FOC D'ENCENALLS

25è aniversari de la mort de J. V. Foix

2012-01-29T12:09:00.000+01:00

J. V. Foix, a Port de la Selva

“15 de juny de1970

Al migdia ha vingut a casa J. V. Foix, a portar-me –feia dies que m’hohavia anunciat– el darrer llibre: Allòque no diu ‘La Vanguardia’. Llarga conversa. Em diu que, si publico altresllibres de la mena de De mitja vida ençà,en vendré tants com voldré. Cordial, afectuós, content; la vella –i tant vella!– amistat es manté intacta. Em llegeix, del llibre, una narració del vellmariner Luard, del Port de la Selva –el de la ‘Balada’ d’en Sagarra–, que ésuna meravella de text, i també de transcripció immediata del parlar popular.Parlem del periodisme actual, de la confusió que es crea –tants d’escriptorsque escriuen a diversos diaris, barrejats–, i critica el to d’escepticisme isuficiència d’en Fuster; respecte, en canvi, en Castellet i en Joan de Sagarra.(Per cert que en Tísner em deia, el dissabte, que fa pocs dies en Joan li haviaparlat molt bé de mi, i amb molt d’afecte).

Joan Ponç i J.V. Foix (1970)

7 de desembre de 1970

Ahir al vespre vam sopar, amb la dona, a can JosepV. Foix. Ens ho havia dit més d’una vegada, perquè feia anys que no hi havíemanat, i ara ho ha motivat en el desig d’ensenyar-nos l’edició de bibliòfil delsaiguaforts d’en Joan Ponç –sarrianenc–, amb un pròleg d’ell; un llibre que famés de mig metre en quadre, meravellosament editat i amb uns aiguaforts on elvirtuosisme –admirable– supera l’expressió. (...)

Bon sopar, senzill i ben fet, amb un pastísrefinadíssim i una bona ampolla de Chateauneufdu Pape. El pis és petit i ple de llibres i de quadres; tots els “avançats”de la seva generació: Miró, Gausachs, Sunyer, Obiols, Grau Sala, un dibuixacolorit de García Lorca, etc. Temps enrere va deixar els Miró –quatre o cinc–per a una exposició al Col·legi d’Arquitectes i li van fer una assegurança perdos milions vuit-centes mil pessetes; el conjunt de la col·lecció –calafegir-hi els que té al Port de la Selva– deu valer el doble, diu ell. Cal dirque, a setanta-set anys que deu tenir, parla d’empostissar tot el pis amb fusta–només ho té fet a la seva cambra– i de fer llibreries, perquè els llibres noli caben en les que té: sis o set mil, diu.”

Fragments deldietari de Maurici Serrahima Del passatquan era present, V (1969-1971). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PD: Per a més informació, Fundació J. V. Foix

Josep Fadó, Il nostre Trovatore (Església de Sant Josep, 3 de desembre, Mataró)

2011-12-06T11:07:00.001+01:00

Fins fa pocs dies, ens crèiem que només Ramon Gener, el presentador delprograma ‘Òpera en texans’, del Canal 33, era capaç de barrejar talent, músicaclàssica, proximitat i pedagogia amb les eines de la xarxa, Twitter iFacebook), però Josep Fadó, el tenor de Mataró, ens va demostrar que no, queell també n’era un mestre.

Tres hores abans de la Gala lírica pro-Càritas, Josep Fadó penjava alTwitter i al Facebook

I, efectivament, en entrar et lliuraven aquest programa de mà i unbolígraf. Estratègia, desconcert, joc, amb l'excusa que acabava d'arribar del Den Jyske Opera, Dinamarca, on ha estat fent Il Trovatore.

Es respira un ambient especial, perquè tothom se’l sent seu en Josep Fadó.Trepitja els escenaris dels millors teatres d’òpera mundials, però sempre hi haqui recorda que un dels primers escenaris que va trepitjar era el de la SalaCabanyes, de Benjamí a Manrico, i ens omple d’orgull. I això es copsafàcilment: Pep Plaza, a la primera fila; Antoni Blanch, president del CentreCatòlic, que l’ajuda en tota la posada en escena de l’esdeveniment; la Núria Fàbregas,l’àngel Sant Miquel durant anys, també el segueix des de lesprimeres files, i tanta i tanta gent.

Seure darrera l’altar fa que no vegi la cara dels qui parlen i dels quicanten, però em permet copsar moments màgics, únics. Quan Pep Andreu parla delsinicis d’en Fadó i el fill d’en Pep mira com interrogant el seu avi, volentdir: ‘És cert que vau anar a can Mensa a llogar un piano pel pare?’, i l’avi faque sí al nét, desdibuixant un somriure de satisfacció. I l’altre? Veure elfill d’en Fadó, a primera fila, com canta les primeres napolitanes en veu baixa,resseguint son pare amb la mirada, talment com si fos el seu apuntadorparticular. Cara d’admiració.

En Josep Fadó va establir undivertimento amb el públic, fent veure que anava sortint gent espontània,quan en realitat eren bons cantants i amics seus. Així, poder gaudir de lesveus d’Anna Puche (soprano); d’Albert Casals i David Alegret (tenors), i de Simón Orfila (baix), els quals van interpretar peces sols o acompanyant en Fadó,va ser un autèntic privilegi. No és gens equivocat el tweet que deia ‘Possiblement,la millor gala lírica de l’any’. Tots de la mateixa generació, gens de segona, ambOrfila actuant a l’Scala de Milà i l’Anna Puche fent Le Grand Macabre, al Gran Teatre del Liceu.

Hi havia bona sintonia, entre ells i entre ells i el públic, i això va ferenriquir la gala. Ens ho vam passar bé, perquè es feia evident que ells –els cantants–gaudien d’allò que feien, i aquesta és la millor manera de fer arribar lescoses. La mateixa posada en escena en un altre context (Foment o TeatreMonumental) penso que no hagués donat el mateix resultat, perquè l’espai se’nshagués presentat més seriós, més distant, massa clàssic.

Tot va ser estudiat, al més mínim detall, i el resultat va ser un èxit, iho demostren els 4.000 euros que es van recollir.

Poder escoltar, bellamentcantades, aquestes cançons i àrees, per cantants que exceleixen en aquestsmoments, no té preu.

Core 'ngrato, deS. Cardillo; Tiene razón amigo (Lachulapona); El barberillo de Lavapiés (Asenjo Barbieri); Mi barca (La Galeota,de S. Codina); No puede ser (La tabernera del puerto, Pablo Sorozábal); Per tu,Francina meva (duet de Cançó d’amor i de guerra, de R.Martínez Valls); L’emigrant (d’AmadeuVives); Pirineus (Cançó d’amor i de guerra); Una furtiva lacrima (Elisire d’Amore,Donizetti); Oh mio babbino caro(Gianni Schicchi, de Puccini); Ah, mes amis (La fille du régiment, Donizetti); Lacalunnia (Il barbieri di Siviglia, Rossini); Ah, si ben mio (Il Trovatore,Verdi); Funiculí, funiculà (napolitana, de Luigi Denza); Nessundorma (Turandot, de Puccini); O, sole mio(napolitana d’Eduardo di Capua) i Brindis(La Traviata, Verdi).

I el millor de tot és que hi havia gent que tant els hem vist escoltar els quatre nois del grup Manel, com els quatre dels Amics de les Arts, que escoltaven els quatre (tres tenors i un baix), o els cinc (amb la soprano) cantants de música clàssica.

Que què tenim? Doncs, a Mataró tenim un tenor que es va fer gran, que va creixent i que triomfa allà on va.

Graziemille, Pep, i que per molts anys!

Les fotos que acompanyen aquest apunt són gentilesa de Lluís Rugama (fotògraf) i d'en Josep Fadó, que me les ha facilitat.

Josep Fadó (tenor) i Anna Crexells (pianista)

David Alegret (tenor)

Anna Puche (soprano)

Simón Orfila (baix)

Albert Casals (tenor)

Jornades MIQUEL MARTÍ I POL (Roda de Ter, 9-13 de novembre)

2011-11-14T15:49:00.001+01:00

Si Josep Fradera va escriure el bell poema Ha passat pel meu poble un poeta –que recorda el dia que Mataró va homenatjar Miquel Martí i Pol–, aquest cop vaig ser jo qui va passar pel seu poble.

A la Biblioteca Bac de Roda, de Roda de Ter, i dins les Jornades Miquel Martí i Pol, dissabte passat va haver-hi la presentació del llibre de poemes Natana, de Josep Fàbrega i Selva (Súria, 1947), guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2010. La presentació es feia en format de cafè-tertúlia i va ser conduïda per Roger Canadell, professor de la UOC. Si això prou ja era una temptació, poder anar-hi amb la Montserrat Sans era magnífic.

Natana representa el segon vèrtex del triangle que el poeta va iniciar amb Parlo d’Aloma, però que també ens va anunciar que clouria la trilogia amb L’altra veu. Els referents són del Llibre d’Evast i Blanquerna, de Ramon Llull, i la poesia és rica en llenguatge i plena de colors. Sentir la veu d’en Ramon Martí i Pol, germà d’en Miquel, llegint ‘No hi ha cap veu a l’altra banda...’, m’emocionà; la seva veu greu, però càlida, segura fins i tot en la primera lectura, denota anys i panys de lectures poètiques. I acabem parlant de La fàbrica...
Si el protagonista de Natana busca superar-se anant riu avall, Miquel Martí i Pol cantava Riu amunt.

La Biblioteca Bac de Roda és acolorida. Dibuixos de mainada de diferents escoles de Roda de Ter vesteixen les seves parets, perquè durant tota la setmana han treballat l’obra de l’últim poeta popular de Catalunya, com també l’anomena Josep Fàbrega.

Just al pis de sobre on hi va haver la presentació de Natana hi havia els 7.000 llibres de la biblioteca particular de Miquel Martí i Pol, així com també tota la seva documentació, per facilitar que qui els vulgui estudiar o consultar pugui fer-ho. La Montserrat ens ho ensenya i explica amb aquella emoció que encara se li veu als ulls.

I sembla que ja se’n prepara una de sonada de cara al 2013, que és quan farà deu anys de la mort del poeta. Caldrà estar atents, doncs, i participar-hi com sigui.

PD: Si mai aneu a l’Hotel Can Boix, a Peramola, on en Miquel Martí i Pol tenia per costum passar-hi uns dies, fixeu-vos bé en l’etiqueta de les ampolles d’oli. Podreu gaudir d’un poema manuscrit d’en Miquel Martí i Pol.

“Per estar sà i menjar bé

en un paisatge d’idil·li

lluny del soroll del carrer

sense que ningú et vigili,

recomano al que està moix

i al que troba que tot ‘mola’

que faci estada a Can Boix,

a Can Boix de Peramola”

M. Martí i Pol

#20aniversariMRoig (Montserrat Roig, 1946 - 1991)

2011-11-09T23:11:00.000+01:00

Llibres que fa temps que m'acompanyen, des de principis delsanys 80, els de la Montserrat Roig. Denoten el pas del temps, amb les pàginesesgrogueides i frases subratllades. Per una contraportada, m’adono que quan va publicar Ramona, adéu tenia només vint-i-sisanys

He escollit un fragment en què Maurici Serrahima parla de laMontserrat Roig…

17 de desembre de1972

"Aquest matí he anat a l’escola Garbí, on els d’Edicions 62 m’han demanatque anés a signar exemplars del meu últim llibre. (...) En signaven, amb mi, laMontserrat Roig –Ramona, adéu–, i en Cesc –Arriba Spain– i, per una altrabanda, la Guillermina Motta signava discos. (...) No cal dir que n’he dedicatun, ben expressivament, a la Montserrat Roig –filla d’en Tomàs Roig i Llop, aqui conec de fa tants anys– i que em tracta amb un cert respecte i fins amb unamica de timidesa, però alhora amb un aire de confiança, potser vagamentadmirativa. És alta i prima, i té un rostre interessant, clar de color i unamica infantívol. A despit d’uns somriures moderats però afectuosos iagradables, fa pensar que potser en un altre nivell seria capaç demanifestar-se amb més llibertat –o fins de deixar-se anar una mica, o un tros–,però que, si ho fa, o més ben dit, no s’hi deu deixar anar fins al fons d’ellamateixa, perquè dóna la impressió de ser molt tancada –potser fins una micadistant, sense voler–, i de portar a dintre un pòsit amagat de desencís, opotser, encara més, de tristesa".

