diumenge, 21 de març de 2010

Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia


Avui és d’aquells dies que, en apropar-se la nit i fer balanç, la satisfacció pren força. A dos quarts d’onze, Lluís Serrahima ens esperava, a mi i a la Maria Salicrú-Maltas, assegut en un banc, amb dos diaris a la mà, a la plaça Letamendi, de Barcelona. Sí, l’home que va fer el manifest “Ens calen cançons d’ara”, a la revista Germinabit, el gener de 1959, tenia ganes de conèixer en Genís Mayola i sentir-lo in situ, després d’haver escoltat Oratges, el seu darrer treball.
Amb en Lluís Serrahima de company de viatge, t’adones que el trajecte de Barcelona a Mataró és més curt que mai. 50 anys enrere ell va contribuir a la creació de la Nova Cançó, va escriure poemes, va fer la magnífica lletra de Què volen aquesta gent?, i et parla de Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, J.V. Foix, Carner, Joan de Segarra, Porter i Moix, Ovidi..., amb la coneixença personal de qui els ha tractat.
Ell demanava cançons d’ara fa cinquanta-anys, però comprovo que també està al cas de les cançons d’ara, de les d’avui, perquè només entrar al cotxe em parla dels Manel, Els Amics de les Arts, de la Sílvia Pérez, de Mishima, Antònia Font, Cesc Freixas... Està emocionat, nerviós, i jo –perquè penso que serà així- li dic que crec que avui serà un dia ple d’emocions, que li agradarà i que el recordarà. En acabar l’acte i tornar a pujar a l’escenari ha dit al públic: “Ara ja em puc morir”, expressió que li ha sortit de l’ànima, després de gaudir de la bona tria de cançons que ens ha ofert en Genís.

Si en Josep Fradera va escriure, en ocasió de la visita de Miquel Martí i Pol a Mataró: “Ha passat pel meu poble un poeta, abellint els camins amb son rastre”, crec que podríem dir el mateix d’en Genís. Tot i que ell pugui pensar que m’he passat set pobles, en Genís transmet un no-sé-què quan presenta les peces, quan descriu alguns d’aquests Setze Jutges, quan amorosament en dedica una als més propers, als que més estima. Tot ell és poesia.
Amb la guitarra en mà, en Genís ha entrat pel passadís, cantant Al vent. La sort d’estar al costat d’en Lluís ha fet que m’anés dient a cau d’orella el primer que li passava pel cap. “Mira, tinc la pell de gallina”, “té més veu de la que treu”, “magnífica interpretació de La tieta, i també d’A Margalida”, “quina dicció, quina pronuncia, quina potència!”, “voldria tornar enrere, tornar a començar, perquè aquest noi seria un dels Setze Jutges, indubtablement”, “he d’aconseguir que canti a Barcelona”.
A cada peça li corresponia la seva imatge: Al vent, de Raimon; Cançó de matinada, La tieta i Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat; Què volen aquesta gent i L’àliga negra, de M. del Mar Bonet; Laura i Respon-me, de Lluís Llach; A Margalida, de Joan Isaac,, No matareu el meu país, de Genís Mayola; Metamorfosi i Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol; Ha passat pel meu poble un poeta, de Josep Fradera; Hi ha moments, de Genís Mayola. I en les cinc darreres peces, la col·laboració de Primavera per la Pau, amb Vaixell de Grècia, de Lluís Llach; Diguem-no, de Raimon; Pare, de Joan Manuel Serrat; Viatge a Ítaca i Cançó sense nom, de Lluís Llach.
En Genís encara creu que no se li ha fet justícia a la Nova Cançó i diu a n’en Lluís Serrahima que sempre que pot explica als nanos de l’escola què va significar i qui eren els seus membres. Aleshores en Lluís ens explica que en Terri ja va fer venir els Setze Jutges a Mataró, al Racó, el 17 febrer de 1962, just dos mesos després d’haver-se presentat.
Anem a dinar al restaurant Caminetto, però el que surt a la conversa, mentre dinem i fem sobretaula, mereixeria per si sol tot un altre apunt. Un magnífic dia, sí senyor.
I ara em pregunto: què cal fer perquè aquest concert no mori a Mataró? Les coses bones cal donar-les a conèixer i per això penso que aquest concert d’Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia, caldria que anés a força teatres del país. Qui s’implica en aquestes coses?