Quan a les vuit del matí, al tren, camí cap a Barcelona, l’home que s’ha assegut al meu davant obre la cartera i treu El conte d’hivern, de W. Shakespeare, em reconforta. En aquests viatges, massa vegades sents converses buides i inútils.
L’altre dia van explicar-me que a Finlàndia hi ha vagons reservats a la lectura, amb taules i tot, per estar-hi més còmode. Si hi entres, no pots ni parlar amb el veí del costat ni parlar pel mòbil.
Quina meravella, no?
L’altre dia van explicar-me que a Finlàndia hi ha vagons reservats a la lectura, amb taules i tot, per estar-hi més còmode. Si hi entres, no pots ni parlar amb el veí del costat ni parlar pel mòbil.
Quina meravella, no?
2 comentaris:
Que no s'hi pugui parlar pel mòbil ho entenc; que no es pugui parlar amb el veí del costat, no. Ara entenc perquè a Finlàndia hi ha tants suïcidis...
F.
Doncs, a mi em va semblar bé. Només cal pujar en aquells vagons si vols gaudir de la lectura o vols aprofitar el temps per estudiar. Si vols parlar amb el veí, sempre tens la resta del tren.
Suposo que és com quan aquí abans es reservaven llocs per a fumadors...
Publica un comentari a l'entrada