Fragment Del passat quan era present,VI (1972-1974), de Maurici Serrahima

Nota: No sé si ha estat casualitat, però justament aquesta setmana he pogut parlar amb Arcadi Fransitorra, cosí de laMontserrat Roig. Després de mesos i mesos, ho he pogut fer justament en la setmana en què recordem el #20aniversariMRoig. El motiu?Manuel Fransitorra i Alenyà, oncle de la Montserrat Roig, va ser durant dos mesos (desembre 1932-febrer 1933) taquígraf segon al Parlament de Catalunya del període republicà... Molt poc temps, sí, però uns mesos ben interessants, segur, perquè era just l'inici d'aquella etapa.

El darrer assaig de l’Elèctrica Dharma i Twitter #forçadharma (Palau de la Música, 24 d’octubre de 2011)

2011-10-31T19:03:00.000+01:00

Aquests dies ja s’ha escrit molt sobre el darrer concert que l’ElèctricaDharma va oferir el passat 24 d’octubre, al Palau de la Música Catalana. Ple degom a gom, els qui no hi eren podien seguir-lo via Twittter amb l’etiqueta#forçadharma.

Si molts podran dir allò tan típic de: ‘Jo vaig ser al darrer concert de l’Elèctrica Dharma’, jo podré afegir-hi que també vaig poder ser al darrer assaig de l’Elèctrica Dharmajust abans del concert –un privilegi–, i tot gràcies al concurs que, viaTwitter, va engegar @palaumusicacat. Endevinar ‘El Petit de Cal Eril’, com labanda que el seu estil musical és barreja de cançó popular i folk-rock acústicamb tocs de psicodèlia, em va permetre viure uns moments irrepetibles.Intentaré reflectir-ho amb les quatre notes que vaig prendre.

A les set de la tarda, aBarcelona queia un xàfec considerable. Un cop a la recepció del Palau, la Laia emrep i em diu que alguns dels grups que acompanyaran l’Elèctrica Dharma en elconcert homenatge a Esteve Fortuny ja han provat el so, però que la major partencara ho han de fer, com també la Dharma.

Sense gairebé adonar-me’n, emtrobo al bell mig de la sala del Palau, on només hi ha tècnics de so i de llum,mànagers, fotògrafs, els de la productora que enregistraran el concert itreballadors del Palau. La Glòria, representant de la Dharma, ens diu que podemfer tantes fotografies com vulguem.

Miro a banda i banda, miroel sostre i de sobte m’entra una sensació estranya. Se’m fa evident el moment,l’instant precís, l’excepcionalitat de tot el que m’entrarà per les ninetesdels ulls fins que el concert comenci. Estic completament sola asseguda a laplatea i penso que això és impressionant!

En una llotja de la bandaesquerra, veig Joan Reig i Roger Mas Solé comentant la jugada. Començo a penjarels primers tweets. Sóc conscient que d’aquí a unes hores aquesta salarebentarà, la rauxa es farà més que evident. Ens diuen que hi ha previst queduri entre 2:30 i 3:00 hores, perquè són vuit grups els que acompanyaran laDharma en aquesta ‘Nit col·lectiva’.

Sento en Roger Mas Solé quediu: ‘Aquest assaig s’allarga’..., i és que ell encara no ha pujat a provar elque hi ha de cantar. Això serà potent!

En Jordi Roigé em parla delsseus projectes. Enregistraran aquest darrer concert de la Dharma i ara mateix estàacabant de muntar una pel·lícula sobre la vida: ‘Amor colateral’.

La veu d’en Roger Mas Solé iel Palau buit. Sembla que em canti. Sentir-lo cantar ‘Les aventures del petitpríncep’ em corprèn.

El Petit de Cal Eril, amb laguitarra a les mans, és assegut a la llotja del costat. Diu que la seva versió de‘Vesti la giubba’ de Pagliacci, emesa ahir en el programa Òpera en texans (min. 21:40),és força anterior al programa –per cert, una delícia. Quan puja ell a l’escenaria provar el so, amb ‘El testament d’Amèlia’, demana un cop i un altre que lipugin el so de la guitarra.

Ara és el torn de JordiMolina. El so de la seva tenora embolcalla el Palau, és espectacular! Quin sotan bell!

Fotògrafs i més fotògrafscopsen els instants de la Dharma a l’escenari, provant el so, amb l’instrumenta les mans, fent conya, empassant-se els nervis. En Joan Fortuny estàimpressionant, com sempre! Comencen els nervis, perquè ja falta menys per a lesnou del vespre i sembla que el so no està ben ajustat. Volen provar-ho des debaix, des de la platea, perquè volen provar el so a tot el llarg de la sala.Els veig passar com si d’una cercavila es tractés i aleshores penso que laDharma ha fet una gran feina amb els instruments propis, els tradicionals.

Chapeau! El meureconeixement. Un plaer.

Fins aquí el que va ser l’assaig, però algunes cròniques del concert lespodreu trobar a:

Enderrock: ‘Que no es perdi aquest so’

Vilaweb: ‘Música, màgia i rauxa per acomiadar laDharma’

LaMalla: ‘La Dharma s’acomiada 37 anys després’

ElPuntavui: ‘El sant sopar de la Dharma’

Diari Ara: ‘L’últim concert de la CompanyiaElèctrica Dharma esdevé un homenatge a Esteve Fortuny’

I la gent va piular amb l'etiqueta #forçadharma, tant públic com alguns dels grups participants d'aquella 'Nit col·lectiva' (la mateixa @ElectricaDharma, @rogermassole, @ro_dutrus, @francescribera), tot i que el Palau de la Música Catalana acostuma a fer-ho amb l'etiqueta #ElPalau. La revista Enderrock va piular tot el concert. El resultat, #forçadharma va ser TT al www.twitpuntcat

En record de M. Aurèlia Capmany

2011-10-22T21:44:00.001+02:00

‘Demica en mica, van arribar els altres. La Maria Aurèlia Capmany, amb aquellaspecte mig solemne mig tronat, i els ulls prodigiosament grossos i expressius,se’m va adreçar tot seguit i em va dir que em volia donar una notícia: emdedica un llibre! Vull dir, amb una dedicatòria impresa! Té per títol Pedra de toc, i es refereix a qüestionsliteràries i estètiques lligades amb la seva vida d’escriptora. Diu que hisurto, al costat de l’Espriu: “Tu vas ésser el primer que es va interessar permi!” És cert. Li responc: “Si no vaig errat, vaig ésser jo el qui et va enviara veure l’Espriu!” Em diu que no volia que el llibre aparegués, dedicat a mi,sense que jo ho sabés abans; m’havia telefonat, sense sort. Li dono lesgràcies, molt expressivament, i li dic que fora del llibre de versos d’en Lluís–dedicat “al meu pare”–, serà el primer llibre que algú em dedica, i que emsento molt emocionat. Una mica, és cert. És curiós, però sempre hi ha hagut,entre ella i jo, una mena d’entesa tàcita. En Lluís em diu, de vegades, que aell li passa el mateix; troba, no sols que és intel·ligent –amb un cap molttreballat–, sinó també que “hi toca”; esbojarrada com és, no perd el bon sentitni la visió dels homes. I em té, amb l’afecte amical, una confiança: no fagaire, amb motiu d’haver de redactar jo l’article d’ella a l’Enciclopèdia, emva escriure una carta –sobre com pensa– personalíssima i meravellosa.”

Del passat quan era present, V (1969-1971)

Maurici Serrahima

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Quaderns de l’exili (1943-1947) i País Valencià

2011-10-09T18:39:00.000+02:00

Avui, 9 d’octubre–com tantes vegades faig–, busco en una de les lleixes Quaderns de l’exili (Mèxic, 1943-1947) i hi cerco, entre lespàgines, referències al País Valencià. Petit homenatge.

En el número 1, del’any 1 (setembre de 1943) hi trobem resumida els propòsits de la revista: “Catalunya,València i Balears són tres Països i una sola Nació. És missió de la nostraèpoca realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en unEstat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tresPaïsos.

I un poema de Vicent W.Querol, escrit el 1868:

Jo, endormiscat a l’ombra, iembriac amb la flaire

que, tarongers i palmesvinclant, em porta l’aire,

oixc vostra veu, que emsembla ressò de l’aviar.

I em ve a l’esment la glòriadels jorns passats, i plore

quan en el carner cerque elsmorts per qui m’enyore,

l’host coratjosa i sàviadels nostres segles d’or.

Vicenç Llorca,Ferran de Pol i Enric F. Gual parlen sovint sobre la unitat nacional o elrenaixement i els països de llengua catalana, sempre referint-se al Principat,al País Valencià i Balears.

El novembre de1943 se’ns anuncia que sortirà publicat per Ediciones Ajusco, de Mèxic, unllibre sobre l’escultor alacantí Francesc Albert, amb reproduccionsfotogràfiques d’algunes de les seves obres.

També s’hi trobaun fragment del pròleg del Llibret deVersos, València, 1885, de Llorente, sobre el valencià:

"Diuen elsadversaris de la Renaixença que és treball perdut fer reviure una llenguamorta. Llengua morta és la llatina, que no parla ningú... més, ¡llengua mortala valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, i sabreu si ésllengua morta; aneu de poble en poble pel nostre regne de València i voreu queestà tan viva com el paixerell més cantador. El que estava mig mort és sonconreu literari, i això és el que renaix, el mateix ací que en Catalunya iMallorca..."

El febrer de1944, el Quaderns recull que l’escriptor valencià J. Amo, resident a Mèxic defa molts anys, està recollint material per a la publicació d’una Enciclopèdiade la guerra i postguerra d’Espanya en deu grans volums, i que d’una manera objectivahi ressaltarà l’enorme esforç realitzat pels catalans, valencians i balears enels camps de batalla. I també que la comunitat catalana de Mèxic preparava una vetlladade teatre català i valencià, on els organitzadors es proposaven representar obresd’Avel·lí Artís i de Felip Melià.

Pels Quaderns sabem que a Mèxic també espublicà València fallera, una revistade format semblant a Quaderns de l’exili, de 16 pàgines x 4 de cobertes.

En el primernúmero de la revista Mediterrani hi ha un article del poeta valenciàAlcalà-Llorente, sobre les modernes tendències de la poesia valenciana, que ésmolt interessant.

Si de poesia estracta, també hi podem trobar l’anàlisi del poema ‘Les coses que em plauen’,del poeta Pere March (València, 1338-1413):

Dona em plau ben arreada

I cavaller ben armat,

I donzella enfresada,

I servent arremangat,

I cavall amb gran illada,

Ardit i ben afrenat

I sofrint bé tranuitada.

El 24 de juliolde 1944, el comediògraf valencià Felip Melià va donar una conferència a la CasaRegional Valenciana, sobre el tema ‘La nostra parla’. Diu la nota: ‘Davant d’un auditori nombrós,va desplegar, en un agradós estil de conversa planera, el tema anunciat, amb unhumorisme que va ser molt del gust de tots els oients. Amb fina ironia, es vareferir a certs compatriotes que fingeixen haver oblidat la llengua materna, iva enaltir aquesta, recordant els seus timbres d’honor, que són tants.’ Davantl’èxit, després en preparà una de l’escriptor Alcalà Llorente, que versà sobrehistòria i literatura del País Valencià.

El desembre de1944 sembla un monogràfic: València la clara, la Dama d’Elx, Joanot Martorell, unarticle de Felip Melià titulat ‘País Valencià, país d’art’; FrancescAlcalà-Llorente escriu ‘Paisatge d’un primer dia a Mèxic’; un excel·lentarticle de Julià Amo, sobre la valenciania de Joan Lluís Vives, o l’article deJosep Serra Crespo ‘Record i lloança de Bernat i Baldoví’, on hi trobem unesratlles sobre la fonètica suecana i sobre com era Sueca a meitats del segleXIX.

I tot això, ésnomés un apunt del que he trobat en una quarta part del llibre.

Bona Diada i bonaMocadorà!

Un assaig especial

2011-09-24T18:07:00.001+02:00

Fa pocs dies quehem reprès, després de l’estiu, l’activitat a la Coral Primavera per la Pau,tot i que aquest curs l’hem començat amb un concert ben especial: el que vamfer per la Diada, a Cabrera de Mar.

L’assaig d’ahirva ser un xic especial, perquè m’atreveixo a dir que després d’aquest tots vamtornar cap a casa més rics. Més rics, sí, perquè nosaltres ens enriquim no dediners, sinó de paraules, de mots, de música i d’emocions.

Quina magníficahistòria la de la Lola Casas! Resumidament, la mestra proposa als seus alumnesde sisè (curs 2010-2011) que triïn una notícia que els cridi l’atenció, ells proposen la dels miners quevan quedar atrapats a la mina de San José, a Capiapó (Xile), i això els dónapeu a parlar del treball a la mina, de la dictadura –tant la de Franco com lade Pinochet-, dels Quilapayún, i de Víctor Jara i les seves cançons.

En un món tantcompetitiu com el nostre, a contrarellotge, on sembla que a l’escola a vegadestambé només compti la millor nota, la nota de tall i la superficialitat mésabsoluta, aquesta història ajuda a reconciliar-te amb la vida, amb el móneducatiu i amb la persona humana. “Vam donar unes coses que també s’han dedonar a les escoles, perquè també s’ha d’ensenyar tot això, a més d’ensenyar asumar, restar i dividir.’

Ens assegura que leslletres de Víctor Jara encara ara aixeca les bondats del cor humà, però aixònosaltres ja ho sabem. Els nens de sisè van voler aprendre les cançons de Jara,fins al punt que les van anar a interpretar a la Casa Amèrica, a Barcelona,davant d’un públic que acabava plorant.

Si algú volseguir el procés de tota aquesta experiència, pot veure’l en el bloc de LolaCasas, dins l’apunt: ‘Diari de classe. Iberoamèrica.’

La cirereta delpastís, els germans Marín, que amb la seva música de xarango ens van recordarels inicis de Primavera per la Pau.Van venir-nos a escoltar a Cabrera (un dels concerts on més hem xalat) i diuen que tot i no entendre el català van adonar-se que cantàvem cançons de contingut humà i de justícia.

Doncs sí, avuisóc més rica –humanament parlant, és clar.

Demostracions en viu de vidre bufat

2011-09-22T14:07:00.001+02:00

Amb motiu de la clausura de l’exposició El treball del vidre. La donació de Cristalleries Mataró (Can Serra. Museu de Mataró: del 28 d’abril al 25 de setembre de 2011), el proper dissabte 24 de setembre, a les 7 de la tarda, a la plaça de l'Ajuntament, podrem veure demostracions en viu de vidre bufat tradicional a càrrec Ferran Collado i Lluís Roca, vidriers artesans.

Ferran Collado i Lluís Roca són artistes vidriers utilitzen una tècnica, la de bufar vidre, que no es veu en públic habitualment, molt semblant a la que feien servir els cooperativistes de Cristalleries Mataró per crear peces artístiques com les que s’exposen al Museu de Mataró.

En la mort del president Barrera

2011-08-28T00:56:00.004+02:00

M’assabento de la mort del president Barrera pel Twitter, que és com darrerament ens assabentem de massa morts. Tot seguit, penso en el darrer cop que hi vaig parlar, el setembre del 2010, a Vilassar de Mar, en l’acte d’homenatge a un altre homenot, el senyor Josep Fornas.

L’any 1983, amb dinou anys –i essent ell aleshores president del Parlament–, vaig entrar a treballar en aquesta institució. Puc dir que ha estat el meu primer –i únic– lloc de treball. Em sento privilegiada per veure com passa la història de ben a prop. I potser hi ha gent que ho troba estrany, però encara ara entro al palau, després de gairebé vint-i-vuit anys, amb les mateixes ganes amb què ho feia al principi.

El dia de l’homenatge a Josep Fornas, amb el president Barrera vam parlar una mica de tot, però també d’aquella època: de l’Emília, de la Núria, i d’aquells primers anys on tot estava per fer i tot era possible. Però també de les seves memòries i d'un projecte que ara no vé a tomb.

De tots els president, potser ha estat amb qui menys tracte he tingut, però també qui més respecte m’ha fet.

I tot i que la d’avui era una notícia que vèiem a venir, no per això deixa de ser trista. Ens estem quedant orfes de gent íntegra, de pedra picada, amb discursos ben travats i contundents.

Joan Colomines, en el llibre El rostre humà del Parlament, en va fer aquest retrat, que m’ha vingut de gust rellegir:

Retrat d’Heribert Barrera: “Un home de pedra picada que, quan escolta, no saps si mira, pensa o dorm. Només ens alerta el giny de la seva comissura labial esquerra, que és la força que se li veu i li dóna vida. L’entramat de les seves neurones li permet connexions i reflexions imprevisibles. Assegut a la trona presidencial, inspira un gran respecte, no només per la seva història sinó per un domini que imposa. Conjumina el seu giny amb un somriure fàcil. És un home difícil, tanmateix. L’entendreix el passat. Insubornable, arrelat a uns principis, no votà l’Estatut. El seu entorn de jove i la moral paterna, i més enllà l’exili, el feren tal com és. Camina sense arrogància pels salons de palau. Il·lusionat , encara. I net de cor. I sempre decebut. Ara com mai.”

President Barrera, no era l'únic que tenia pressa. Ja ens som molts!

Enric Valor, a l'Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca #100anysdeValor

2011-08-22T09:46:00.000+02:00

M’assabento per @1entretants i per @vilaweb de l’homenatge catosfèric que es prepara per a commemorar el 100 anys del naixement d’Enric Valor, i veient les narracions que darrerament n’ha fet Vilaweb m’interesso pel personatge. Em sap greu dir-ho, però el desconec força.

Busco referències a la biblioteca personal i m’adono que només tinc un llibre seu: L’ambició d’Aleix, de Gregal Llibres, comprat l’hivern de 1985.

De seguida topo amb Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas (Curial, Barcelona, 1993). Per les cartes, sé que l’estiu de 1950 Joan Fuster ja va regalar a Vicenç Riera el primer volum de Rondalles valencianes, replegades en una contrada alacantina, per Enric Valor i Vives.

Al cap d’uns dies, Vicenç Riera contesta Joan Fuster dient-li: ‘Em dieu que les Rondalles valencianes de Valor i Vives són d’una contrada alacantina. De quina contrada? No conec res d’aquest autor, que darrerament veig citat en les notícies que ens arriben de València. És alacantí, ell? La meva família és de la Marina, d’Altea i de Benidorm, i m’agradaria llegir coses sobre el país; però no sé que se n’hagi escrit res. Si reproduíssim alguna de les rondalles de Valor, es queixaria algú?'

Joan Fuster clarifica, pocs dies després: ‘No hi ha cap inconvenient que reproduïu alguna rondalla del llibre de Valor. (...) Us he de remarcar que les rondalles de Valor –que són de Castalla i Penàguila, pobles de la Serra– estan escrites en un llenguatge popular que, per bé que és del més pur del País Valencià, conté alguns barbarismes i castellanismes (algun puix en comptes de doncs, etc.), que vós mateix podeu subsanar si us enutgen.’

Fuster puntualitza: ‘Valor és un magnífic patriota, de gran eficàcia. Està fent una replega de rondalles per la Serra de Mariola, contrada on se’ conserven moltes i molt saboroses, encara. Ha dictat cursets de llengua al Rat Penat (del qual s’ha separat, naturalment) i enguany potser en donarà un altre si trobem un lloc adient.’

I quan cau a les mans de Vicenç Riera Llorca, a Mèxic, ‘El camí’, un conte d’Enric Valor, escriu a Fuster les següents paraules: ‘El tema no és original; j el coneixia tractat per Gautier, en Avatar, i per Conan Doyle en un conte el títol del qual no recordo; però és força original la manera de tractar-lo i el desenllaç de Valor, que revela una gran traça de contista; si ha conservat la seva afició al gènere i ha tingut lleure per a seguir cultivant la literatura, suposo que avui deu ser un excel·lent contista.’

De la mateixa manera, quan llegeix, el novembre de 1950, les Rondalles de Valor, Vicenç Riera assegura que en el llibre de Valor veu sàviament combinats el sabor popular i la correcció literària. ‘Encara que la comparació potser no sigui escaient, donades les diferències de gènere, m’arrisco a dir que trobo l’estil de Valor més madur i reeixit, que en els treballs que li conec a ‘El camí’ i a ‘La República de les Lletres’. (...) El seu lèxic m’ha dut mots ja oblidats que m’eren familiars en la meva infantesa.’

Doncs res, que cal llegir Enric Valor.

50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra #50jmsagarra

2011-08-10T23:03:00.000+02:00

La meva contribució a la crida que la Institució de les lletres Catalanes (@lletres) ha fet per recordar Josep Maria de Sagarra a twitter.

“6 de gener de 1942

Aquest vespre hem estat a can Manuel Serra, on he portat en Sagarra, que ha llegit la traducció de l’Otel·lo. Per compte d’un tal senyor Martí –que jo no conec, i a qui li diuen “dels ferros”–, tradueix ara, successivament, tota l’obra teatral de Shakespeare, i el que ell li’n paga, li permet de viure. La traducció és magnífica. Ens diu que, dintre de la major fidelitat possible, l’ha enfocada de cara al teatre, és a dir que no pretén fer unes traduccions literals o erudites, ni tampoc estrictament literàries, sinó unes traduccions que puguin ésser representades, que s’aguantin a dalt de l’escenari.

29 de juliol de 1942

Avui he anat a fer tertúlia, havent sopat, a can Sagarra; ben acollit, com sempre. Em parla de la traducció de Shakespeare, que segueix endavant. Llegeix fragments de La tempestat, excel·lents; hi ha alguna descurança de forma, però diu que encara ho ha de repassar. Parlem també de coses a fer en aquest país. Ell és escèptic, però sent els problemes.”

Del passat quan era present, I

Dietari de Maurici Serrahima

Edicions 62

30 anys de la inundació de la llibreria Robafaves

2011-07-17T23:03:00.001+02:00

El proper 18 de juliol farà trenta anys –que es diu ràpid– de la inundació de la llibreria Robafaves, de Mataró, i per commemorar-ho hi haurà la presentació del conte La nit que les lletres es van alliberar, de Pep Duran, amb il·lustracions de Carme Solé i Vendrell.

Ja he dit manta vegades que sovint recorro als exemplars de la revista El Maresme, setmanari d’informació, essencials per conèixer bona part de la vida mataronina d’aleshores.

La notícia de la inundació de la llibreria Robafaves va sortir recollida en el núm. 177 d’El Maresme, amb una esplèndida portada dedicada, justament, a ‘Quirze Perich, un flabiolaire de vuitanta-cinc anys’, a pocs dies d’encetar les Santes de 1981.

El periodista Josep Maria Fàbregas ens explicava que s’havien fet malbé més de tres mil llibres, equivalents a un milió i mig de pessetes en pèrdues, a conseqüència de la pluja que es va filtrar, en gran quantitat, per un pis superior que es trobava en deficient estat de conservació.

Ara, després de trenta anys, podem dir que les lletres amb què acabava aquella notícia se les va endur el vent –no l’aigua–: “Els desperfectes produïts posen en una greu situació la continuïtat de la llibreria –encara que una vegada fet el recompte dels danys han resultat inferiors a les primeres previsions- cosa que es pretén resoldre’.

Deien que tenien la ferma voluntat de tirar endavant, i ho han fet.

Que per molts anys més.

Autoservei Tarradellas tanca la paradeta

2011-07-11T19:13:00.002+02:00


Autoservei Tarradellas (1966). Carrer Barcelona, núm. 24 , Mataró

Enguany, el 23 de juliol marcarà una fita al calendari de la gent que viu al centre de Mataró. A pocs dies de l’inici de les Santes, l’Autoservei Tarradellas, del carrer Barcelona, exemple i mostra del petit comerç de Mataró, tancarà la paradeta.

Des que els habituals en tenim notícia, anar-hi a comprar esdevé una sensació estranya, barreja d’alegria i de tristesa: alegria, perquè no tanquen perquè no tinguin clientela, no tanquen per cap condicionant greu, sinó que tanquen perquè es jubilen; i tristesa, perquè desapareixerà una manera de fer, una complicitat, una calidesa humana, un tracte de botiguer que cada cop trobes més a faltar, i perquè un cop més hi haurà una botiga de petit comerç menys, mentre anem veient com neixen noves botiges impersonals, sense esperit i sense ànima.

Per més que se’ns digui: ‘No, si que tanqui una botiga no té res d’estrany, és normal...’, a mi no me la juguen. Als primers a qui se’ls remou l’estómac amb aquesta mateixa sensació de barreja són l’Esteve, la Concepció, en Sebastià i la Nuri. A ells, abaixar la persiana els comportarà un munt de sentiments i de sensacions, que aquests dies t’expliquen mentre tallen el pernil o et serveixen el formatge.

L’Esteve i en Sebastià Tarradellas van arribar a Mataró el gener de 1955, quan els seus pares (Pere i Mercè) va comprar el Colmado Casals per convertir-lo en Colmado Tarradellas. Venien de Monistrol de Montserrat, marcats per l’ombra sempre fosca i enorme de la muntanya de Montserrat. Allí hi van passar la infantesa, al carrer Pla –que anomenaven així perquè era l’únic carrer pla d’aquell petit poble. D’escola de poble, a l’Escola Pia de Santa Anna, amb un munt de companys. L’Esteve tenia deu anys i en Sebastià, sis.

Ja fa dies que ho van comunicant als clients habituals i ja fa dies que van entomant les reaccions de tothom. Se senten estimats, segur. La gent no només els pregunta: ‘I ara on comprarem les botifarres de can Cruells?’ ‘On trobarem aquest pernil dolç?’, sinó que els fa arribar tota mena de reaccions: mentre a algunes iaies se’ls humitegen els ulls, perquè se senten com desemparades, altres els enumeren tots els records que tenen des que els van veure arribar.

I mentre els habituals que coincidim davant del mostrador de l’embotit i el formatge ens intercanviem mirades com preguntant-nos: ‘I ara, amb qui debatrem de política?’ ‘Qui seguirà regalant Sugus als menuts de Mataró?’ ‘Qui coneixerà com vull el tall de pernil, si prim o gruixut, o el formatge que m’agrada?’ ‘Qui m’explicarà com van els assajos de la Missa de les Santes?’, l’Esteve entre al darrere de la botiga i ens treu una caixa de llauna plena de fotografies, i ens explica tot el que va rescatant del darrere del magatzem. En una d’aquestes, la inauguració de la nova botiga, tal com la coneixem ara, de l’any 1966: Autoservei Tarradellas, i la va beneir mossèn Josep Colomer.

Jo només fa vint anys que visc al centre, i us ben asseguro que us trobaré a faltar.

Pere Tarradellas i Mercè Clarà

mossèn Colomé inaugurant l'Autoservei Tarradellas (març de 1966)

L'Esteve i la Concepció

En Sebastià i la Nuri

Record per a Joan Oliver (Pere Quart)

2011-06-18T10:03:00.003+02:00

Encara heu d’aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!

Arrenqueu-vos la bena.

(Poble meu. Circumstàncies)

30 d’abril de 1948

He trobat pel carrer Joan Oliver –Pere Quart–, que ha tornat de Xile; sabia que era aquí, però no l’havia vist. Llarga conversa. El veig una mica descoratjat i temerós de no ser ben rebut. Li he explicat el que fem i li he demanat que binguí a parlar a Miramar, del que vulgui. Hi trobarà gent jove i el tornarem a situar.

5 de novembre de 1948

No vull deixar de recordar la visita de condol a en Joan Oliver per la mort de la seva dona. Vam tenir la conversa més íntima que mai hem tingut; vaig entendre tot el que, tal com suposava, porta a dintre; no en parla, en part per discreció i en part perquè se sent poc o molt escandalitzat –dels altres i potser d’ell mateix, i no sap prou com situar-se.

20 de maig de 1948

Demà, Joan Oliver dóna, a Miramar, la primera conferència que haurà pogut donar a Barcelona, d’ençà que va tornar. L’ha titulada “Del meu bon gust”, i deurà ser bona i divertida.

27 d’abril de 1951

Dies enrere, parlant amb en Joan Oliver –Pere Quart– en ocasió d’una lectura col·lectiva de la traducció que ha fet del Misantrop, de Molière, em va dir que havia començat a escriure una sèrie de narracions sobre diversos personatges bíblics. Va parlar, em sembla, de Rut, de Lot, de Jonàs i no recordo de quins altres.

Octubre de 1966

El dia 13 vaig rebre d’en Joan Oliver –en nom d’Aymà- la proposició d’escriure, en castellà, un petit llibre que fos l’ampliació de la conferència donada a Madrid, i que ells publicarien a la col·lecció en la qual, aquells mateixos dies, havien publicat, sota el títol de Consideración de Cataluña, els famosos articles de Julián Marías al Noticiero que havien originat tota aquella gresca, i als quals el meu llibre seria –com ho havia estat la conferència- una resposta. Com que el text de la segona versió de l’altre llibre meu era ja molt avançat, vaig acceptar l’encàrrec: m’hi vaig posar a primers de novembre i el vaig acabar el 12 de desembre. Per cert, que després que en Joan Oliver l’hagués llegit i m’hagués felicitat, alhora per la contundència dels arguments i l’extremada cortesia amb què tractava l’autor dels articles, vam parlar del títol que li posaríem i jo, per fer tabola sobre aquell to de cortesia, li vaig proposar que l’anomenéssim Con flores a Marías... Hi vam riure d’allò més. Però, naturalment, el títol no va ésser aquests, sinó Realidad de Cataluña.

27 de maig de 1970

Sortint del despatx, he trobat el doctor Pasqual –l’il·lustre professor de química– que m’ha preguntat què calia llegir de Pere Quart, perquè ho havia preguntat a tres o quatre nois joves i no li ho havien sabut dir. Li he citat els títols més importants. Aleshores, m’ha preguntat per què li havien donat el premi. Jo li he dit tal com ho veig: un candidat possible era en Ferran Soldevila, però, havent-lo donat l’any passat a en Jordi Rubió, era lògic que aquest any no anés a un historiador, sinó a un escriptor. D’aquests, devien eliminar en Foix pel Premio Nacional de Literatura que va tenir, i entre en Carner –que potser ja l’havia de tenir l’any passat, però que tal com està ara gairebé no hauria sabut què li donaven–, i en Pla –que té molts contraris– i en Joan Oliver, que era, és evident, un dels que eren netament premiables, devien triar aquest perquè és el més protestatari i el més conegut pel jovent. Li ha sembla bé.

(Fragments Del passat quan era present, dietaris de Maurici Serrahima)

Els regidors de Mataró i les xarxes socials

2011-06-14T23:29:00.006+02:00

Dissabte passat, dia 11 de juny, es constituïa el nou ajuntament de Mataró, i començàvem a veure les cares d’alguns, en reconeixíem d’altres i en vèiem d’altres que més valdria no haver vist.

Mentre el ple d’elecció del nou alcalde encara funcionava, ens anava arribant via Twitter la composició del nou cartipàs –gentilesa de les piulades que feia @Mataronoticies.

La xarxa és molt ràpida, a vegades massa i tot, però també és veritat que permet una relació ciutadà/polític més directe, més ràpida i –moltes vegades– més útil.

El febrer de l’any passat vaig fer un apunt titulat: ‘Hi ha polítics 2.0 a l’Ajuntament deMataró?’, ara ja desfasat. Per tant, aquí va l’actualització.

Grup Municipal CiU

Joan Mora Bosch (CiU): Twitter, Facebook, Blog
Joaquim Fernández i Oller (CiU): Twitter, Facebook, Blog, Picassa, YouTube
Marcel Martinez Bruguera (CiU): Twitter (cap piulada, de moment), Facebook,
Núria Calpe Marquet (CiU): Twitter (només fa RT), Facebook
Montserrat Rodríguez Sánchez (CiU): Twitter (només fa RT)
Pere Galbany Duran (CiU) : Facebook, Blog
Miquel Rey Castilla (CiU): Facebook
Carolina Soler Soto (CiU): Facebook,

Grup Municipal PSC-PM

Grup Municipal PP

Grup Municipal PxC

Grup Municipal ICV-EUiA-E

Grup Municipal CUP-PA

Xavier Safont-Tria Ramon (CUP-PA): Twitter, Blog

I si trobeu més dades, les puc anar afegint.

I sembla tan clar que ens equivoquem..., amb els de PxC

2011-06-12T10:46:00.003+02:00

Ahir, a l’edifici de la Riera 48, va començar una etapa complicada, complicadíssima. Els qui vam voler ser-hi –per mesures de seguretat, diuen, només vam poder apropar-nos-hi– ho vam poder constatar.

Pocs dies després de saber el resultat de les darreres eleccions municipals, i encara en estat de xoc de saber-nos amb tres regidors de Plataforma per Catalunya, un grup de mataronins i mataronines, volent fer ben visible el desacord amb aquesta situació, van estampar banderoles amb el lema ‘Mataró reacciona. Fora xenòfobs de l’ajuntament!’, perquè qui les volgués les pogués penjar als balcons. I la cadena humana que ahir encerclava l’ajuntament, amb tot de gent vestida de blanc, mostrava novament aquest desacord.

No he llegit encara la premsa d’avui, però és fàcil pensar que parlarà dels crits i amenaces que hi va haver al hall del vestíbul, entre uns i altres; del sant que la regidora Lora va deixar damunt la taula; del to de veu crispat del seu discurs –gens adequat per a una administració democràtica–, prepotent i manipulador; de les amenaces que va deixar anar als periodistes, i del fet que va haver de sortir del consistori escortada pel nou alcalde.

I també és fàcil pensar que allò que hauria de destacar, per l’exercici democràtic que representa, quedarà en un segon pla: que després de trenta-dos anys de la constitució dels nous consistoris, a Mataró hi havia canvi de color polític; que ERC deixa de tenir representació al consistori, i que la CUP manté el regidor.

Cal lluitar contra les mentides, cal lluitar contra la manipulació, cal posicionar-nos contra la xenofòbia, però potser ahir no ho vam fer del tot bé. Mentre ells siguin al centre dels nostres comentaris, la bola es farà més gran. I em fa por pensar si no serem tots nosaltres que el farem créixer. Ells juguen a això, a provocar-nos, i exactament això és el que va fer la nova regidora, quan va treure el cap per saludar-nos amb la mà i fotografiar-nos.

Juguen a la confrontació i nosaltres no ens hi hem de posar bé. Ells s’esperaven el xou d’ahir i jugaven a provocar-lo, i hi jugaran sempre. Si hi caiem, el seu joc prendrà més volada.
No paga la pena posar en aquest apunt fotografies de la confrontació i de la provocació de la regidora. Només afegeixo les de fora el consistori, les que remarquen el civisme i al convivència, allò que hem estat fins a dia d'avui, i que hem de preservar com sigui.

Em pregunto si el seu discurs no deixarà de tenir sentit si els menystenim, si els ignorem. Què hauria passat si ahir, un cop escollit l’alcalde, tothom hagués marxat? O si –com algú proposava a peu d’escala–, s’hagués fet un passadís per donar-los l’esquena?

És difícil i és complicat, però hi hem de pensar. Ens esperen plens municipals tensos, provocadors i passats de volta. Però hem de ser més intel·ligents que ells, perquè ho som.

Us enllaço el manifest ‘Mataró, una casa per a tots’, de Francesc Amat (investigador), Miguel Guillén (politòleg), Toni Rodon (politòleg), Ramon Radó (periodista), Joan Safont (periodista) i Joan Salicrú (periodista)

Aportació personal a l'acte de cloenda de #poeticaidigital (Arts Santa Mònica, 4 de juny)

2011-06-05T10:45:00.002+02:00


D'esquerra a dreta: Neus Pinart, Judith Vives, Laura Santacruz i Laura Borràs

A només una setmana perquè @llegimipiulem celebri el seu primer any a la xarxa, vull emprar més de 140 caràcters per adreçar-vos uns mots.

La prova més evident que @llegimipiulem omple un espai a la xarxa, en el món dels lectors, dels editors i dels autors, però sobretot de la gent autènticament 2.0, és que el tret de sortida el vam fer en una petita però destacada xocolateria del carrer Petritxol i avui som en aquest espai magnífic.

Llegir és un plaer, però compartir l’experiència lectora ja és el súmmum. M’agrada destacar sempre que puc un tuit de @rosalizandra, participant habitual de les nostres propostes: ‘Amb @llegimipiulem llegir ha deixat de ser un acte individual’.

Amb la nostra tertúlia 2.0 hem aconseguit posar en contacte persones amb interessos comuns, que parlem la mateixa llengua i que procedim de diferents punts geogràfics. Massa vegades he tingut la sensació que @llegimipiulem no només comparteix l’experiència lectora, sinó també un espai que alguns no només no han sabut crear, sinó que moltes vegades impedeixen que existeixi. La xarxa no entén de fronteres –fer xarxa també és fer país–, i amb @llegimipiulem, deixeu-m’ho dir així de clar, #hihasenyal. La prova més fefaent és que hem compartit Santiago Forné, Joan Fuster (guardo un record inesborrable de la visita que el desembre passat vam fer a València i a Sueca), Joan-Lluís Lluís, Josep Campmajó, Emili Teixidor i Toni Cabré.

Compensa d’una manera infinita veure com les propostes que fem des de @llegimipiulem són seguides, comentades i aplaudides. Qui diu que la gent no és generosa? @llegimipiulem n’és la mostra: un projecte totalment altruista, plenament 2.0, que quan troba el moment de fer actes com aquest, o com tants d’altres hem fet, i podem posar cara a molts dels seguidors, és quan el treball i les hores invertides tenen sentit.

Si Salvador Espriu va escriure: “Hem viscut per salvar-vos els mots”, amb @llegimipiulem el que fem és compartir-los.

Parafrasejant els Manel, diria que amb @llegimipiulem: ‘hem fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams’.

Que per molts anys!

Toc de campanes de Dissabte Sant (Sta. Maria de Mataró, 23.04.11)

2011-05-29T17:33:00.002+02:00

Toc de matraques a Santa Maria de Mataró (divendres sant, 2011

2011-05-28T08:26:00.001+02:00

Fotos de l' #acampadamataro

2011-05-25T06:59:00.000+02:00

23 d'abril...

2011-04-19T11:40:00.002+02:00

Gràcies a l'apunt 'Catalunya també existeix', del blog de Jaume Subirana 'Flux', topo amb aquesta imatge. Qui em conegui, sabrà perquè m'agrada.

L'autor és Antoni Saló i Marco (1885-1950), dibuixant i il·lustrador de llibres. Una campana al vol on apareix en relleu: 23 d'abril. Biblioteca de Catalunya.

El 14 d'abril de 1931, segons Josep M. Francès

2011-04-15T14:17:00.003+02:00

M’he permès fer una breu traducció d'un fragment de Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, una joia de llibre.

“El dimarts 14 d’abril va matinar serè, tranquil. Ningú sospitava el que passaria. Molt d’hora vaig arribar a la meva feina matinera. (...)

Fins al migdia va regnar la tranquil·litat a la gran ciutat. La fàbrica va funcionar sense cap novetat. Com que es trobava lluny del centre, trigaven a arribar les impressions. A la una tocada, vaig dirigir-me a peu, com tenia costum, cap a casa. Abstret en els meus pensaments, no em vaig adonar que la gent estava agitada, es formaven grupets a les portes de les botigues i no es veia cap guàrdia ni per casualitat. Gairebé a dos quarts de tres, arribava a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, i no em va quedar més remei que sortir de la meva abstracció. Un grup de gent força nombrós avançava per la calçada victorejant a la República, dirigint-se a una cantonada on, per fi, apareixia un fort piquet de guàrdies de seguretat. La topada entre ambdós nuclis era inevitable. Però, amb sorpresa, vaig veure que els de la Mort no es bellugaven i els del grup passaven davant d’ells sense dir-los res. Somniava? (...)

Una hora i mitja abans, Lluís Companys, capitanejant un grup reduït d’entusiastes, havia entrat a l’Ajuntament, destituït l’alcalde –per cert, un perfecte cavaller– Martínez Domingo, procedint a proclamar la República, emparat en la voluntat del poble.

Vam pensar què s’havia de fer. (...)

Tota la ciutat semblava haver-se buidat a la plaça que des d’aleshores es va dir de la República.

Una psicosis de bogeria semblava que dominava la multitud. Tots els tramvies van ser assaltats i obligats a circular portant homes i nois al sostre, en els estreps i a les plataformes. Tota classe de vehicles es van unir molt aviat a l’heteròclita desfilada. Per tot arreu apareixien ensenyes republicanes, desplaçades lentament per les catalanes. (...) No vam intentar arribar a la plaça de Sant Jaume, perquè una densa muralla de gent obstruïa les vies d’accés. Tornarem a Gràcia. (...)

Van arribant notícies per diferents costats. El grup que va seguir a Companys eren Amadeu Aragay, Ricard Opisso, Batista Nicolini, el federal Antonio Ortega i alguns més. Lluís Companys va pujar al despatx de l’alcaldia i va convidar al cavallerós alcalde a sortir. Aragay va prendre la vara de comandament que es trobava damunt la taula i va dir:

– Pren-lo, Lluís; és teu.

El funcionari va fer una resistència formulària i deixà la cadira. Una mica més tard, va tenir lloc una escena similar en el palau del davant. Macià va haver d’agafar suaument pel braç a l’honorable Maluquer i Viladot, amic seu, per ocupar el seu lloc. No va oposar resistència. Un ancià desplaçà a l’altre.

Immediatament, pels volts de les dues de la tarda, Macià va proclamar des del balcó la REPÚBLICA CATALANA. Es va imprimir molt de pressa el ban corresponent i es va posar a les cantonades. Aguadé, possiblement per una maniobra del grup, va prendre l’alcaldia, conquerida per Companys posant en perill la seva vida. La gestió d’Aguadé com a alcalde va ser nefasta per tots els ciutadans, començant pel mateix Aguadé... (...)

Fins aquí, un comprimit del que va passar el 14 d’abril; una descripció minuciosa ompliria moltes pàgines.”

A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

2011-03-31T12:33:00.000+02:00

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de

http://joanantonibaron.blogspot.com/2008/09/peixos-de-vidre.html

Foto del bloc de http://fotojral.blogspot.com/

Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

Josep Goday i Casals, arquitecte mataroní

2011-03-20T21:00:00.004+01:00

La presentació del llibre Josep Goday i Casals, arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a la República, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008, es va fer a la sala d'actes del Col·legi d'Aparelledors, i va anar a càrrec de tres exposicions molt ben fetes. Josep Prats, representant de l'Associació dels Antics Alumnes, va dir que van començar a descobrir Goday amb motiu del 150 de l'escola, celebrat el 2006, i que esperen que l'acte serveixi per donar-lo a conèixer.

Agàpit Borràs, arquitecte, va ser l’encarregat de donar unes breus pinzellades cronològiques, històriques i artístiques que ajudaven els assistents a l’acte a prendre consciència de la grandesa i la importància d’aquest arquitecte mataroní, massa vegades ignorat i situat a l’ombra de Puig i Cadafalch. Renaixença, l’Eixample de Barcelona de 1859, l’inici del Modernisme, l’Exposició Universal, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Guastavino, Gaudí, Noucentisme, Cèsar Martinell, Jujol, Sert...

No sé si hi ha gaire gent que sàpiga qui va ser Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 – Barcelona, 1936). Sembla que va néixer al carrer d’en Molas, de Mataró, i va ser alumne de l’escola de Valldemia. Serà l’encarregat de fer una de les reformes arquitectòniques de l’escola, treball que li servirà per després repetir-les arreu de les diferents escoles. Diu Borràs: ‘En el fons, Goday era una manierista’. Goday va crear monuments escolars, palaus, apartant-se dels processos finals del Modernisme. Però qui hi havia al darrera de la magnificència de l’obra pública? Doncs, Prat de la Riba.

Em va agradar l’explicació que va fer de l’eix Rogent-Gaudí (la presó, a la part alta de la Riera – la cooperativa Obrera Mataronense, ara Nau Gaudí, a la part baixa de la ciutat), ben dibuixat al centre de la ciutat de Mataró, eix que també abraça Josep Goday (escola Valldemia) i Puig i Cadafalch (mercat de la plaça Gran i la Casa Coll i Regàs). Un eix que, evidentment, cal potenciar i divulgar.

Després d’aquesta introducció, el colofó el vam tenir amb els dos autors del llibre: Marc Cuixart i Goday, nét de l’arquitecte, i Albert Cubeles i Bonet, historiador. Ens expliquen que l’Ajuntament de Barcelona els van encarregar el llibre, pel 75è aniversari de les escoles públiques, i que van quedar parats en descobrir que l’obra era més monumental del que havien pensat.

L’Albert Cubeles declara sense embuts que som deutors del projecte noucentista i que l’hem de tenir de referent. El mètode que utilitzaven era el treball en equip. Goday treballava amb Ainaud i Martorell, i ells tenien al darrera pedagogs, pediatres i metges. L’equip no es pot entendre sense aquesta gent al darrere. L’estat del benestar va començar aquí. Prat de la Riba diu: ‘No ens en sortirem si no eduquem a la gent’ i Goday entén la idea i construeix palaus per als nens i nenes. L’arquitectura senzilla, amb estocats i esgrafiats a la façana, li permetia fer-ho amb baix pressupost. Escoles austeres, però que no transmetien pobresa. Magnífic lema el d'una manifestació que va organitzar Ainaud: 'NENS, volem aconseguir que's construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres'.

Goday és fill del Maresme per tots costats: el seu pare, fill de Canet de Mar, i la mare, filla d’Allela i mestra de professió. La mare de Goday va intentar que estudiés amb Puig i Cadafalch. En les estones lliures que tenien, Goday i Puig i Cadafalch jugaven a posar-se problemes de matemàtiques.

A Josep Goday el visualitzem a les escoles públiques, però el seu projecte va molt més enllà de les escoles. Quan mirem el valor estratègic del que li donen com a arquitecte de la Comissió de Cultura durant la República, t’adones que el seu paper és molt important.

Posa una escola on actualment hi ha el Museu Picasso: per preservar el patrimoni, que queia a trossos, i per educar els nens d’aquell barri. També fa les primeres reformes de la Casa l’Ardiaca.

L’Albert Cubeles també ens explica que el seu avi (Bonet i Garí, argentoní), tot i ser un gaudinà convençut, va fer la seva pròpia arquitectura. L’esport predilecte de Bonet i Garí era passejar-se per les masies del Maresme, tal com podem veure en el seu llibre Les masies del Maresme (1983).

La veu segura i contundent de Santi Estrany clou un acte que ha estat intel·lectualment ric, de descoberta per a alguns i d’agraïment per als altres. Quan Estrany pren la paraula és per mostrar el seu immens agraïment per parlar del Noucentisme a Catalunya, una de les èpoques més esplendoroses del segle XX, on també es va revitalitzar la llengua.

Amb Josep Goday hi ha una implicació familiar i personal, i és que ell va fer la casa de Salvador Armendares i Torrent, a Malgrat de Mar, l’any 1926. La relació els va venir perquè Salvador Armendares estudià medicina amb Salvador Goday, germà de Josep.

El més curiós de tot, però, és assistir a la presentació d’un llibre que està exhaurit. Caldria tornar a reeditar-lo i, tractant-se d’un arquitecte mataroní a qui cal divulgar i conèixer, potser les institucions de Mataró s’hi haurien d’implicar d’alguna manera.

Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró afusellat

2011-03-15T17:51:00.001+01:00

Cada any, per aquestes dates, apareix a la plaça de Santa Anna de Mataró una pancarta d’ERC que recorda Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró que fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939.

Qui era Josep Abril? Reprodueixo la nota biogràfica dels Fulls/94 del Museu Arxiu de Santa Maria (abril, 2009):

‘Josep Abril i Argemí neix l’any 1869 a Santa Maria de Palautodera (Vallès Oriental), essent el cinquè fill del matrimoni format per Josep Abril i Maria Argemí, pares d’un total de deu fills. Treballa de sabater a Granollers i Mataró. Contrau matrimoni amb Josepa Catarineu i Tàpias, amb qui té tres fills. Després de la mort d’aquesta, el juny de 1910, es casa en segones núpcies amb Neus Sànchez i Rodríguez, amb qui tindrà dos fills més.

S’afilia al Partit Federalista Republicà de Pi i Margall. L’any 1893 és escollit president del Comité Republicano Democrático Federalista Radical de Mataró.

És regidor de l’Ajuntament de Mataró durant la restauració borbònica, en concret, els anys 1899, 1901-1902, 1904-1906, 1909-1911, 1913, 1920, 1922 i 1925.

És un dels fundadors d’ERC a la capital del Maresme. Avui, la seu d’ERC de Mataró porta el seu nom.

Escriu les monografies Colección de diálogos i La Revolución de Julio de 1909 en Mataró sobre la Setmana Tràgica. També participa en diversos periòdics mataronins, sobretot a El Nuevo Ideal.

Va ésser el primer alcalde de Mataró de la segona república (1931-1939). Ell mateix va ser qui la va proclamar a la capital del Maresme. El seu mandat va ésser molt inestable políticament. Conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró el 1934.

Empresonat pels Fets d’Octubre de 1934.

Com a conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró per ERC, a partir del 20 de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Salut Pública o Comitè Local Antifeixista.

Va ésser alcalde accidental en algun moment de l’inici de la Guerra Civil, substituint Salvador Cruxent, que emmalaltia sovint.

Va exercir de comissari municipal de Dosrius fins als darrers mesos de l’any 1938.

Creient que no hi hauria cap represàlia, va decidir no exiliar-se, però el 2 de febrer de 1939 fou empresonat a Mataró i, poc més tard, el 27 de febrer, a la presó Model de Barcelona. Condemnat a mort en consell de guerra el 7 de març de 1939, fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939, a l’edat de 70 anys.”

Rafael Estrany explica en el seu dietari sobre la guerra civil va Mataró que Josep Abril va ser una de les persones, juntament amb els altres alcaldes Cruxent i Molist –i del Comitè revolucionari, en Peiró-, i també els tres consellers de cultura que hi hagueren durant aquell període (Albert Puig, Mora i Rabat), que van ajudar i van donar tota classe de facilitats i atencions per poder salvar, classificar i catalogar el patrimoni artístico-cultural i objectes de culte de la ciutat.

Josep Abril va ser víctima de la intolerància franquista després de la Guerra Civil, i junt amb Joan Peiró i Belis són les dues víctimes de més relleu i significació política i social a la ciutat de Mataró.

Enguany farà setanta-dos anys del seu afusellament i ERC-Mataró demana a l’alcalde de Mataró que s’iniciïn els procediments per incloure l’alcalde Abril a la galeria de mataronins il·lustres.

Alguns enllaços d’interès:

1. Josep Abril i Argemí, una aproximació al federalisme republicà.

2. 'Josep Abril i Argemí, primer alcalde republicà', article de Josep Xaubet, publicat a Independència, el butlletí d'ERCMataró (novembre de 1998)

3. Article de Jordi Surinyach, a Vilaweb (2004)

4. La Comissió de Joan Peiró s'adhereix a l'acte d'homenatge a Josep Abril i Argemí (2002)

5. Joan Giménez reivindica Josep Abril com l'apaivagador de la Setmana Tràgica (2009)

6. ERC-Mataró demana que es procedeixi a incloure l'Alcalde Abril a la Galeria de Mataronins Il·lustres.

Flashmob a Mataró

2011-02-12T13:16:00.002+01:00

La Coixinera avui ha enregistrat un vídeoclip a Mataró, i ho ha fet amb la cançó d'El xotis d'en Borina.

Fa dies que sabíem d'aquesta convocatòria i havien penjat al youtube el tutorial perquè la gent es pogués aprendre el ball.

Sort que la gent ha demanat: 'Volem tornar a ballar, volem tornar a ballar...', perquè si no no hi hauria arribat temps.

Algunes fotografies de l'enregistrament d'aquest flashmob, que s'ha ballat a les 12:00, a la plaça de Santa Anna, de Mataró.

A propòsit de Rellotge d’emocions, el nou CD de Raimon

2011-02-06T19:22:00.004+01:00

Un de les coses que més em va agradar en transcriure els dietaris de Maurici Serrahima, van ser les descripcions dels inicis d’aquells cantants a qui jo havia anat seguint: Llach, Raimon, Maria del Mar, Quico Pi de la Serra...

Avui el diari Ara ens ha permès comprar Rellotge d’emocions d'en Raimon (Picap), tot i que ja fa dies que en podíem fer un tastet des del seu web. Amb el CD escoltat, però encara no acabat d'assaborir del tot, busco a la llibreria Del passat quan era present, IV (1964-1968), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i rellegeixo el que va escriure Serrahima d’en Raimon. Impressiona veure què va escriure d’ell en aquells anys.

“9 de març de 1964

En Raimon és un poeta, un músic i un cantaire de primer ordre. A València ha fet una revolució; aquí és admirat per tot el poble i per tot el jovent, i restableix amb València el vell lligam en una forma, en un grau que ningú no havia aconseguit feia segles. Alhora, ha començat a restablir també a Catalunya la idea –sovint esfumada– que parlar valencià és parlar català. Però, a més, ha sabut trobar el to actual, el que pot fer vàlid a tot el món. Si ho saben moure, pot esdevenir un valor internacional en el ram de la cançó –tan fort avui pertot arreu– i amb ell la coneixença externa i interna de la nostra llengua i del nostre cas pot fer un avenç molt important. I no sóc jo sol qui ho diu, sinó molts que en saben més que jo, i també gent inesperada com, per exemple, en William B. Watson, un quàquer i historiador nord-americà que estudia el comerç de la Catalunya medieval, i entén el català i fins el parla, i al qual l’amistat amb en Lluís i la seva colla ha permès de conèixer en Raimon –confrare en l’ofici de la història– i de sentir-lo; era a la sessió d’ahir, i deia que se sent identificat a la manera de cantar d’en Raimon, que no li resulta ni desplaçada ni exòtica, i que està segur que, amb una bona traça en presentar-lo, tindria molt d’èxit –i guanyaria molts dòlars– als Estats Units. En Lluís també ho veu així, i em deia dies enrere que, si bé per una banda el triomf d’en Raimon ha tret una mica d’importància als altres cantaires –on van , si no hi ha en Raimon, el públic se sent una mica decebut–, en canvi ha augmentat l’interès del públic pel conjunt del moviment i l’ha fet pujar de to en benefici de tots. La venda de discos del Raimon va de bon tros al davant de la de tots els altres. I caldrà editar les cançons, però també els poemes que en són la lletra; els que conec han d’anar ja d’entrada en qualsevol antologia poètica de la zona valenciana (...) i potser aviat caldrà pensar en si n’hi ha d’haver alguna en les antologies generals de la llengua.’

Agost de 1966

A un quart d’una érem a Perpinyà, on vam dormir. (...) Jo vaig comprar uns llibres i, a més –en doble exemplar–, el disc de Raimon a l’Olympia (de París), que en aquell moment tothom comentava i no era trobable a Barcelona, perquè no el deixaven entrar. (...) I vam tocar el disc, en el qual se sentien les ovacions del públic parisenc, i la dedicatòria per Raimon, en un francès elemental, d’una cançó als pares caputxins de Sarrià. Però el record inesborrable d’aquell vespre, per a mi me’l va deixar la cançó Si un dia vols...

I en el setmanari El Maresme, núm. 206, març de 1982, hi trobo un fragment del diari que escrivia el mateix Raimon:

‘Barcelona, 19 d’agost de 1970

Sempre hi ha maneres de donar a entendre tot el que no es pot dir. Però dura ja massa anys el parlar amb mitges paraules, l’insinuar. Com a conseqüència d’això, la confusió és terrible. Els únics que tenen les idees clares són la gent de dreta i amb prou feines. Després vénen els gauche divine, dient que l’artista ha de ser despolititzat de la seva obra. Com si en aquest país hom pogués escollir entre ser o no ser despolititzat en l’obra. La quantitat de collonades que s’arriben a dir quan no es pot parlar o escriure amb llibertat, és immensa. (...) Ara es posarà de moda aquí aquella conya italiana del dissempegno. Mentrestant maten els obrers a Granada i on sigui, però com que d’això no es pot escriure al diari, parlem de Tarzan i dels culs de les senyores. Em sabria molt de greu morir sense que aquesta societat hagués plegat un esclafit fortíssim, més fort que el francès del 1789.”

Fi de temporada dels Pastorets de Mataró (2010-2011)

2011-01-29T18:10:00.001+01:00

Demà s’acaba la temporada 2010-2011 dels Pastorets de Mataró de Sala Cabanyes. Enguany han creat més expectació que l’habitual, atès que en la roda de premsa Josep Rodri els va presentar com uns Pastorets agnòstics.

Jaume Calsapeu, a la revista El Maresme, va escriure al núm. 195 (desembre de 1981): ‘El text ingenu reprendrà el seu camí com si els pèndols oscil·lants dels rellotges d’una societat que viu marcada pel seu propi impuls de canvi accelerat s’haguessin deturat en el temps i les busques, invertint el moviment, volguessin recular al seu punt de partida. És aquesta la sensació que sorprèn cada any els nombrosos espectadors d’arreu de Catalunya que donen bo de sentir i de veure en el decurs del cicle nadalenc la representació 'naïf' i pregonament arrelada de Sala Cabanyes, que no ha pogut ser anihilada en nom de cap avenç social ni suposadament dramàtic. Aquesta transmissió escènica de pares a fills, avui Patrimoni Cultural de la Ciutat, conserva encara el seu efecte gràcies a un esforç col.lectiu que ha estat capaç de respectar fidelment l’espectacle en el seu estat original, lluny de dubtoses modernitats. Aquesta és, sens dubte, una de les contradictòries virtuts dels Pastorets de Mataró.”

En el mateix número es publicava un quadre amb els costos de l’espectacle d’aquella temporada 81-82. Veure’l ara, fa somriure.

Pessetes

Orquestra i direcció musical 718.000

Tramoies 292.000

Personal de sala (porters, acomodadors, taquilleres) 102.000

Propaganda 515.000

Lloguer de l’ase 24.000

Llum 120.000

Societat General d’Autors i Menors 230.940

Manteniment Sala (neteja i calefacció) 31.200

Assegurança d’accidents (actors, tècnics i públic) 50.000

Cartelleres entrades i sortides de Mataró 45.000

Josep Mainar, decoració i Parlament

2011-01-28T14:51:00.001+01:00

M’han fet arribar aquesta entrevista, publicada a La Vanguardia el dimarts, 28 d’agost de 1979, i he pensat que semblava escrit de feia poc.

‘El tema: Parlament de Catalunya
El personaje: Josep Mainar i Pons: 80 años, viudo; dos hijas, cinco nietos; nació en Barcelona; decorador; su afición, el periodismo.

– Usted participó en la decoración del Parlament ¿no?
– Sí, sí, sí. Como ayudante de Santiago Marco.
– ¿Qué se buscó? ¿Estética o funcionalismo?
– Estética y funcionalismo a la hora. Sí, sí, con rigor. (Pausa.) Bueno, estética adaptada al edificio, que ya existía…
– ¿Sirve todavía?
– Como que se ha anunciado un aumento de plazas de diputados, sin que yo quiera interferir, se podría ampliar la capacidad, con ventaja de tiempo y dinero a cualquier otra solución.
– ¿Hay otra?
– (Sonríe.) No la conozco.
– ¿Una ampliación respetando la decoración o haciéndola nueva?
– ¡No, no! Conservando el carácter de la sala…
– ¿Pero la colocación de micrófonos, marcadores electrónicos, etc., lo permitiría?
– (Suspira.) Bueno, en aquel momento todo eso no existía, pero pienso que no habría problema.
– ¿Y no sería mejor un nuevo edificio, moderno? Porque comprar uno antiguo…
– ¡Hombre! Es inasequible en el tiempo: (sonríe) en la cuestión económica…

Josep Mainar, todavía ágil, habla en voz baja, ‘en un català molt polit’. Me justifica ‘su afición’ y me enseña su carnet de la Asociación de Periodistas de Barcelona, firmada por el president Macià de 1932.

– ¿Participó el president Macià en la decoración?
– No. El que intervino fue el actual president, como conseller de Governació, porque estaba a su cargo la orientación del proyecto.
– ¿Una participación muy directa?
– Sí, dirigía la obra… bueno, la vigilaba de cerca… Aún tengo una foto en la que está él, los industriales que participaron, la primera mujer periodista que hubo en Barcelona, Irene Polo, Marco y yo, hecha la antevigilia de la inauguración.”

Sobre l'ús de Twitter i Facebook: a aquestes alçades, encara estem així?

2011-01-23T12:38:00.000+01:00

Cansada, molt cansada de les crítiques que alguns fan als polítics que utilitzen Twitter i Facebook dient que són una pèrdua de temps. Ja ha passat prou temps com per entendre que és una època de canvi, d’una altra manera de fer política, d’una altra manera de relacionar-nos, no? Que això es digués al principi, passa, però a aquestes alçades?

Només dos exemples.

El 8 de novembre vaig fer una piulada al regidor Quico Melero, preguntant a qui competia -si al pàrquing o a l’ajuntament- posar un mirall al Camí Ral perquè quan els cotxes sortissin del pàrquing que hi ha sota l’Abacus poguessin veure qui ve. La seva resposta, immediata, va ser: ‘Ho faig mirar. Entenc que fa falta i si és així cal posar-ho’. Bé doncs, la prova és que el mirall ja està col·locat.

Un altre exemple sobre l'ús del Twitter, aquest sense intervenció de cap polític. Ahir, dissabte 22 de gener, pels volts de quarts de dues-les dues, llegeixo una piulada a Twitter que diu que una dona s’ha quedat tancada dins l’església de Sant Josep’. A partir d’aquí, i després de fer algunes piulades i trucades, aconseguim avisar a les monges perquè li obrin la porta, al mateix temps que hi arriba una altra persona per obrir-la.

Si alguns pensen que això és una pèrdua de temps, jo sí defenso l’ús del Twitter i/o Facebook de tots els representants polítics, perquè a més de la tasca inherent amb el càrrec m’agrada saber què fan, quina música escolten o quin llibre llegeixen. I que a aquestes alçades de la pel·lícula encara hi hagi regidors sense ni Twitter ni Facebook, francament, no ho entenc.

I sense més, un text de Meius Ferrés escrit al grup de Facebook ‘Benach 2.0’, en el qual fa un retrat magnífic de la gent 2.0. Caldria que els qui ens representen, tant a nivell local com nacional, ho tinguin en compte.

“La gent 2.0 és generosa, comparteix amb els altres allò que li sembla interessant, que ha après o que l'encurioseix. La gent 2.0 aprofita el temps més que ningú, el treu de sota les pedres i és capaç de fer més d'una cosa alhora. La gent 2.0 és activa a la feina i en el temps lliure, només cal mirar el TL durant el cap de setmana. La gent 2.0 és inquieta, s'interessa per les novetats. La gent 2.0 és emprenedora, s'il•lusiona amb els nous projectes. La gent 2.0 és valenta, no s'espanta davant les dificultats. La gent 2.0 és ferma, s'enfronta a les crítiques dia sí i dia també perquè sap que provenen d'aquells que no saben de què parlen. La gent 2.0 és amiga dels seus amics, en fa el seguiment i demostra interès contínuament per allò que els passa. La gent 2.0 sap que mai més no se sentirà sola, perquè sempre hi haurà algú que li doni un cop de mà. La gent 2.0 és culta, llegeix i escriu més que ningú, valora especialment el coneixement i sap reconèixer el talent . La gent 2.0 té coses a dir, i les explica tan bé com sap per fer-se entendre.”

A propòsit d'Estellés

2011-01-14T13:35:00.002+01:00

Aquesta setmana el meu TimeLine de Twitter ha anat ple d’Estellés. Arreu llegia notícies sobre Poseu-me les ulleres, l’espectacle basat en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés, de la companyia Teatre Micalet, que es pot veure al Teatre Romea fins el 23 de gener.

Qualsevol moment és bo per prendre i aprendre Estellés. Aquests dies Llibre de Meravelles –gràcies, Laura– m’ha acompanyat en els trajectes cap a la feina, i a casa he repescat la poesia d’Estellés de la veu de Celdoni Fonoll.

L’any 2008, Picap va tenir l’encert d’editar Celdoni Fonoll. Antologia 1974-1998, un àlbum amb dos CD, amb 44 temes de la seva discografia molt ben trobats, suggerits i editats per Joan-Carles Doval. Aigua secreta, Amor i Amor, i Papers inèdits/Cançó de Bressol són els tres temes del poeta que hi trobem.

La vinculació de Celdoni amb Estellés ve de lluny. ‘Reparteixes els mots entre la boca del poble com repartiries les lloses de les Homilies d’Organyà...’, li va dir un cop el poeta.

En el llibre 10 cançons per Catalunya –un llibre que fa de bon mirar, de bon llegir, de bon cantar i de bon assumir–, Celdoni va triar incloure-hi Vora el barranc del Carraixet, i en La poesia a l’escola –llibre que recull tota la poesia que Celdoni va portar a les escoles en poc menys d’una dècada– hi trobem No puc dir el teu nom, altre cop Cançó de bressol i Assumiràs la veu d’un poble.

El de Burjassot va escriure: ‘Se m’ha acabat el paper i no he dit quant fondament comprenc i estime Celdoni Fonoll, tan lligat a mi, tan admirable amic, avui, que fa un any que se’m va morir el millor dels amics: Manuel Sanchis Guarner (17 de desembre de 1982).

Demà podré veure, viure i reviure la poesia d’Estellés al Teatre Romea. Si la voleu sentir cantada o recitada, busqueu el doble CD de Picap. A més d'Estellés, hi trobareu J.V. Foix, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Palau i Fabre, Narcís Comadira, Màrius Torres...

Dia del Tirant (lo Blanc)

2011-01-02T10:22:00.003+01:00

M’assabento pel @llibreter que Joanot Martorell començà a escriure Tirant lo Blanc el 2 de gener de 1460, i ens proposa que celebrem el ‘dia del Tirant’ a la xarxa. Pel seu bloc –molt recomanable, per cert–, veig que ell ja va fer-ho el 2006 i el 2007.

Destaco la iniciativa de posar Tirant lo Blanc a la xarxa: ‘Tirant, en edició de butxaca, té unes 1.000 pàgines, de manera que amb uns quants centenars d'escolars voluntaris que introduïssin 2 o 3 pàgines cada un, aconseguiríem en poc temps tenir en format electrònic Tirant. En l’edició digital constaria en cada capítol el nom dels escolars i dels centres que hi han col·laborat”. No sé quin abast ha tingut ni si hi ha força escoles que s’hi hagin apuntat, però penso que és una bon exemple que aglutina literatura, cultura i noves tecnologies.

La meva petita col·laboració al Dia del Tirant 2011 la faig amb el text on Tirant diu a la Princesa que pel seu amor donaria la vida (ell se daria la mort):

“Però sé-us tant dir, que per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major estat e dignitat, de llinatge e de riqueses, més gentils d’honor e fama, ab més afabilitat e gràcia, d’armes més valents, e ab més ànimo esforçat de cavalleria (d’aquests tals se’n trobarien més que no tinc cabells al cap), però, senyora, sé-us dir, que si mil anys vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller, patge ni escuder qui tant desitge glòria, honor e la prosperitat de la celsitud vostra, com jo faç; ni aplicar servei a serveis, honor a honors, e delit a delits; e jo hauré açò de l’altesa vostra, ço és repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitud vostra quanta era l’amor e la voluntat que jo tenia de servir la majestat vostra. E puix lo meu cor ha tant fallit que és estat causador de tant agreujar la mia mà plena de cruel venjança, ans que lo sol haja passat les columnes d’Hèrcules, jo el partiré en dues parts. L’una trametré a vostra excel•lència perquè d’aquell en prengau complica venjança; l’altra part trametré a la mare que nou mesos lo portà en lo seu ventre, perquè d’aquell prenga la darrera consolació. (...) Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que l’altesa vostra viu me veurà, e aquestes seran les darreres suplicacions que jamés faré a vostra celsitud. (...)

E venint-li quasi los ulls en aigua e acompanyat de dolorosos sospirs, se llevà dels peus de la Princesa e ixaqué de la cambra faent la vida de sa posada.

Com la Pincesa véu que ab tan gran desconhort se n’era partit, moguda de molta amor e d’extrema dolor, los seus ulls destil.laren vives llàgrimes mesclades ab molts sospirs e sanglots, que nenguna de les sues donzelles no la podien aconhortar, llançant veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors”.

PD: Per cert, a Mataró tenim Tirant lo Blau, la revista de la colla castellera Capgrossos de Mataró.

Poema de Nadal

2010-12-24T08:48:00.038+01:00

Quan la mainada de casa era petita, vam encetar la següent tradició: ens deien el vers de Nadal que a l'escola els ensenyaven, però sempre esperaven saber quin era el vers que fèiem a casa afegir a les felicitacions nadallenques, per també aprendre'l i dir-lo. Eren uns versets senzills, amb un llenguatge planer, gens rebuscat, però sentíem aquell poema com a molt propi, perquè era de casa.

Enguany en recupero un escrit ja fa uns anys, per poder felicitar tots els amics 2.0, amb els millors desitjos no només per aquestes festes, sinó per a cada dia de l'any 2011.

Poema de Nadal

Quan seré gran diré al pare:
te'n recordes d'aquell any

que vam fer el pessebre amb canyes,

vesc, mates i galzeran?

Posem-hi una filadora

perquè teixeixi el vestit

de l'infant que de fred plora

dins de l'estable arraulit,

diuen el pare i la mare

mentre traiem l'embolcall

de les figures desades

dins la capsa de cada any.

La filera de pastors

que ara hi van arribant

precedeixen les ovelles,

les gallines i els cavalls,

i embogits tots d'alegria

els ofereixen, de cor,

el millor que de tots tenen,

la pau i l'estimació.

Sant Josep fa una moixaina

al seu petit infantó

i he vist la verge Maria

com li llençava un petó.

