diumenge, 26 d’agost de 2012

MarxaANC a Montserrat (25 d’agost)


“El que es vol organitzar a Montserrat es pot convertir en un bon instrument per al desvetllament del país. (...) No han deixat posar la bandera, però la bandera hi ha anat tota sola. Tothom corria d’una banda a l’altra. Els altaveus retrunyien pertot arreu i tornaven a parlar en català. Es veia que era festa grossa. La bandera, petita a dalt de tot de les roques, presidia en silenci, gairebé com si dormís. (...) El país ha estat remogut i la gent hi torna a pensar: parlaven de Montserrat com si fossin en plena Renaixença.(...) Els monjos, atrafegats com una cuinera de festa major. Tothom està per tothom. La veritat de moltes coses esdevé visible a través de les solemnitats organitzades. Els qui treballen de debò són amagats, a dintre. Estem contents. Una mica nerviosos, però contents. Després, cadascú ha anat per les seves i tot ha tornat a ésser el que era abans. M’he assegut a la barana de la plaça i he contemplat el monestir i la muntanya.” (Del passat quan era present, I, de Maurici Serrahima, abril de 1947)

Fa seixanta-cinc anys que Maurici Serrahima va escriure aquest text en la festa de l’abat Oliba i l’acte de la MarxaANC a Montserrat m’hi va fer pensar. Sembla que tenim un país encallat, on coses que has llegit i rellegit tornen a succeir un cop darrere l’altre, tot i que amb petites diferències.
Vaig començar el dia d’ahir llegint un tuit de Donaire, que deia: “Pasear por Cartagena, escuchar una música de fondo, acercarse y descubrir a Silvio Rodríguez. Hay veces que el mundo es maravilloso”, però desconeixia que al cap de poques hores jo podria escoltar el refilet de veu de la Lídia Pujol, asseguda a la mateixa fila que jo a la Missa conventual de Montserrat. Doncs sí, amic Donaire, hi ha vegades que el món et regala petits moments meravellosos. Vestit negre i discreta, ella també va voler ser a Montserrat i escoltar –suposo– el parlament de la seva amiga Teresa Forcades, entre d’altres.
Només arribar-hi, ja veiem uns quants Miquelets que pugen amb la indumentària ben posada i el fusell a punt. Un jove se’ls apropa i un d’ells li explica la història de l’exèrcit català. A la sortida del Cremallera, un munt d’estelades, els Falcons de Piera que comencen a enfaixar-se i els Gegants de Sant Just Desvern, amb dues estelades lligades al coll. Comencen els preparatius, la Coral del Poble assaja les peces que interpretaran després, els organitzadors preparen bé tot l’ordre de l’acte i nosaltres optem per assistir, primer, a la Missa Conventual. Una bandera estelada s’arrepenja a l’entrada de la Capella del Santíssim.
Em crida l’atenció una frase de l’oficiant, que no és el pare Abat: “Hem de ser cooperadors, no protagonistes”, i penso que justament això és el que s’intenta amb els actes de la MarxaANC. Tothom hi té cabuda, tothom coopera, no hi ha sigles partidistes ni pancartes de partits. No hi ha protagonistes, perquè els protagonistes ho hem de ser tots: el poble!. Es prega també pels Cristians per la Independència i després hi ha l’ofrena que l’ANC fa a Montserrat i que recolza en el frontal de l’altar major, obra de la ceramista Montserrat Mainar. Molt hàbilment, la Carme Forcadell, en un moment del seu parlament, va proclamar que quan havien fet l’ofrena, ella havia mirat la Moreneta, aquesta li havia picat l’ullet i li havia dit: ‘Aneu bé, aneu bé’.
Santi Arisa, coordina la tabalada amb diferents grups de tabalers, i s'erigeix com a bon animador. Excel·lents les fanfàrries del grup de trompetes, que donaven aquest toc de majestuositat a les diferents parts de l’acte, així com també l’estrena de La Cobla per la Independència, amb músics de diferents indrets.
No sé si els parlaments eren el que més esperàvem tots els qui vam pujar a Montserrat, però és evident que tant l'escriptora Patrícia Gabancho, la monja Teresa Forcades i la Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, cadascú amb el seu propi llenguatge, van regalar-nos les orelles. Podríem dir que elles eren l’exemple d’allò que intentava explicar-nos Teresa Forcades quan ens parlava de la Trinitat, que són tres en un, la unitat: tres dones que ho tenen clar, tres dones de móns diferents, d’àmbits diversos, però que volen i creuen en una mateixa cosa: la independència.
No havia escoltat mai la Carme Forcadell, ho reconec, i té força! Parla de manera contundent, amb frases curtes i sense discurs escrit, i convenç. Però a mi el que em va colpir més va ser veure la plaça de Montserrat no només plena d’estelades, sinó a vessar de gent que potser ni tan sols posa sovint un peu a l’església, de totes les edats, escoltant la Teresa Forcades. Potser va fer un discurs massa teològic, molt d’Antic i Nou Testament, mentre que altres vegades ha usat un llenguatge més directament polític. Però si Gabancho va dir que això de Bankia potser seria la darrera cosa que pagaríem al Govern espanyol, la Teresa Forcades va dir de manera contundent que no hi estava d’acord i que encara hi érem a temps. A cada frase, té un nou seguidor. La prova? Tant l'escriptora com la presidenta de l'ANC en acabar els seus parlaments no tenen dificultat per diluir-se entre la multitud, no així la monja benedictina Teresa Forcades.
El proper #11s2012, #1pais1veu!!





1 comentari:

Anònim ha dit...

Un país d'aplecs i poca cosa més.
M'agradaria equivocar-me.