Per completar el desagreujament, el govern havia autoritzat un concert en homenatge a Joan Maragall al Palau de la Música, amb motiu del centenari del seu naixement. El repertori havia de ser interpretat per l’Orfeó Català però vam saber que El cant de la senyera, autoritzat d’antuvi, corria el perill de ser suprimit. El governador civil era Acedo-Colunga.
En aquella sessió d’homenatge a Maragall, hi assistiren els ministres del govern, ja que coincidien amb l’estada de Franco a Barcelona. Sabíem que no tenien dret a prohibir El cant de la senyera i que, si el prohibien, calia cantar-lo. Això ho sabíem, era una presa de consciència; ara, una cosa és la consciència que ho has de fer i una altra cosa és poder-ho fer o veure-s’hi amb cor. (...) El cant de la senyera havia de cantar-se al començament de la tercera part del programa. Si l’Orfeó no el cantava, nosaltres havíem de cantar-lo al final del concert. Al galliner. Aquestes eren les consignes. (...)
El gran problema nostre era, com sempre, el temor de la policia. Jo aquell dia estava realment preocupat, havia seguit una mica de lluny tota la precipitada, per força, preparació d’aquest acte. Sabia la consigna i prou. Sabia que s’havien de produir unes desplegades de banderes, però ni com ni quan. Anàvem molt amb compte de preguntar i de voler saber coses que portessin cua i que comportessin massa gent implicada en l’afer. (...)
En una de les pauses del concert es va produir una mena d’incendi a l’escenari que de moment va semblar un curtcircuit. La fumera era densa. La tensió que hi havia en aquells moments al Palau de la Música no es pot explicar. A l’escenari havia de caure la bandera catalana, és a dir s’encenia una metxa que, en cremar-se, havia de deixar caure la bandera. El fet concret és que es va encendre alguna cosa, però la bandera no es va desplegar. (...)
“El cantarem”, havia sentenciat la Montserrat Martí. “Si no el deixen cantar a l’Orfeó, el cantarem nosaltres.” Li havia sortit de l’entranya més viva, del nacionalisme oprimit. Un poble vexat que es rebel·lava contra la ignomínia. (...) Catalunya cantarà! I la consigna saltava de boca en boca. I la consigna arribava a la policia. I la policia havia d’impedir-ho. I tant, si ho impediria! Amb en Franco a Barcelona, amb en Camilo al Palau, amb els ministres al Palau. La policia. Omnipotent i omnipresent. (...) La consigna ens tenallava. “Cantarem.” I nosaltres ficats dins la ratera. I a fora, els jeeps. (...)
Encara duraven els aplaudiments. Però com més duraven, més inquietants. El cap em bullia: és que no poden, no cantaran. Eren uns aplaudiments que amagaven coses. Amagaven la nostra vergonya col·lectiva. Són uns covards. No cantaran. Catalunya és un poble esquifit, miserable, cretí, mesell. Només saben aplaudir. Cada cop de palmell és una gorja que emmudeix. Ja n’hi ha prou, d’aplaudir. Han aplaudit, han aplaudit molt. Era ple de gom a gom, però no s’ha cantat. Era ple de policia. Però no s’ha cantat. Aquest serà el balanç. Amb el cap cot. Amb el cor oprimit. Sense gosar mirar-nos els uns als altres. Si dèiem que estimàvem Catalunya no podíem fer-la quedar covardament.
Les mans ja no poden més. Els braços flaquegen. Algú gosa moure’s com si ja s’hagués acabat tot, com si ja se n’anessin. L’aplaudiment flaqueja, es debilita, s’extingeix. Silenci. Ja hi ha silenci. O ara o mai. O ara o tot perdut, o ara o res de res. Ningú no canta. Ara no és l’hora de cap silenci. Ara el silenci és indignitat. Foll de basarda i ebri. Marejat per una por irracional.
Però si tinc por és que vull cantar. Si no volgués ja no hi hauria qüestió. Vull. Tinc por perquè vull cantar. Com un llampec que em fa trontollar, l’ànima em rebenta. El pit agafa alenada. El meu crit ressona per tot el Palau. “Per damunt dels nostres cants.” L’entrada és secundada per un llarg centenar de veus disperses. A dalt, a baix, al costat. Totes al galliner. “Aixequem una senyera”.
Inútil continuar. Ja no he pogut acabar. Ja els tinc al damunt. M’han agafat. Un de cada braç. Em tenallen. Ens tenallen, a tots els que hem cantat. Els teníem al costat. Estàvem controlats.”
Amb C de Catalunya. Memòries 1936-1093, de J. Espar i Ticó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada