dilluns, 3 d’agost de 2009

Adéu, Germi


Aquesta tarda hem anat a dir el darrer adéu a n’en Germinal Belis i Peiró (1932-2009), nebot de la Guillermina i nét de Joan Peiró. Ja feia dies que lluitava entre acabar de fer el pas o no i, ves per on, finalment ha decidir fer unes vacances eternes.
En Germi –com gairebé l’anomenava tothom– era discret, tranquil, sempre a un segon terme, fidel als seus ideals i coherent, sobretot coherent. Home de poques paraules, però contundents.
La cerimònia ha començat amb el Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, i sentir el fragment “Oh, mia patria si bella e perduta / Oh, remembranza si cara e fatal!” em posa la pell de gallina. Em fa pensar en l’exili que va haver de patir i com segurament devia pensar que potser havia perdut la seva pàtria, Catalunya.
No fa tant que ens trobàvem, si fa no fa els mateixos, per dir adéu a un company d’en Germi, en Rossend. És una generació que es va acabant, aquesta del Forn del Vidre, la que va viure els seus inicis, l’angoixa de la guerra, la postguerra i –ai, las!- la que ha assistit també al seu declivi imparable.
En el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis, retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, llegeixo: “El nét Germinal Belis, al seu torn, entrà al Forn del Vidre d’aprenent el 1946 als catorze anys, i s’hi jubilà. Fou meritori al despatx, adjunt a gerència i administrador general.”
Em lliguen moltes coses amb la família Peiró, totes molt personals. El meu avi, Jaume Bartrolí Leal, va ser escollit secretari de la primera Junta de Govern l’any 1934, any en què es dóna compliment a les aspiracions dels socis cooperadors constituint-se la cooperativa amb tots els requisits legals i oficials, i anomenant-se Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb Responsabilitat Limitada (Fundació Ros Serra).
Veure a la néta del senyor Ros i Serra, que va ser el qui va posar el capital per tirar endavant aquesta aventura, a mi m'impressiona. D’aquí a uns anys no sé si hi haurà gaire gent que relacioni coses com aquesta.
Em vénen records intermitents a la memòria, com quan en Josep –en Pepitu- i l’Olga arribaven a principis d’estiu de París i venien a casa a saludar el meu avi. Quan en Germi, un diumenge qualsevol, al quiosc de la plaça Santa Anna, a punt de comprar el diari, em va dir que al meu avi se’l coneixia amb el sobrenom de pa tou, cosa que jo desconeixia.
La Guillermina, dona d’un coratge autèntic, no ha pogut més en veure la projecció de fotografies familiars i de les excursions que feia en Germi amb la colla de la UEC, amb el Que tinguem sort, d’en Lluís Llach, de fons. S’hi sentia molt i molt lligada, molt propera. On quedaran ara les vostres tertúlies de diumenge? En Germi sempre l'havia acompanyat a tot arreu en un munt d’actes, en presentacions de llibres i xerrades. El darrer, a Argentona, en la presentació del llibre Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet.
Ens ha pres la mà ben fort, només entrar, i ha arrencat a plorar. “La Nuri és fora”, m’ha dit. I jo li he dit que ella ha fet tot el que ha pogut per estar amb ell tot aquest temps i que no passa res. La meva mare, que estava al meu costat, també ha arrencat a plorar. Se l’estima a la Guillermina, ho sé, i veure la mare plorar sempre em descol·loca, perquè sé com ajudar les meves filles, però amb ella no sé com fer-ho.
Són esbossos trencats els que rodolen per terra. Són uns sentiments de pertinença que no sé si ara també es donen. Són unes grans persones aquestes, de veritat, de pedra picada.
La vall del riu vermell ha clos la vetllada, mentre nosaltres rellegíem els versos d’en Josep Punsola del recordatori.

PD: Envio un petó ben fort, en direcció a Londres, a la Nuri, en Jordi, l’Anna i en Marc.


Si voleu saber-ne més, cliqueu damunt d'aquest enllaç. Podeu veure'l com a testimoni per a la comissió de memòria històrica de la gent gran del consell municipal de la gent gran de l’Ajuntament de Mataró.