Ahir, dia de la Mare de Déu d’Agost, vam pujar a Montserrat. Un senzill SMS a un bon amic va ser suficient per dir que pujàvem i que necessitàvem parlar.
Puc entendre aquella gent que diu que quan no veu el mar fa un temps necessita imperiosament veure’l, tocar-lo, sentir-lo. A mi em passa amb Montserrat, amb TOT Montserrat, però. Necessito veure les corbes de la muntanya, els espadats. Sentir l’olor del mató i del formatge de les pageses, i menjar la típica coca de Montserrat. Caminar, caminar i caminar sense rumb, notant com m’impregna el cor una pau indescriptible. Necessito trucar el timbre de la porteria, demanar pel monjo amic i tenir-lo al costat, escoltant-me, escoltant-nos. Senzillament, Montserrat és casa meva, sí senyors. Poca gent m’ha ajudat tant anímicament, emocionalment, a mi i als meus.
Ens coneixem els secrets més secrets, els uns dels altres, i s’estableix complicitat i amistat alhora, però amistat de la vertadera. Quan et sents vulnerable, creus que defalleixes i que no pots ajudar a qui ho necessita, quan saps que ens moments difícils, tips de trucar a moltes portes, pots fer un SMS ben dirigit demanant ajuda i t’esperen –tot i ser un dia específic per a ells, dia de la Mare de Déu d’Agost–, sents un escalf indescriptible. Res no canvia, és cert, però són moments necessaris.
Puc entendre aquella gent que diu que quan no veu el mar fa un temps necessita imperiosament veure’l, tocar-lo, sentir-lo. A mi em passa amb Montserrat, amb TOT Montserrat, però. Necessito veure les corbes de la muntanya, els espadats. Sentir l’olor del mató i del formatge de les pageses, i menjar la típica coca de Montserrat. Caminar, caminar i caminar sense rumb, notant com m’impregna el cor una pau indescriptible. Necessito trucar el timbre de la porteria, demanar pel monjo amic i tenir-lo al costat, escoltant-me, escoltant-nos. Senzillament, Montserrat és casa meva, sí senyors. Poca gent m’ha ajudat tant anímicament, emocionalment, a mi i als meus.
Ens coneixem els secrets més secrets, els uns dels altres, i s’estableix complicitat i amistat alhora, però amistat de la vertadera. Quan et sents vulnerable, creus que defalleixes i que no pots ajudar a qui ho necessita, quan saps que ens moments difícils, tips de trucar a moltes portes, pots fer un SMS ben dirigit demanant ajuda i t’esperen –tot i ser un dia específic per a ells, dia de la Mare de Déu d’Agost–, sents un escalf indescriptible. Res no canvia, és cert, però són moments necessaris.
He vist destapat ja el nou orgue de Montserrat, immens, impressionant, sense els tubs, que s'inaugurarà l'abril del 2010, perquè no hi ha temps material de fer-ho aquest hivern, que és quan estava previst. La mare va tenir la idea de col·laborar en la construcció de l'orgue, cosa que voldrà dir que el nom dels seus néts estaran en un dels tubs del nou orgue. M'agrada.
Anem a Vespres, i avui hi ha ple de gent. El timbre de veu del monjo que entona el Pare nostre m'emociona. A la sortida, m'aturo, escolto i penso que la premsa té raó, perquè està ple de francesos.
Carregats de piles, abracem aquells que estimem i ens estimen, i baixem a la terra baixa, allà on tothom s’abraona, crida i es fa la traveta.
Gràcies per posar a la pràctica aquest: “Truqueu i se us obrirà”. Això sí que són fets, i no paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada