diumenge, 28 d’agost de 2011

En la mort del president Barrera


M’assabento de la mort del president Barrera pel Twitter, que és com darrerament ens assabentem de massa morts. Tot seguit, penso en el darrer cop que hi vaig parlar, el setembre del 2010, a Vilassar de Mar, en l’acte d’homenatge a un altre homenot, el senyor Josep Fornas.
L’any 1983, amb dinou anys i essent ell aleshores president del Parlament, vaig entrar a treballar en aquesta institució. Puc dir que ha estat el meu primer –i únic– lloc de treball. Em sento privilegiada per veure com passa la història de ben a prop. I potser hi ha gent que ho troba estrany, però encara ara entro al palau, després de gairebé vint-i-vuit anys, amb les mateixes ganes amb què ho feia al principi.
El dia de l’homenatge a Josep Fornas, amb el president Barrera vam parlar una mica de tot, però també d’aquella època: de l’Emília, de la Núria, i d’aquells primers anys on tot estava per fer i tot era possible. Però també de les seves memòries i d'un projecte que ara no vé a tomb.
De tots els president, potser ha estat amb qui menys tracte he tingut, però també qui més respecte m’ha fet.
I tot i que la d’avui era una notícia que vèiem a venir, no per això deixa de ser trista. Ens estem quedant orfes de gent íntegra, de pedra picada, amb discursos ben travats i contundents. 
Joan Colomines, en el llibre El rostre humà del Parlament, en va fer aquest retrat, que m’ha vingut de gust rellegir:
Retrat d’Heribert Barrera: “Un home de pedra picada que, quan escolta, no saps si mira, pensa o dorm. Només ens alerta el giny de la seva comissura labial esquerra, que és la força que se li veu i li dóna vida. L’entramat de les seves neurones li permet connexions i reflexions imprevisibles. Assegut a la trona presidencial, inspira un gran respecte, no només per la seva història sinó per un domini que imposa. Conjumina el seu giny amb un somriure fàcil. És un home difícil, tanmateix. L’entendreix el passat. Insubornable, arrelat a uns principis, no votà l’Estatut. El seu entorn de jove i la moral paterna, i més enllà l’exili, el feren tal com és. Camina sense arrogància pels salons de palau. Il·lusionat , encara. I net de cor. I sempre decebut. Ara com mai.” 
President Barrera, no era l'únic que tenia pressa. Ja ens som molts!