Antoni Subirachs i Poch (Arenys de Munt, 1910 - BCN, 1990)

La imatge, aquarel·la de l'escultura El desconsol, de Josep Llimona, l'he pres d'aquest blog.

Aquestes dies de vacances conviden i em permeten fer coses que la resta de l’any no puc fer. Així, si durant els darrers mesos he intentat contactar amb familiars de funcionaris del Parlament del 1932 al 1939, i en alguns casos, m’hi he pogut posar en contacte gràcies als telèfons, correus electrònics i mòbils, ara tinc temps suficient per anar-los a veure i intentar parlar del seu fill, el seu germà o l’oncle.
Abans-d’ahir vaig visitar, a Arenys de Mar, les germanes de l’Antoni Subirachs i Poch, mecanògraf del Parlament des del juny del 1933 fins al novembre del 1936, que és quan el reclamen al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Viuen allà mateix on vivia l’Antoni quan va presentar-se a les oposicions al Parlament, al carrer de la Torre, número 14. La Maria Àngels té 94 anys, la Trinidad en té 90 i la Margarida, un encant de senyora, en té 86.
Com que ja ens hem trucat unes quantes vegades, els dic que tenia molta ganes de conèixer-les, i elles em reben amb una forta abraçada dient: “Avui coneixerem la famosa Neus...” Em poso vermella.
Per telèfon m’explicaren que quan l’Antoni, després del decret d’Amnistia de Franco, va anar a arreglar els papers de la jubilació, mai va poder demostrar que havia estat al Parlament de mecanògraf i que, per tant, només va cobrar com a auxiliar de la Generalitat. La Margarida, que és la que parla més, recorda a la perfecció noms i dates i se la veu més espavilada, amb un cabell ros-blanc que la fa molt vulnerable, em va dir que sempre van creure que els papers havien desaparegut, que devien ser aquells mal anomenats papers de Salamanca.
Ara, que recuperem part d’aquesta història, i després de demanar permís a la institució, els porto una còpia de la carta que el seu germà va fer quan es va presentar a les oposicions.
Avui, mentre les observava, asseguts tots al voltant de la taula del seu pati, amb l’ombra de l’arbre llimoner al fons, les veia contentes. M’expliquen que això que aquests dies els he anat explicant de l’Antonio –com l’anomenen elles– les ha fet revifar, i a mi se’m fa un nus a la gola. Penso que això no té preu.
Com que m’agrada que les meves filles coneguin la història, la història que jo crec que s’ha de conèixer, la V. ens ha acompanyat a mi i a n’en Jaume. Mentre ella obre el portàtil, jo intento explicar-los una mica que és el que estem fent, que és intentar reconstruir la plantilla de treballadors d’aleshores. Jo els pregunto coses i en Jaume anota tot el que pot. Ja ho veieu, això és treballar en equip!
La Margarida em parla d’en Vicenç Munné, molt amic del seu germà, però els dic que aquest no era del Parlament, sinó que era el director del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Diu que li sembla recordar que després de la guerra, en Vicenç Munné va entrar a treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, gràcies al seu pare –el pare d’elles i de l’Antoni-, que era secretari de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.
Quan li parlo d’altres mecanògrafs, recorda que en Francesc Benedito estava a El Noticiero. Bona cosa, una dada que no teníem! Diu que l’Antoni agafava el tren el dilluns al matí i no tornava a Arenys de Mar fins el cap de setmana. Entre setmana, i mentre va treballar al Parlament, vivia a casa d’uns oncles de Barcelona.
Els pregunto si el seu germà va haver d’exiliar-se i em diuen que va passar la frontera, va anar a un camp de concentració –a la Margarida li sembla que és el de Saint Cyprien-, però que gràcies a la dona del també funcionari Dalmau Costa, l’actriu Emma Alonso, va poder-ne sortir.
M’expliquen que en Dalmau Costa i la seva esposa els havien visitat diverses vegades a casa seva, després de la guerra, perquè havia quedat una bona amistat.
Després de la guerra, l’Antoni va treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt, i després ja es va establir a Barcelona.
Quan els pregunto si recorden alguna cosa del Parlament, si parlava de res, em diuen que no acostumava a explicar gaires coses, però que si alguna cosa els repetia sovint era com l’havia impressionat la gran rebuda que el poble havia fet al president Companys després de les eleccions del febrer de 1936. Diu que això ho repetia sovint
La Margarida m’havia parlat d’un quadre d’en Barrera on hi sortia el seu germà, juntament, juntament amb el bibliòfil Arnau i en Ferran de Pol, tres joves intel·lectuals d’Arenys que organitzaven tertúlies literàries. Que era un dibuix bellíssim, però que no sabien on havia anat a parar. Gràcies a aquesta meravella que és el Google, li dic que jo ja he localitzat el quadre, i se’ls torna a il·luminar la cara.
Ara només em queda poder anar a fer una fotografia al dibuix esplèndid d’en Barrera, un escultor i dibuixant d’Arenys de Mar, que en Pep Quintana té penjat al menjador de casa seva. En ell es mostra la reunió d'intel·lectuals (Ferran de Pol, Francesc Arnau, dibuixant i blibliòfil, Subirachs...) i en Pep diu en el seu blog: “Crec, i ho dic sincerament, que és un dels millors Barreres que es poden admirar.” Hauré d’esperar encara fins al 16 d’agost, però. I em comprometo a fer-los arribar una còpia del quadre.
Quedem que després de l’estiu ens retrobarem a Barcelona, al seu pis proper a la plaça Urquinaona, on em faran a mans alguna fotografia de l’Antoni Subirachs de l’època.
Ja és fosc i ens allunyem del carrer de la Torre, número 14.

No em pregunteu perquè, però vaig sortir-ne feliç d’aquella casa.