27a Setmana del Llibre en Català (Sant Cugat)

Amb el primer cafè amb llet del matí a les mans, hem decidit arribar-nos a Sant Cugat, a la Setmana del Llibre en Català. Sense pressa. El cel blavíssim, net i clar, i un sol radiant. És el millor dia per anar-hi, decidim. El darrer.
Entrem al primer pavelló, el relacional i narrativa. Oh, sorpresa! De fons sentim els Manel, com si d’un fil musical es tractés. I em descobreixo marcant el ritme amb els peus, com dansant, mentre miro una i una altra prestatgeria: filosofia, teatre, novel·la, poesia. “I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim...”
Llibres, molts llibres. Amor i desamor. Amor als llibres i un sentiment estrany, de no poder tenir tots aquells que voldries.
A la tarima, i cloent la Setmana, hi veiem Isabel-Clara Simó, Màrius Serra i Martí Gironell, que dibuixen les seves darreres signatures en les primeres pàgines dels llibres comprats.
Hi trobo llibres que m’estimo, bàsicament perquè estimo els seus autors, per una cosa o per una altra. M’agrada trobar-hi dues obres de l’amic Toni Cabré, Navegants i Demà coneixeràs en Klein. I els dos llibres pòstums de Ventura Ametller, el Resta Kaòtica i el Summa Kaòtica, mor no fa gaire. Trobar en un prestatge de més al fons el Catosfera literària ’08, on hi puc rellegir els posts fets per l’Assumpta Montellà, en Jacme o el de l’Efecte Jauss 2.0, m’agrada també. I de l’amic Antoni Dalmau hi trobo El cas Rull. I El Príncep de Catalunya, d’en Jordi Bilbeny, arenyenc, lletrista de Relk i amic d’anys i panys, i de moltes, moltes nits. I la darrera edició de La Maternitat d’Elna, de l’Assumpta Montellà. De sobte veig un llibre que em transporta a temps enrere, l’Interruptus, de Valerià Pujol, Premi Documenta 1981. I els dos d’en Josep Benet, mort ara farà un any, el Memòries I, De l’esperança a la desfeta (1920 – 1939) i el de Joan Peiró, afusellat.
Just abans de marxar, també hi trobo el de Salvador Armendares i Torrent, metge i polític, el llibre d’en Jaume, i això també m’agrada. No ho podem evitar, i en fem una fotografia. Vanitat?

I de reüll m’adono que també n’hi ha un altre que em pica l’ullet, i és que, com diu el títol del darrer llibre d’en Francesc Miralles i de la mataronina Care Santos –amb qui vaig compartir classes de narrativa—, El millor lloc del món és aquí mateix.

Sortim. Seiem en una terrassa, i seguim llegint. Només em falten cent pàgines per acabar Els homes que no estimaven les dones, d'Stieg Larsson, i no estic segura de voler acabar-lo.

VII Seminari de Comunicació Pública (Nau Gaudí de Mataró, 12 i 13 de març)

Vinc d’escoltar la taula rodona que s’ha fet aquesta tarda dins d’aquest VII Seminari titulat “Internet Social i comunicació pública”.
Si he de dir la veritat, me n’he assabentat gràcies al Twitter d’en Carles Puigdemont, diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, i oposició a l’Ajuntament de Girona. Aquest matí he vist que a les 10:00 era a Mataró i que després tornaria a ser-hi a la tarda. També via Twitter li he preguntat on i perquè venia a la meva ciutat, i la periodista mataronina Judith Vives m’ha respost, també via Twitter, informant-me que venia a aquest Seminari.
La taula era una presentació de les experiències de comunicació digital municipal: blocs, Twitter, Flickr, YouTube i altres eines de la xarxa social al servei dels càrrecs electes i les institucions, i s’ha fet després d’una conferència sobre “Noves eines de comunicació digital” d’en Saül Gordillo.
La Nau Gaudí era plena, suposo que de periodistes, atès que a ells anava més dirigit el seminari. Si en Puigdemont ha dit que ell era el rara avis de la taula, atès que era l’únic que estava a l’oposició –els altres membres de la taula eren l’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat; l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell; en Ramon Bassas, tinent alcalde de Mataró–, jo em creia la rara avis de la sala, perquè ni era electe, ni era periodista.
M’interessa el tema, i molt, perquè em considero una analfabeta en aquestes eines.

Amb tot, després d’escoltar-los a tots, i de comprovar com en Carles ens deixava bocabadats amb el seu artefacte digital –arriba a molts llocs amb un sol click–, segueixo pensant que de res servirà fer política 2.0 sense una administració 2.0 al darrera. En Saül ha dit una cosa amb la qual hi estic d’acord: una administració lenta, distant i oficialista és una administració que no assumeix el risc de sentir-se propera al ciutadà, i és cap aquí on hem d’anar, a assumir el risc que això representa. I això es farà quan les administracions facin el canvi de xip i deixin de pensar que adaptar-se a les noves tecnologies és un dispendi inútil.
Els dos diputats han explicat que via Twitter hi ha sis diputats i diputades al Parlament de Catalunya que comenten la sessió de control de preguntes al president de la Generalitat i al Govern, i que això els genera opinió externa també amb gent de fora del Parlament que els segueix al moment.
Som pocs els funcionaris que també els seguim, però n’hi ha que ho fem i que intentem que això es conegui.
El Twitter permet obtenir i donar informació a una xarxa extensa de gent, d’una manera breu, però ràpida, molt ràpida, i això també crea teixit social.
I a la resposta de què passarà amb aquells polítics que no siguin 2.0 en un futur, en Saül ha sigut contundent: “Doncs, que no sortiran al mapa”. Només com a mostra, a la taula rodona hi havia dos socialistes i dos convergents; on eren els d’ICV, els d’ERC i els del PPC?

Doncs això, que si pensem només en polítics i periodistes malament anem. Als qui treballem a l’administració cal que també se’ns eduqui en aquest sentit, i que se’ns ensenyin aquestes possibilitats. TOTS hem de fer el gran salt, perquè si no hi haurà una pota coixa.

Els clàssics preferits de l'MPClassics

Dissabte passat, com que ja estava preavisada, vaig escoltar en directe el programa MPClassics, a Catalunya Música. El dissabte que no puc –ja sabem tots com anem al dissabte al matí, entre mercat i mercat–, ho escolto després al web del programa

Normalment, pels volts de dos quarts d’una, la locutora entrevista un personatge, vinculat o no amb la música, per intentar descobrir quin són els seus clàssics preferits. Alguns dels que han passat pels clàssics perferits des de principis d'any han estat, per exemple, el compositor Joan Vives; Xavier Baulies, director de la Camerata de Sant Cugat; Gregori Ferrer, acordionista, pianista clàssic i professor; l'argentí Fernándo Álvarez, director d'orquestra, i Xavier Pastrana, director titular del Cor Lieder Càmera.

Aquest dissabte vam poder saber, doncs, quins són els clàssics preferits de Josep Galindo, director teatral i dramaturg, i actual director de l’obra La Maternitat d’Elna, basada en el llibre de la historiadora Assumpta Montellà.

Interpretada per l’actriu Rosa Galindo, germana del director, i amb música en directe pel pianista Luc Olivier Sánchez, la podeu veure fins al 15 de març, atès que s’ha prorrogat una setmana.

Si us bé de gust sentir l’entrevista, podeu fer-ho aquí