diumenge, 20 de maig de 2012

#90ambFerrater





4 de maig de 1972

Gabriel Ferrater és mort. El van trobar mort al seu estatge solitari, a Sant Cugat del Vallès. Mort com fos, tant se val, pobre amic! (...)
Ara m’adono encara més del gran afecte que li tenia. I m’acontenta pensar que diverses vegades l’hi vaig demostrar. L’afecte i, ja s’entén, l’admiració. Crec que, de la gent de la meva generació, vaig ser el primer –o, en tot cas, un dels primers– que vaig dir públicament que el tenia per un gran poeta. (I el vaig posar en primer terme en una enquesta de Serra d’Or.) Però no era això sol. Hi veia una de les intel·ligències més precises i més lúcides que he conegut mai. Tal com sona, i no me’n desdic. I, a més, admirablement treballada. Ben sovint, llegint-lo, havia admirat i, alhora, li havia envejat, el grau en el qual, davant d’una qüestió complicada, erea capaç de tenir presents a la vegada tots els factors que hi intervenien, tots els aspectes que calia fer intervenir en el que em deia, entre els quals l’esforç de la redacció no produïa mai cap confusió, ni cap error en la jerarquia. Els articles d’ell, sobre qualsevol tema que fossin, em produïen el plaer únic, diferent de tos els altres, que només el tracte amb una intel.ligència excepcional pot produir. I recordo que, després de llegir-ne un sobre sintaxi –en aquell full que en van dir “La mosca”, fet per Edicions 62 i Seix i Barral–, li vaig escriure per demanar-li que fes un estudi més complet de la sintaxi del català, que és una feina –ell també ho deia– que només tenim encetada. Ell l’hauria pogut fer més bé que ningú, perquè la sintaxi, on hi ha l’arrel mateixa de l’expressió –i ningú no és escriptor si no domina o, almenys, no “sent” la sintaxi, com a mecanisme a dominar, com a font de bellesa–, és un joc barrejar de coneixement objectiu i viscut de la llengua i d’anàlisi matemàtica. Ell ho tenia a l’abast; les tres o quatre mostres que ens en deixa ho fan prou visible. Confio que li ho vaig fer ben present, amb aquella carta i en alguna conversa. I, un dia que jo baixava per la rambla, cap al despatx, el vaig trobar que pujava amb uns amics. Érem al nivell de l’Acadèmia de Ciències. Quan em va veure es va separar del grup i em va emprendre, amb la cortesia que mai no abandonava, i em va dir: “Li volia fer saber, perquè vostè s’hi va interessar, que allò de la sintaxi ho tiraré endavant; publicaré una sèrie d’articles a Serra d’Or, sobre aspectes del tema...” I jo: “Després, els veurem reunits en un llibre...” Em dol no recordar exactament els mots. La recerca d’afecte, i potser un puntet d’agraïment pel meu interès –tan normal– hi eren visibles. Li ho vaig agrair. I gairebé, de tan espontani, em va emocionar una mica. Em dol no haver-lo tractat més. Ja ho sé que era molt ximple, i que li agradava exhibir que feia el ximple. Però no es tracta d’això. És indispensable publicar, en un llibre, tots els seus escrits: articles, pròlegs, estudis. Tant se val, que puguin ser sobre temes diversos; la unitat s’hi farà evident quan els veurem aplegats. Estimat Ferrater! Volia ser independent, i trencar convencions; volia tenir dones, i beure, per convèncer-se que ho aconseguia. Es volia mostrar lliure, i fins alegre. Potser és així com hauria estat, i li era necessari. Devia haver patit molt. I en volia fugir. Però ell ja ho veia, que no podia. El cos no va aguantar. Cinquanta anys justos –l’hora de la plenitud– i ara ja no el tenim. No me’n sé avenir.



Maig de 72
Sortint, em va acompanyar  a casa, en cotxe, en Josep Nadal i Farreras, nebot “valencià” del meu gendre Manel i professor auxiliar –o com se’n digui– de la Universitat Autònoma. Joveníssim, només el coneixia de nom, i em va fer l’efecte que és un noi ben interessant. El tema inicial de la conversa va ser, és clar, la mort aleshores molt recent d’en Gabriel Ferrater (...). En Nadal col·laborava amb ell, directament, i no se sabia avenir que ja no hi sigui. Em va contar, d’aquell home excepcional, moltes coses que hauria d’haver anotat. Ara, ja no les recordo amb prou precisió. Només, això sí, la manera com els deixebles l’adoraven, perquè ell es donava del tot a ells, amb simpatia i el do d’atracció que tenia, i amb el desig d’introduir-los en les matèries tan a fons com hi arribava ell; fins, sovint, acabada la classe, continuava parlant del tema amb els deixebles que no se n’havien anat, i ells l’escoltaven, o hi dialogaven, sense pensar ni poc ni molt que l’hora de classe feia estona que s’havia acabat. Bé, em va dir moltes altres coses que no tinc presents. Però n’hi ha una que sí que la recordo: la manera com el va inclinar a conèixer i admirar Sagarra i Carner. En Nadal els tenia per uns autors sobrepassats. I Sagarra, per un escriptor de poca categoria. (És el rastre absurd de l’exclusivisme “ribianista”, que per alguns encara subsisteix.) I va ser Ferrater qui, un dia, i com aquell que no diu res, li va dir: “Ara llegeix en Sagarra...” En Nadal en va agafar, de moment, les obres en prosa, una mica com un pensum. Naturalment, molt aviat va descobrir –això m’ho vadir ell– que “en Sagarra és un escriptor extraordinari, un dels millors que tenim”. El mateix mecanisme el va portar a conèixer en Carner, al qual em va dir que ara admirava a fons, no sols pel que fa al llenguatge, sinó com a poeta. Vam xerrar molta estona i, si no hagués estat l’hora tardana, encara hauríem parlat molt més.

Nota: Fragments de Maurici Serrahima, a Del passat quan era present, VI (1972-1974)

3 comentaris:

Txell ha dit...

Fa molt poc que conec el teu bloc, però crec que es mereix un premi: http://bitlletdetornada.blogspot.com.es/2012/05/premi-liebster-blog-moltes-gracies.html

Neus Pinart ha dit...

Moltíssimes gràcies, Txell! Farem córrer aquest Premi Liebster!

PD: Sóc Neus, però...

Josep ha dit...

Sempre Ferrater, necessitem Ferrater. M'agrada aquest blog. Tornem a Ferrater.