dijous, 26 de novembre de 2009

Carta oberta a Iolanda Batallé (o a la Joana...)

A vint pàgines d’acabar La memòria de les formigues, noto que estic allargant l’estona de lectura. Avui és el cinquè dia, perquè tot just el vaig comprar dissabte, a la llibreria Robafaves, de Mataró. Vaig sentir-te, crec que era un dimarts a la tarda, parlant del llibre amb la Sílvia Soler, en el programa El secret, de la Sílvia Cóppulo, i vaig anotar-lo en una llibreta negra, tipus Paperblanks, que sempre porto al damunt.


M’has desconcertat, Iolanda, o Joana, ja no ho sé. Tinc un batibull a dins meu com feia temps que no tenia. Vull pensar que tot és invenció, creació, però és tan real, està explicat d’una manera tan natural, toques temes tan humans, íntims i personals, que he tingut la sensació que eres tu, i no pas el personatge, la que m’explicava com veies el món i què n’esperaves a canvi.

De bon principi, ja em vaig adonar que necessitava tenir un llapis a les mans. Trobava frases curtes, sentències, d’una claredat tan gran, que necessitava subratllar-les. Feia temps que no subratllava llibres, potser des de l’època d’estudiant.

Aquesta setmana, que ha estat intensa de treball –dos dies de 9 a 9 del vespre, no he pogut deixar el llibre. Al meu twitter he anat fent piulades amb les frases que més m’arribaven a l’ànima, que més em tocaven, com si m’abracessis, a l’igual que fas amb els arbres.

M’has fet pensar i aturar-me una estona। “Jo em sentia pobra, perquè no tenia temps”, i m’has fet adonar que és cert. Al tren, camí cap a Barcelona, ara observo la platja, aquest llençol infinit que veig desplegar-se cada matí.


I m’ha corprès aquesta corrua de temes que has anat desgranant, talment com una corrua de formigues, perquè tots em tocaven de prop: El Puff, era un drac màgic; el Cavall Fort; que el pare t’aixequés (o aixequés la Joana) només amb una mà fins al sostre। I a mi també em passa que “hi ha llocs que conec bé i en canvi fa més de sis anys que no hi entro, i que potser no hi entraré mai més”, la casa dels meus avis jo me la miro quan passo pel carrer estret, però fa temps i temps que no hi entro.। he llegit i rellegit paraules que definien perfectament com jo em sentia en plena maternitat, allò de “recuperar el temps propi és difícil un cop ets mare”, “sensació de fer-ho malament”.

Davant de la separació d’amics molt propers, estimats, llegir que “la veïna sap que l’amor no és recupera”, costa de digerir. I quan el tema de la depressió no t’és desconegut i fa temps que tens persones al voltant que “estan tan tristes i cansades que no es poden aixecar i treballar”, i consideres que és injust, penses: “Però com s’ho ha fet aquesta Iolanda?” Ànima, m’has tocat l’ànima.

M’hauria agradat trobar més converses amb en Jofre, però m’han agradat moltíssim els correus entre la Joana i la Lenka. Imagina’t si t’he sentit propera que he estat a punt d’enviar aquest text a joana@gmail.com.

Tendra, tendríssima la relació amb l’àvia –la meva mare també reivindica el nom d’àvia i no de iaia. La meva, tot i que també es deia Maria, no em va deixar uns diaris així, però el meu avi em va deixar les cartes que va escriure al front, i t’asseguro que també eren tan íntimes i tan plenes de sentiments com les de l’àvia Maria Vilana. Frases que ens travessen com fletxes: “El bebè té tota una vida per davant i l’àvia tota una vida per darrere” i “a les persones que ens han criat, que ens han donat la vida, sovint les acaben acompanyant a morir uns desconeguts”.

Ah, i m’imagino la pel·lícula, el silenci, les onades, el tractor, la platja, la caseta, en Jofre, la Maria, la xarxa de l’habitació de la Maria plena d’objectes, els arbres, els porters i el senyor Marí. Jo, de tu, no ho deixaria per a més endavant. Tot i que ja sé que “amb l’objectiu de tenir un futur ens quedem sense present”, planteja-t’ho.

I res, que ha estat un plaer. I ara que sé que ets la directora editorial de La Galera, encara més.

Et ve de gust un cafè?

PD: Tot un detall, ple de delicadesa, els cavallets de mar a les guardes del llibre i la lletra lligada de les diverses receptes del llibre.

1 comentari:

iolanda ha dit...

Benvolguda Neus,
Acabo de llegir el teu text. Gràcies! Celebro que t'hagi agradat i tocat tant La memòria de les formigues. Fem el cafè quan vulguis.
Iolanda