diumenge, 1 de desembre de 2013

Teresa Rebull: 'Vint bales foren. vint bales!"



Hi ha vegades que la vida et regala moments màgics. Un d’aquests es va produir el passat 17 de novembre, al Teatre Eliseu de Roda de Ter, en la cloenda de les 10es Jornades Miquel Martí i Pol. Quan la Teresa es va assabentar que la Coral Primavera per la Pau, de Mataró, participaria en la cloenda de les Jornades cantant alguns dels poemes del poeta, va dir que ella també volia ser-hi, per l’amistat que els unia i perquè també n’havia musicat. 


La Teresa, amb 94 anys a l’esquena, ja no té aquella cabellera negra de les portades dels LP, però té el mateix somriure i els mateixos ulls. Va amb cadira de rodes, però segueix essent una dona lluitadora, compromesa, ferma i un xic coqueta. Ens ho va demostrar dalt de l’escenari, acompanyant les seves pròpies cançons “El meu país” i “També per tu”. El públic del Teatre Eliseu, després d’escoltar-li explicar com va conèixer i com s’estimava en Miquel, espontàniament, va aixecar-se i dempeus la va ovacionar llarga estona. Va ser una càlida acollida, ben merescuda.
Era una nena quan, amb 12 anys, entrà a treballar en una fàbrica tèxtil de Sabadell, i era una joveneta quan, amb 16 anys, entrà a treballar a la conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya durant la República. Infermera voluntària durant la guerra civil. Exiliada, com tants i tants d’altres.
El meu país: “Tots els anys que he hagut de viure / allunyat del meu país / han estat una nit fosca / un camí ple de neguit. / Penso en tot allò que enrere / vaig deixar quan vaig partir / i amb els ulls de l’esperança / torno encara al meu país.”
Dol sentir-li dir que, des del seu exili a Banyuls de la Marenda, no se la consideri ni del Rosselló ni de Catalunya. Massa vegades els reconeixements arriben tard, massa vegades no hi som a temps, massa vegades oblidem la gent pel camí. I no ens ho podem permetre quan ella el 1969 ja havia organitzat a la Guingueta d’Ix una setmana de la Nova Cançó, amb Raimon, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor... Ella va acollir Lluís Llach els tres primers mesos del seu exili, li va presentar a Paco Ibáñez o Mikis Theodorakis. El 1971 actuava a les Sis hores de cançó de Canet, amb l’Enric Barbat i la Maria del Mar Bonet, però és que també ho feu durant més de deu anys a la Universitat Catalana d’Estiu. El seu cant polític i reivindicatiu no havia de ser tan fàcil com el cant polític i reivindicatiu dels qui hem sentit més sovint i més a prop.


Una persona que posa música a la poesia a la força és una persona que valora la poesia, els poetes i la llengua, i ella ho va fer amb Joan Salvat-Papasseit, Maria Mercè Marçal, Enric Brufau, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Josep Sebastià Pons.
Gràcies a gent com la Teresa Rebull, ara tenim tantes i tantes cançons. En som deutors. I m’atreveixo a dir que el públic del Teatre Eliseu, en veure-la, en un instant va entendre tot el que ella representava. Va ser un reconeixement noble, un petit moment màgic, un desitjar-li que no està sola i que seguim cantant “Vint bales foren, vint bales!”
El millor homenatge que li podem fer és dedicar-li un temps. Busqueu-la al YouTube, escolteu-la a l’iTunes o l’Spotify, i aquells qui encara guardeu els seus discos, desempolsegueu-los.
No n’hi ha prou amb tenir la Creu de Sant Jordi. Calen més coses.