En la mort del president Barrera

M’assabento de la mort del president Barrera pel Twitter, que és com darrerament ens assabentem de massa morts. Tot seguit, penso en el darrer cop que hi vaig parlar, el setembre del 2010, a Vilassar de Mar, en l’acte d’homenatge a un altre homenot, el senyor Josep Fornas.

L’any 1983, amb dinou anys –i essent ell aleshores president del Parlament–, vaig entrar a treballar en aquesta institució. Puc dir que ha estat el meu primer –i únic– lloc de treball. Em sento privilegiada per veure com passa la història de ben a prop. I potser hi ha gent que ho troba estrany, però encara ara entro al palau, després de gairebé vint-i-vuit anys, amb les mateixes ganes amb què ho feia al principi.

El dia de l’homenatge a Josep Fornas, amb el president Barrera vam parlar una mica de tot, però també d’aquella època: de l’Emília, de la Núria, i d’aquells primers anys on tot estava per fer i tot era possible. Però també de les seves memòries i d'un projecte que ara no vé a tomb.

De tots els president, potser ha estat amb qui menys tracte he tingut, però també qui més respecte m’ha fet.

I tot i que la d’avui era una notícia que vèiem a venir, no per això deixa de ser trista. Ens estem quedant orfes de gent íntegra, de pedra picada, amb discursos ben travats i contundents. 

Joan Colomines, en el llibre El rostre humà del Parlament, en va fer aquest retrat, que m’ha vingut de gust rellegir:

Retrat d’Heribert Barrera: “Un home de pedra picada que, quan escolta, no saps si mira, pensa o dorm. Només ens alerta el giny de la seva comissura labial esquerra, que és la força que se li veu i li dóna vida. L’entramat de les seves neurones li permet connexions i reflexions imprevisibles. Assegut a la trona presidencial, inspira un gran respecte, no només per la seva història sinó per un domini que imposa. Conjumina el seu giny amb un somriure fàcil. És un home difícil, tanmateix. L’entendreix el passat. Insubornable, arrelat a uns principis, no votà l’Estatut. El seu entorn de jove i la moral paterna, i més enllà l’exili, el feren tal com és. Camina sense arrogància pels salons de palau. Il·lusionat , encara. I net de cor. I sempre decebut. Ara com mai.” 

President Barrera, no era l'únic que tenia pressa. Ja ens som molts!

Enric Valor, a l'Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca #100anysdeValor

M’assabento per @1entretants i per @vilaweb de l’homenatge catosfèric que es prepara per a commemorar el 100 anys del naixement d’Enric Valor, i veient les narracions que darrerament n’ha fet Vilaweb m’interesso pel personatge. Em sap greu dir-ho, però el desconec força.

Busco referències a la biblioteca personal i m’adono que només tinc un llibre seu: L’ambició d’Aleix, de Gregal Llibres, comprat l’hivern de 1985.

De seguida topo amb Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas (Curial, Barcelona, 1993). Per les cartes, sé que l’estiu de 1950 Joan Fuster ja va regalar a Vicenç Riera el primer volum de Rondalles valencianes, replegades en una contrada alacantina, per Enric Valor i Vives.

Al cap d’uns dies, Vicenç Riera contesta Joan Fuster dient-li: ‘Em dieu que les Rondalles valencianes de Valor i Vives són d’una contrada alacantina. De quina contrada? No conec res d’aquest autor, que darrerament veig citat en les notícies que ens arriben de València. És alacantí, ell? La meva família és de la Marina, d’Altea i de Benidorm, i m’agradaria llegir coses sobre el país; però no sé que se n’hagi escrit res. Si reproduíssim alguna de les rondalles de Valor, es queixaria algú?'

Joan Fuster clarifica, pocs dies després: ‘No hi ha cap inconvenient que reproduïu alguna rondalla del llibre de Valor. (...) Us he de remarcar que les rondalles de Valor –que són de Castalla i Penàguila, pobles de la Serra– estan escrites en un llenguatge popular que, per bé que és del més pur del País Valencià, conté alguns barbarismes i castellanismes (algun puix en comptes de doncs, etc.), que vós mateix podeu subsanar si us enutgen.’

Fuster puntualitza: ‘Valor és un magnífic patriota, de gran eficàcia. Està fent una replega de rondalles per la Serra de Mariola, contrada on se’ conserven moltes i molt saboroses, encara. Ha dictat cursets de llengua al Rat Penat (del qual s’ha separat, naturalment) i enguany potser en donarà un altre si trobem un lloc adient.’

I quan cau a les mans de Vicenç Riera Llorca, a Mèxic, ‘El camí’, un conte d’Enric Valor, escriu a Fuster les següents paraules: ‘El tema no és original; j el coneixia tractat per Gautier, en Avatar, i per Conan Doyle en un conte el títol del qual no recordo; però és força original la manera de tractar-lo i el desenllaç de Valor, que revela una gran traça de contista; si ha conservat la seva afició al gènere i ha tingut lleure per a seguir cultivant la literatura, suposo que avui deu ser un excel·lent contista.’

De la mateixa manera, quan llegeix, el novembre de 1950, les Rondalles de Valor, Vicenç Riera assegura que en el llibre de Valor veu sàviament combinats el sabor popular i la correcció literària. ‘Encara que la comparació potser no sigui escaient, donades les diferències de gènere, m’arrisco a dir que trobo l’estil de Valor més madur i reeixit, que en els treballs que li conec a ‘El camí’ i a ‘La República de les Lletres’. (...) El seu lèxic m’ha dut mots ja oblidats que m’eren familiars en la meva infantesa.’

Doncs res, que cal llegir Enric Valor.

50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra #50jmsagarra

La meva contribució a la crida que la Institució de les lletres Catalanes (@lletres) ha fet per recordar Josep Maria de Sagarra a twitter.  

“6 de gener de 1942

Aquest vespre hem estat a can Manuel Serra, on he portat en Sagarra, que ha llegit la traducció de l’Otel·lo. Per compte d’un tal senyor Martí –que jo no conec, i a qui li diuen “dels ferros”–, tradueix ara, successivament, tota l’obra teatral de Shakespeare, i el que ell li’n paga, li permet de viure. La traducció és magnífica. Ens diu que, dintre de la major fidelitat possible, l’ha enfocada de cara al teatre, és a dir que no pretén fer unes traduccions literals o erudites, ni tampoc estrictament literàries, sinó unes traduccions que puguin ésser representades, que s’aguantin a dalt de l’escenari.

29 de juliol de 1942

Avui he anat a fer tertúlia, havent sopat, a can Sagarra; ben acollit, com sempre. Em parla de la traducció de Shakespeare, que segueix endavant. Llegeix fragments de La tempestat, excel·lents; hi ha alguna descurança de forma, però diu que encara ho ha de repassar. Parlem també de coses a fer en aquest país. Ell és escèptic, però sent els problemes.”

Del passat quan era present, I

Dietari de Maurici Serrahima

Edicions 62