir de les set de la tarda ja ha d’estirar-se al llit, que ha hagut de deixar les activitats extralaborals que feia, així com les que podia fer a casa seva, i que se sentia desemparada davant d’un ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques de Catalunya) que l’únic que feia era dir-li que si fos guàrdia de seguretat o cuinera ja li haurien donat la baixa, però que essent mestra no estava sotmesa a cap tipus d’estrès i que, per tant, entenien que no li podien donar la baixa.
A partir d’aquí la Magda es va desmuntar, això la va afectar psíquicament i va decidir deixar de menjar. No podia lluitar contra una societat injusta, se sentia impotent, però en Genís la va fer reaccionar.
Jo he intentar ajudar-los tant com he pogut –i cal dir que no he estat l’única–, sempre dins les meves possibilitats: he portat papers amunt i avall perquè gent experta en la matèria se’ls miressin, demanessin explicacions a l’ICAM; al setembre hi ha tornat, després de tenir una contesta per escrit que els deia que no calia que esperessin sis mesos per tornar a demanar la baixa, i tot i tenir uns informes més que clars del punt en què es troba la Magda ara mateix –ensorrada, desmoralitzada, depressiva, amb un dolor que pot amb ella i que no li permet estar al davant d’un classe de vint-i-cinc nens–, l’ICAM ha tornat a rebutjar la petició.
Sóc conscient que més d’un deu fer el viu, però quan coneixes gent que pateix aquesta problemàtica i saps com són –persones de pedra picada– la sensació que tens és d’una enorme indignació amb la societat. I quan no pots ajudar a la gent que t’estimes, encara més.
Així doncs, ara en Genís deixa la direcció de la coral, però no abandona el vaixell. Necessita sentir-se més lliure, poder faltar a algun assaig, perquè la vida a casa la té més complicada. Va ser un goig sentir-li a dir que ha après molt tots aquests anys, que segurament trobarà a faltar dirigir alguna coseta –tot i que li queden les corals del GEM-, que en tot aquest temps ha conegut moltíssima gent i gent molt maca.
No ho va ser tant quan va dir que la Magda li havia demanat que ens traslladés que plega definitivament de la coral, que no podrà seguir, i que com que l’ICAM segueix denegant-li la baixa, que si algú sap d’alguna feina que ella pugui fer –asseguda o agafant un telèfon– li ho faci saber.
El dia del sopar de cloenda de la temporada anterior, que vam fer a finals de juny, em va estranyar que en Genís no ens adrecés unes paraules –en aquella ocasió només ho va fer el president de la coral, l’Àngel–, i això que també celebràvem els vint-i-cinc anys de la coral. En Genís no estava per festes, suposo que venia perquè havia de venir, però quan tens un problema –i dels grossos– fa que el món que tens al teu voltant es capgiri com un mitjó.
A Mataró no cal donar gaires explicacions quan parles d’en Genís. Qui no l’ha tractat a l’escola, essent pare o portant-hi el fill, l’ha pogut conèixer com a director de la coral, com a cantautor, com a persona compromesa amb el món teatral, etcètera. Per la seva projecció social, la gent coneix més en Genís, i no tant la seva esposa, la Magda.
Bé doncs, el dia del sopar la Magda va voler parlar-me. Sabia més o menys de la seva malaltia, Síndrome de Fatiga Crònica o Encefalomielitis Miàlgica (SFC-EM), però no vaig ser conscient de fins a quin punt l’afectava en el seu dia a dia fins aleshores. Em va explicar que el seu estat físic podia canviar d’un moment per l’altre, que a partir de les set de la tarda ja ha d’estirar-se al llit, que ha hagut de deixar les activitats extralaborals que feia, així com les que podia fer a casa seva, i que se sentia desemparada davant d’un ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques de Catalunya) que l’únic que feia era dir-li que si fos guàrdia de seguretat o cuinera ja li haurien donat la baixa, però que essent mestra no estava sotmesa a cap tipus d’estrès i que, per tant, entenien que no li podien donar la baixa.
A partir d’aquí la Magda es va desmuntar, això la va afectar psíquicament i va decidir deixar de menjar. No podia lluitar contra una societat injusta, se sentia impotent, però en Genís la va fer reaccionar.
Jo he intentar ajudar-los tant com he pogut –i cal dir que no he estat l’única–, sempre dins les meves possibilitats: he portat papers amunt i avall perquè gent experta en la matèria se’ls miressin, demanessin explicacions a l’ICAM; al setembre hi ha tornat, després de tenir una contesta per escrit que els deia que no calia que esperessin sis mesos per tornar a demanar la baixa, i tot i tenir uns informes més que clars del punt en què es troba la Magda ara mateix –ensorrada, desmoralitzada, depressiva, amb un dolor que pot amb ella i que no li permet estar al davant d’un classe de vint-i-cinc nens–, l’ICAM ha tornat a rebutjar la petició.
Sóc conscient que més d’un deu fer el viu, però quan coneixes gent que pateix aquesta problemàtica i saps com són –persones de pedra picada– la sensació que tens és d’una enorme indignació amb la societat. I quan no pots ajudar a la gent que t’estimes, encara més.
Així doncs, ara en Genís deixa la direcció de la coral, però no abandona el vaixell. Necessita sentir-se més lliure, poder faltar a algun assaig, perquè la vida a casa la té més complicada. Va ser un goig sentir-li a dir que ha après molt tots aquests anys, que segurament trobarà a faltar dirigir alguna coseta –tot i que li queden les corals del GEM-, que en tot aquest temps ha conegut moltíssima gent i gent molt maca.
No ho va ser tant quan va dir que la Magda li havia demanat que ens traslladés que plega definitivament de la coral, que no podrà seguir, i que com que l’ICAM segueix denegant-li la baixa, que si algú sap d’alguna feina que ella pugui fer –asseguda o agafant un telèfon– li ho faci saber.
Una societat que permet l’existència d’un Fèlix Millet –o, vés a saber, potser més i tot–, amb vuit auditories cegues del tot, i d’un ICAM que en cada visita ignora els informes mèdics del CAP i dels metges especialistes, és una societat que m’indigna i no m’agrada.
Si algú pot fer-hi alguna cosa, endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada