dissabte, 10 de gener de 2009

Martinet de Cerdanya



Ara que ja ha passat el brogit de les festes, els canelons, els torrons, els regals, les carones il·luminades dels nens i nenes seguint la cavalcada, per veure si hi troben aquell regal que han demanat, aquell paquet amb el seu nom, i ara també que tot torna a la normalitat habitual –les nenes a l’escola i els gran a la feina–, tinc una estona per descriure l’estada a Martinet, a la Cerdanya.
Després d’un assaig força llarg de la cavalcada de Reis, cap a quarts d’onze vam enfilar el camí cap a Martinet. Els amics de Granollers, que havíem conegut a l’estiu al Marroc, ens van proposar pujar-hi; hi tenen una caseta petitona, coquetona, però acollidora com ells.
Tot i anar a dormir força tard, l’endemà al matí, i després d’haver esmorzat bones coques de la forneria de Martinet, a peu de carretera, vam dirigir-nos cap a Cap de Reg, per començar l’excursió que faríem fins al llac d’Orri.
Passejar-se en mig la neu, anant seguint les pistes indicatives, ajudant-nos amb els pals d’esquí, i veient com de diferent queda un paisatge nevat, amb branques trencades, amb petjades de raqueta, amb trossos gelats –alerta, això rellisca!– i arribar, finalment, al llac d’Orri tot nevat. Oh, que bella que és la Cerdanya!
Després, baixada més lleugera que la pujada, dinar a l’alberg de Cap de Reg i, havent dinat, comencem la segona tongada de l’excursió. Ens havien avisat que portéssim vestit de bany i tovallola... Carai, però si està tot nevat i fot un fred que pela!! Ens dirigim a Dorres –poble que ja coneixem perquè els Poch hi tenen una casa– i anem a banyar-nos als banys termals, on l’aigua calenta, molt sulfurosa, surt a 42º.
Quina experiència! A zero graus de temperatura a l’exterior, nosaltres sortíem embolicats amb la tovallola, corrent com guilles, per poder trobar un forat, un foradet –que ja va costar, perquè estava ple a vessar– i comprovar com n’era d’exòtic això de banyar-se a l’aire lliure, sota la llum de la lluna i les estrelles, i tenint la neu a un pam.
Vam seguir els consells de l’A. i no ens dutxem –es veu que l’aigua sulfurosa va molt bé per la pell i per als cabells– i vam arribar a punt per veure el partit del Barça–Mallorca (2 a 1).
En acabat se sopar, nit de cançons. En J.L. treu guitarra i cançoner d’en Llach i, talment com si ens trobéssim en mig d’un foc de camp, comencem tots a cantar al voltant d’una taula. El moment més màgic, però, és que els fills també s’hi apunten i s’ho passen d’allò més bé veient-nos xalar d’aquella manera.
En M. ens va regalar unes quantes cançons ben tocades a la guitarra. Li va costar, però ho va fer. Un Yesterday, dels Beatles, bonic, bonic.
Per acabar d’arrodonir la jornada, unes partidetes de Blokus i a dormir.
L’endemà, després d’un bon esmorzar amb les pastes i les coques del Forn d’en Jordi, de Martinet, decidim anar a muntar a cavall. La Violeta és una cosa que porta demanant-nos ja fa temps, i ara ja té l’experiència.
Vam dirigir-nos cap a can Mateu, un home de mitjana edat, d’aspecte rude, però molt agradable de tracte. Només per veure la cara de felicitat de la Violeta, i també la cara d’espant de la Magalí, valia la pena.
La sortida, meravellosa. Van estar una hora passejant per la Cerdanya, tenint la vall del Cadí just al davant, tota emblanquinada, i vorejant el riu. Podíem demanar més?
En acabat, canvi de xip. La tranquil·litat i la pau d’aquells dos dies –que van condir com cinc– havien de canviar. A les quatre de la tarda havíem de ser als Pastorets, perquè les nenes hi estan implicades.
O sigui que, com diu en Quimi Portet, carretera i manta, manta i carretera.
Gràcies!