Avui el president Pujol ha arribat tard a la llibreria Robafaves. No feia bon temps i ha sortit tard de Barcelona. Venia a presentar-hi el segon volum de les seves memòries, Temps de construir, i força estona abans ja hi havia la llibreria plena.
M’hi he deixat caure, tot i no tenir-ho previst, perquè tenia cita a la Sala Cabañes, a veure el festival de ballet de rigor, el que toca cada any abans de festes.
Només entrar a la llibreria ja ha sigut diferent de sempre. Just en el moment en què estava a punt de seure, un home –crec que l’escorta- li passa un telèfon i el president es posa a parlar. Penja i diu a tota la concurrència: “Perdoneu, però és que m’acaben de dir que torno a ser avi, crec que d’una Clàudia. Amb aquesta ja tinc setze néts i em fa molta il·lusió, perquè és d’un fill i una jove que encara no en tenien. Ja podeu aplaudir”.
Com no podia ser d’una altra manera, s’ha posat el públic a la butxaca abans de començar a parlar. I ha començat a dir que si en el primer dia ell explicava qui era, en el segon potser parlava més de la feina feta, perquè, és clar, l’havíem escollit president. I que si el nou Hospital de Mataró, que si el túnel de Parpers... “Ai, que no sé si hi surt això de Parpers en aquest segon llibre...” Sort que hi havia en Manuel Cuyàs, l’escriptor de llibre, que l’anava rectificant: “Sí que hi és, president, això de Parpers”.
I el president diu: “És el primer cop que puc dir que un llibre meu està ben escrit, perquè no l’he escrit jo”.
Mentre surto de la sala, perquè ja feia tard, sento una dona que diu: “Això sí que és un president”. I, francament, és que vist així, no té punt de comparació.
Us recomano aquesta pàgina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada