divendres, 15 de juny de 2018

Ja fa un mes dels 7 mesos


M’hauria agradat poder dir unes paraules en la concentració del passat 23 de març, aquell fatídic 23 de març, quan a mig matí vam saber que la Marta Rovira havia marxat a l’exili, a Suïssa, i quan a la tarda ens va colpir saber que la consellera Bassa, els consellers Romeva, Rull i Turull, i la presidenta Forcadell reingressaven a la presó. Vaig fer el trajecte de tornada a casa amb un plor profund que no gosava sortir, que m’impedia dir res, però amb una necessitat imperiosa d’escriure com em sentia i com m’afectava, a més de ciutadana, com a servidora pública.
Fent cas a Raül Romeva, que ens diu una vegada i una altra: «No ens ploreu, reivindiqueu-nos!», vaig escriure aquestes ratlles que vaig poder llegir, com vaig poder, a Vilafranca del Penedès el passat dia 13 d’abril, dins la Nit de la República, en què es premiava Els Músics per la Llibertat que cada nit interpreten El Cant dels ocells per exigir la #LlibertatPresosPolítics i el retorn dels exiliats. I avui que Òmnium i l’Assemblea convoquen a les places de tot el país per denunciar els set mesos d’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el repetiré un xic adaptat, perquè no sé dir-ho d’una altra manera.
No estic avesada a fer discursos, sinó –tot al contrari– a escoltar els que els diputats i diputades fan al Parlament i, per tant, prego que em disculpeu si m’entrebanco.



«A títol personal sento la necessitat de dir-vos uns mots, i ho faig com a servidora pública que sóc, perquè la casa del poble no és la mateixa d’un temps ençà.
»Si alguna cosa no consta en tot aquest inventari de danys de l’article 155 és el trasbals emocional que des del 20 de setembre vivim i que no sabem o no podem gestionar, perquè després d’un embat ens en ve un altre, sense deixar temps per a refer-nos. I tot això que ens passa tan íntimament és perquè més enllà de polítics són persones que van saber donar a la legislatura passada un toc d’humanitat increïble.
Jo, com tants dels que som aquí, el primer que faig al matí és pensar en ells, en tots els que teniu al cap i al cor mentre us poseu el llaç groc o mentre toqueu El cant dels ocells cada nit, tant en els presos com en els exiliats. I sabeu per què?
Perquè trobo a faltar en Carles Puigdemont, que abans que president és l’amic, el diputat amb qui vaig anar a dinar ja l’any 2009, a partir de la coincidència del nom de la nostra filla gran, començant així una forta i sòlida amistat.
Perquè no em puc treure del cap que el dia que l’Oriol Junqueras havia de presentar la Llei dels pressupostos, la llei més important del país, va venir al Parlament acompanyat amb els seus dos fills, en Lluc i la Joana. Un autèntic paràs! Les seves intervencions, sempre sense papers, són unes autèntiques master class d’història.
I perquè trobo a faltar moltíssim trobar-me la Marta Rovira pels passadissos, veure-la a l’hemicicle amb el seu polze enlaire indicant les votacions o escoltar la seva determinació en els discursos. Si va ser dur saber-la fora el passat 23 de març, us puc assegurar que el ple de l’endemà encara va ser molt pitjor.
I perquè trobo a faltar la rialla sempre ampla i lluminosa d’en Josep Rull, que no la va perdre ni el dia que el vam anar a trobar un cop ja havia sortit de la presó i li vam preguntar que com estava.
I perquè m’estremeixo pensant en l’abraçada forta i emocionada que ens vam fer amb el conseller Lluís Puig el 27 d’octubre, al peu de l’escala d’honor, sense saber aleshores que dos dies després ell ja seria a Brussel·les.
I perquè si algun dia la política va ser igual a dignitat va ser gràcies al conseller Romeva. L’emoció dels familiars que van viure al Parlament l’aprovació de la Llei que declara nuls els judicis franquistes és indescriptible.
I perquè és totalment injust que en Carles Mundó, un home discret, bo i silent, que va deixar empremta en tot el seu departament, després de tancar la presó Model de Barcelona hagués de passar 33 nits a la presó d’Estremera. Esperpèntic!
I perquè la Dolors Bassa, abans de retornar aquest darrer cop a la presó, em va dir que era dur viure sabent que el pitjor encara havia d’arribar, i perquè en Jordi Turull, després de sortir-ne –i abans de tornar-hi a entrar– ens deia que seguíssim fent coses, perquè això els donava coratge als que encara hi eren. Ai las! Pocs dies després hi tornà.
I perquè penses que injust que és que l’Anna Gabriel, en Toni Comín, la Meritxell Serret i la Clara Ponsatí passin pel que estan passant en ple segle XXI, o que la Meritxell Borràs s’hagi casat perquè si torna a entrar a la presó –que pot passar– pugui tenir un vis a vis amb el seu home.
I perquè si algú va fer que se’ns mirés internacionalment com un autèntic Estat en la gestió d’un atac terrorista aquest va ser en Quim Forn, però també el major Trapero, ara injustament apartat de les seves funcions.
I dels dos Jordis ja no em surt dir res, perquè encara ara em costa de creure que això sigui real i que no ho estiguem somniant. Tots els qui vam ser en un moment o altre davant de la conselleria d’Economia aquell 20 de setembre sabem la veritable realitat del que va passar. Sou dignitat. I si alguna cosa hem après al llarg d’aquests set mesos és que teniu unes famílies extraordinàries i valentes.
I perquè trobo a faltar la Carme, la presidenta Forcadell, la vostra presidenta, la meva presidenta, aquesta dona diminuta i fràgil d’aspecte, però forta i valenta, que va trencar tòpics, que es va fer propera i estimada, i que se sabia el nom de cada un dels treballadors de la institució que dirigia i al lloc on treballàvem. A la carta que m’ha escrit des de la presó d’Alcalá Meco diu: «Porto 40 dies a la presó i sembla que porti 40 setmanes!».
I aquests són els dolents, diuen...
Per tant, seguirem sortint cada dia, cada vegada que faci falta, perquè això vol dir que som solidaris, constants, perseverants, persistents, que no defallim i que defensem el que creiem, pensant que allò que aportem, per petit que sigui, pot tenir o té incidència directa amb l’entorn més immediat. I perquè fer-ho en uns temps com els que darrerament vivim vol dir exposar-se molt, massa.
«Com més oprimits ens volen, més lliures ens sentim», diu Jordi Cuixart.
«Potser tenen raó aquells que opinen que l'única esperança de solució ens arribarà de la justícia europea», escrivia Jordi Sànchez fa un parell de dies. Avui n’hem tingut una prova: la decisió de la fiscalia belga rebutjant l'extradició de Comín, Serret i Puig.
I arribarà un dia que explicarem que tot això, aquesta mena de dol col·lectiu que tots estem passant,  només ho hem pogut resistir gràcies a les abraçades, les empaties, la resiliència col·lectiva i la música, que tant ens acompanya.»
Seguim escrivint els presos i exiliats, no deixem de fer-ho. Tots ens diu que les nostres cartes els ajuden a no sentir tant l’aïllament, però és que les seves ens transmeten coratge i una enorme fermesa.
Són temps difícils, però ens en sortirem.

Cap comentari: