dimecres, 20 de gener de 2010

Conferència: “Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil”


Aquesta tarda, a Ca l’Arenas (Mataró), l’Assumpta Montellà ha fet la conferència aquesta conferència, basant-se en el seu llibre El setè camió, la qual completava l’exposició que podem contemplar allà mateix sobre “Art i guerra”.

La xerrada, com sempre, ha estat molt amena, didàctica i planera. Té una manera d’explicar-se molt particular, l’Assumpta, amb uns canvis de to que fan que qui l’escolta estigui pendent de la següent frase.
Què ens ha explicat? Doncs, que la gent de la Vajol, un poble sencer que vivia de la mina de talc, aliens al destí del que feia voltar el món, un dia van rebre una visita que els va canviar la vida: Juan Negrín els va anar a visitar i els va dir que els confiscava la mina i tots el que hi havia al seu voltant, també els boscos. Van quedar sense feina, perquè no podien treballar ni el talc ni el suro.
Que a partir d’aquell dia, per uns camins on no hi passava ningú fins aleshores, van començar a veure com arribaven i marxaven camions i camions, amb ple de treballadors construint un edifici força singular. Com que els homes que hi treballaven van començar a arribar-se al poble, un dia van explicar que aquell edifici que construïen estava situat justs al damunt de la mina de talc, i que hi feien també una cambra cuirassada enorme.
Que allí hi va anar a petar bona part del tresor de la República, com també hi va anar a parar bona part de la pinacoteca del Museu del Prado, que va quedar repartit entre el castell de Sant Ferran, de Figueres; el Castell de Peralada i la mateixa mina de la Vajol.
El 5 de febrer de 1939, Negrín va manar sortissin set camions carregats d’or, que havien de passar entremig de la gent, de les corrues de gent que començaven a fer la retirada. Era molt difícil, perquè no podien deixar pujar a ningú als camions. Tots ho van aconseguir, tots menys un: el setè no va arribar a la frontera, va girar i va tornar a la Vajol.
Després d’intentar-ho un dia i un altre, i tornar-ho a provar el 8 de febrer, resulta que els bombardeigs d’aquells dies van esventrar el pont d’Agullana, que era el pont per on havia de passar per anar a la frontera. Que qui portava el camió va demanar catorze mules, les va carregar d’or i van començar a travessar la muntanya, però no en va arribar cap.
Diu que la gent de la Vajol li van explicar que quan això es va acabar i van anar a la mina, només van trobar-hi saques buides del Banc d’Espanya. Que la mina de talc va seguir funcionant fins als anys 90, que és quan es va tancar.
Després de visitar la néta de Negrín, a París, on hi ha el seu arxiu personal –potser que també el demanéssim aquest, no-, aquesta li va explicar algunes coses del seu avi, sempre amb més bons ulls que no pas els nostres. Negrín va morir sol, a París, el 12 de novembre de 1956. Com que va demanar que no se sabés fins quinze dies després d’haver mort, al funeral només hi van anar quatre persones, i dues eren els seus néts.
El millor de tot, el comentari que li va fer un pagès a l’Assumpta quan ella va preguntar-li pel setè camió: “Miri, senyora, aquest camió és l’únic que no s’ha perdut pel camí”.
Ja s’entén, no?