dijous, 12 de març de 2009

VII Seminari de Comunicació Pública (Nau Gaudí de Mataró, 12 i 13 de març)


Vinc d’escoltar la taula rodona que s’ha fet aquesta tarda dins d’aquest VII Seminari titulat “Internet Social i comunicació pública”.
Si he de dir la veritat, me n’he assabentat gràcies al Twitter d’en Carles Puigdemont, diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, i oposició a l’Ajuntament de Girona. Aquest matí he vist que a les 10:00 era a Mataró i que després tornaria a ser-hi a la tarda. També via Twitter li he preguntat on i perquè venia a la meva ciutat, i la periodista mataronina Judith Vives m’ha respost, també via Twitter, informant-me que venia a aquest Seminari.
La taula era una presentació de les experiències de comunicació digital municipal: blocs, Twitter, Flickr, YouTube i altres eines de la xarxa social al servei dels càrrecs electes i les institucions, i s’ha fet després d’una conferència sobre “Noves eines de comunicació digital” d’en Saül Gordillo.
La Nau Gaudí era plena, suposo que de periodistes, atès que a ells anava més dirigit el seminari. Si en Puigdemont ha dit que ell era el rara avis de la taula, atès que era l’únic que estava a l’oposició –els altres membres de la taula eren l’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat; l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell; en Ramon Bassas, tinent alcalde de Mataró–, jo em creia la rara avis de la sala, perquè ni era electe, ni era periodista.
M’interessa el tema, i molt, perquè em considero una analfabeta en aquestes eines.

Amb tot, després d’escoltar-los a tots, i de comprovar com en Carles ens deixava bocabadats amb el seu artefacte digital –arriba a molts llocs amb un sol click–, segueixo pensant que de res servirà fer política 2.0 sense una administració 2.0 al darrera. En Saül ha dit una cosa amb la qual hi estic d’acord: una administració lenta, distant i oficialista és una administració que no assumeix el risc de sentir-se propera al ciutadà, i és cap aquí on hem d’anar, a assumir el risc que això representa. I això es farà quan les administracions facin el canvi de xip i deixin de pensar que adaptar-se a les noves tecnologies és un dispendi inútil.
Els dos diputats han explicat que via Twitter hi ha sis diputats i diputades al Parlament de Catalunya que comenten la sessió de control de preguntes al president de la Generalitat i al Govern, i que això els genera opinió externa també amb gent de fora del Parlament que els segueix al moment.
Som pocs els funcionaris que també els seguim, però n’hi ha que ho fem i que intentem que això es conegui.
El Twitter permet obtenir i donar informació a una xarxa extensa de gent, d’una manera breu, però ràpida, molt ràpida, i això també crea teixit social.
I a la resposta de què passarà amb aquells polítics que no siguin 2.0 en un futur, en Saül ha sigut contundent: “Doncs, que no sortiran al mapa”. Només com a mostra, a la taula rodona hi havia dos socialistes i dos convergents; on eren els d’ICV, els d’ERC i els del PPC?

Doncs això, que si pensem només en polítics i periodistes malament anem. Als qui treballem a l’administració cal que també se’ns eduqui en aquest sentit, i que se’ns ensenyin aquestes possibilitats. TOTS hem de fer el gran salt, perquè si no hi haurà una pota coixa.