diumenge, 31 de gener de 2010

Invictus i Nelson Mandela

"Mandela i Gandhi han estat els millors polítics del món”, va dir Morgan Freeman en una de les presentacions que ha fet de la seva darrera pel·lícula. I ahir vaig anar a veure Invictus, de Clint Eastwood, just el dia que feia 62 anys que havien assassinat Mahatma Gandhi. Coincidència...
El millor de veure la pel·lícula és que, a més d’estar ben feta i d’haver-la encertat en el càsting (des dels principals protagonistes, els escortes, l’assessora del president o el nen que escolta el partit amb els policies), és que la gent està participant d’una història que sap real, que no és ficció.
Reconciliació, perdó, somriures i humanitat, són paraules i valors claus de la pel·lícula -i també del llibre El factor humà, de John Carlin-, massa cops invisibles al nostre voltant, al nostre dia a dia. Si el llibre em va emocionar, la pel·lícula m’ha ajudat a veure la immensitat humana de Mandela.
“Vosaltres m’heu escollit per dirigir, doncs deixeu que us dirigeixi”, diu Mandela als membres del Consell Nacional de l’Esport quan aquests volen abolir l’equip de rugby dels Springboks, i els diu que s’equivoquen.
Amb Mandela comprovem que pots ser un gran estrateg i un gran polític sense deixar de ser persona. “Ningú és invisible per al president Mandela”, sempre té un bon dia per a tothom i ho sap tot de tothom.  Tracta amb el mateix respecte el jardiner que la Reina d'Anglaterra. Mira els ulls de la gent, escolta, s’aprèn els noms de la gent amb qui ha de parlar, i guarda sempre les formes. L’exemple de la clau humana de la política.
Hi ha escenes bellíssimes, que no vull descobrir. Aneu a veure la pel·lícula, però no deixeu de llegir el llibre, perquè els joves que vagin al cinema veuran la història des que Mandela surt de la presó, però no aprendran res sobre l’Apartheid.
I la cançó Nkosi Sikelele Afrika, l'himne oficial del moviment d'alliberament negre, cantada per tot l'estadi, posa la pell de gallina.
Mandela ens reconcilia amb la política, però amb la política en majúscules. I la prova és que feia temps que no veia el públic aixecar-se fins després dels crèdits, on veus que el Mandela real diu que allò no ho va aconseguir sol, i deu ser veritat: hi van haver complicitats. I d'això només fa 14 anys!!!
Però surto del cine i topo amb la crua realitat. La pantalla m’ha mostrat un sol home, amb una estratègia molt clara, i nosaltres tenim massa polítics barallant-se, sense cap estratègia comuna.
I ara l’abandonament de Carretero. Som un país de fireta..., que ens movem a ventades.

PD: La música d’Invictus és de Kyle Eastwood, fill de Clint Eastwoord.