aPARAULA'm: la meva, 'tritllejar'

aPARAULA’m

M’apunto a la proposta que ens fa Víctor Pàmies d’apadrinar una paraula i participar en l’acte d’homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La que jo he triat és tritllejar

A La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès

“De baix del poble hi responia el tritllejar de les campanes, l’espinguet de la cobla llogada pels pabordes, que seguia els carrers camí de l’església. I per tota la vall s’escampaven ressons de triomfal alegria.”

A la Basílica de Santa Maria de Mataró, la Juliana i Semproniana són les que es toquen amb el tritlleig. Situades a l’interior del campanar, porten el nom de les patrones de Mataró.

DIEC

1 v. tr. [LC] [MU] Tocar (les campanes) a cops ràpids i seguits en senyal de festa. L’escolà tritllejava les campanes. Acabat l’ofici, l’escolà començà a tritllejar.
2 intr. [LC] Les campanes, sonar amb tocs ràpids i seguits en senyal de festa. Totes les campanes es posaren a tritllejar alhora.

DGEC
[1864; d'un ll. vg. *trinionare, der. del ll. trīnio, -ōnis 'aparell de tres campanes' (origen paral·lel al de carilló), que degué seguir el procés trinyonar, trinyonejar, trinyolejar, trinylejar, trillejar, tritllejar]

[®envejar ] v intr Sonar les campanes amb tocs ràpids i seguits, en senyal de festa. Les campanes del poble tritllejaven per l'inici de la festa major.