Hi ha un pescador que pesca,

sense riu i sense canya,

i tres reis de l'Orient

que vénen per la muntanya.

I també una pastoreta

que em sembla que s'ha enamorat

d'aquest pastor que du barba

i que té sempre al costat.

I a la nit sempre hi ha música,

ho sentim mentre sopem,

deuen ser els tres pastors músics

els que volen que cantem!

I abans d'anar a dormir sempre

els cantem una cançó,

la del Vint-i-cinc de desembre

o la del caga tió.

Neus Pinart

Nadal'98

Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

2010-12-11T18:03:00.009+01:00

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.

Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.

Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.

Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.

Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?

En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.

De la mà d’en Pere Ibern i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.

L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!

I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...

Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!

Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!

I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...

Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran i en Pep Quintana

El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

Em reclame València, gràcies a Joan Fuster...

2010-12-06T23:07:00.004+01:00

Després d’assaborir un bocí de turró ‘Sirvent’, de la ciutat d’Alacant –gràcies, Laura, per aquest present, i pel Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, especialment dedicat–, remiro algunes de les fotografies fetes aquests dos dies passats entre Sueca i València.

‘Llegim i Piulem’, la tertúlia literària 2.0 que amb la Judith Vives i la Laura Santacruz portem a Twitter, s’ha presentat aquest cap de setmana a Sueca, i ho hem fet justament a la biblioteca suecana, just al costat de la Casa Museu Joan Fuster.

Sagitari, de Joan Fuster, va ser el tercer llibre que vam proposar en la nostra tertúlia, i ara mateix no puc més que agrair haver-ne fet la tria. M’ha permès desvirtualitzar un munt de gent i, d’altra banda, conèixer-ne de nova; visitar el que havia estat la casa de Joan Fuster, i escoltar les magnífiques i especialitzades paraules d’Isidre Crespo i de Toni Carrasquer; arribar-nos fins a la Muntanyeta dels Sants, just quan la posta de sol pinta els arrossars amb els colors de la tarda..., i també anunciar el llibre de la propera tertúlia 2.0: Conta’m la veritat sobre l’amor, de Santiago Forné.

I a la ciutat de València, trepitjar-hi els carrers, la seu de l’Acció Cultural del País Valencià, l’Editorial 3i4, la Llotja, el Palau del Marquès de Dos Aigües; les menges dels restaurant La francesa del Carme i La Salvaora, tots dos molt recomanables; els frescos del Patriarca i el sant sopar de Ribalta, la Catedral de València, i un passeig nocturn per la Ciutat de les Arts...

Escoltar els versos ‘Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina...’, per boca de la Laura, em posaren la pell de gallina, i m’agradà moltíssim veure la casa on visqué Raimon a València.

Però tot i l’entusiasme d’aquests dos dies, entre l’arròs i els tarongers, m’aclapara veure la lluita que exerceixen per aconseguir viure de manera normal. Això és resistència pura i dura! ‘Internet m’ha normalitzat la vida’, brolla del fons de l’ànima. ‘Em permet seguir la premsa en català, TV3, Catalunya Ràdio...’ M’entristeix sentir: ‘Estic orfe de representants polítics’, amb contundència, anhelant-ho profundament.

I em parlen dels Manel, d’El Petit de Ca l’Eril, dels Amics de les Arts, però també d’Obrint Pas, de Miquel Gil i d'en Pep Gimeno –el Botifarra–… I de les dificultats que tenen per exercir en la seva llengua com a professors, de com l’administració els dóna l’esquena, i de com se’ls impedeix veure cap canal de la Televisió de Catalunya.

El llibre d’Estellés, damunt la tauleta de nit, em farà reviure aquests dos dies. Els mots de la dedicatòria: ‘Que aquesta ciutat t’acompanye i et reclame’, han calat, Laura.

Rellegeixo Josep Pla, quan diu: ‘És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. (...) El curiós és que és un home intel·ligent –cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar en la gent del país.”

Algunes fotografies:

Ceràmica de la granja la Catalina

D'esquerra a dreta: Judith Vives, Neus Pinart i Laura Santacruz,
presentant la tertúlia del 'Llegim i Piulem'
a la Casa Museu Joan Fuster, a Sueca

Magnífica ponència d'Isidre Crespo

Retrat de Joan Fuster

Foto de família de tots els participants

la Ciutat de les Arts de València

Detall del sostre de la Llotja de València

A l'amic Ernest Benach

2010-12-01T18:50:00.001+01:00

Ernest Benach i tres enxanetes al Palau de la Música

El que ha passat al meu TimeLine de Twitter –després que Ernest Benach pengés la seva piulada ‘La decisió més difícil’– m’ha recordar el dia que José A. Donaire va anunciar que deixava el seu escó al Parlament de Catalunya: retweets, missatges de suport i, sobretot, d’agraïment a la feina feta de gent ben diversa, de totes les edats i de diferents colors polítics.

Tard o d’hora havia de passar. Avui ‘el president 2.0’ ha posat punt i final al camí que va començar justament amb els mots: ‘fer política amb passió, amb convicció, amb la màxima dedicació i coherència, però reivindico també, i amb tota la convicció del món, la paraula i el diàleg com les principals eines de treball en la nostra relació política’.

Et dec aquest apunt que no sé si sabré fer, però en el qual intentaré parlar no pas del president 2.0, sinó de l’amic que un dia va arribar a ser president del Parlament.

Ara que això de la xarxa i del món 2.0 ja no fa tanta por i que, qui més qui menys, va fent-hi les seves col·laboracions, recordo que vuit anys enrere, en les negociacions del conveni del personal del Parlament, ja estaves pendent del mòbil. Aleshores no era un fet habitual i reconec que s’entenia com una falta d’atenció o de desconsideració. El que aleshores ens descol·locava ara és el comú. I estic parlant de fa vuit anys! Amb gairebé trenta anys a l’esquena d’experiència en l’administració parlamentària, puc dir que la política 2.0 m’ha permès contactar i establir lligams amb diputats i diputades, consellers i conselleres, com no havia passat abans. D’això te’n dono les gràcies.

Recordaré molts moments d’aquestes teves etapes. He escoltat i transcrit centenars de discursos i conferències fetes arreu, al país i a l’estranger, a l’estiu i a l’hivern, i pel teu timbre de veu a les orelles puc saber si eren en moments d’eufòria política o bé en moments d’angoixes de partit. En aquest temps, has assistit més d’un cop a la festa major de la meva ciutat, Mataró –les Santes–, i puc dir-te sense embuts que si no hagués viscut de prop tot això de la política 2.0, del Twitter, potser no hauria existit el Twitter de ‘Les Santes’.

Sempre dius que en els llibres que es facin a partir d'ara difícilment hi haurà peus de pàgina, referències epistolars, etcètera, perquè la gent ara es comunica via correu electrònic, SMS o amb Twitter, i que això és efímer. Ara mateix, però, repasso fulls i més fulls, perquè tu ja saps que m’agrada la història i he guardat aquesta missatgeria moderna.

Una amistat que va començar en la juguesca d’un cafè –te’n recordes?–, en complicitats, en minuts esgarrapats d’agendes atapeïdes, en el món casteller... Vas confiar en la coral on canto, Primavera per la Pau, perquè vinguéssim a cantar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor a Adolfo Pérez Esquivel. Has fet entrar la rosa de Sant Jordi al Parlament, i també la música. El teu pròleg i la implicació en l’edició del llibre ‘Salvador Armendares i Torrent, metge i polític’, exdiputat del Parlament de 1932 d’ERC que s’exilià a Mèxic, és una cosa que t’agrairem sempre. I com que t’agradava el ‘Diré la pau’, un poema aleshores inèdit de Miquel Martí i Pol, que cantem a la Coral, vam fer els tràmits perquè la Montserrat Sans te’l deixés reproduir un any en una nadala.

Junts també hem passat moments molt durs. Vas fer costat als Capgrossos en moments difícils, quan la fatal caiguda del 2006, i mentre jo era a Menorca tu personalment vas fer-me saber la mort de la Mariona Galindo, amb qui tens una fotografia al Parlament quan va venir a visitar-lo amb l’escola. També vas agrair-me infinitament les paraules que vaig adreçar en un altre punt i final, el de l’Òscar: ‘En moments difícils, has sabut triar les paraules justes, i això és molt difícil, Neus.’

Reventós, Josep Benet i Florència Ventura, les visites a l’abadia de Montserrat, les recomanacions puntuals dels Manel i els Amics de les Arts, la visita a Elna... Hi ha tantes coses! Hi ha tanta gent!

I avui has fet un punt i a part. La política ja ho té això, té això i moltes altres coses.

Gràcies, Ernest, i ja saps on sóc. Deixem-ho en punts suspensius.

Els amics dels Amics 2.0 a l'Auditori de Girona

2010-11-22T17:53:00.001+01:00

Feia dies que teníem les entrades del concert dels Amics de les Arts ben guardades en un calaix, perquè des que els havíem sentit a la Sala Clap, de Mataró, teníem ganes de repetir. Vam ser una de les famílies previsores i, per tant, estàvem ben situats a la platea de l’Auditori de Girona. També era el primer cop que hi anàvem i, francament, quin goig d’equipament! 1.200 persones, de totes edats, esperaven impacients l’aparició a l’escenari dels Amics de les Arts.

I ells, com no podia ser d’altra manera, ho van donar tot. Energia, bona música, melodies precioses que es deixen entreveure amb les mans d’en Dani al piano, intervencions entre cançó i cançó –que, tot i que sapiguem que deuen ser repetitives, són fins i tot divertides–, esments al joc dels ‘apellidus’ que havien piulat ja la nit anterior, i projecció d’audiovisuals o videoclips en gairebé cada cançó. L’Eduard va deixar anar: ‘Ja podeu deixar d’escoltar la ràdio, que nosaltres us anirem informant del resultat: Almeria, 0 – Barça, 6’; quan un del públic contestà: ‘Set, ja en tenim set’, l’Eduard salta: ‘Ostres, això és millor que el Twitter!’

Insuperable la connexió que van fer en directe amb el seu tècnic de so Albert Cortadas, des de Bogotà, des de dalt mateix de l’escenari. Indescriptible la cara de l’Albert veient com 1.200 persones estaven guaitant-lo, esperant que comencés la frase d’una cançó. Són els Amics 2.0!

Totes, les van tocar totes les del Bed & Breakfast, i també algunes de Castafiore Cabaret! Concert amb banda i el gos, només hi faltava la Marta 2.0!

Si no fos perquè és temps de vaques magres, tornaria a comprar entrades per anar al Palau de la Música Catalana.

I el que fa més goig és que en els concerts ja ens hi trobem els amics dels Amics de les Arts!

El públic de l'Auditori de Girona

D'esquerra a dreta: en Dani Alegret i l'Eduard Costa

D'esquerra a dreta: en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué

L'home que treballa fent de gos...

Connectant amb l'Albert Cortadas, a Bogotà

L'Eduard Costa

En primer terme, en Dani Alegret

Tot s'acaba: els Amics de les Arts, la banda i el gos

I després, uns minuts amb el públic

Jo encara, de tant en tant, fullejo el setmanari 'El Maresme'

2010-11-17T23:58:00.001+01:00

Quan jo era adolescent, recordo que a casa entrava cada setmana el setmanari d’informació El Maresme. Els pares el compraven en llibreries que han passat a millor vida –com tantes altres coses– i el van fer enquadernar: era un bon producte.

Per qui no sàpiga què va ser El Maresme, l’any 1969 –dins la seva primera etapa– només va sortir 40 vegades; en la segona, a partir de l’octubre de 1977, i durant cinc anys, van treure 227 periòdics; l’octubre de 1982 deixà de ser un setmanari i passà a ser un diari, fins que vam deixar de trobar-lo al carrer.

Fa pocs dies vaig prendre els volums que tinc a l’estudi –anys 1978, 1981 i 1982– per veure si en algun d’aquests sortia algun article sobre en Josep Cardona, en Nona. M’agrada fullejar-los, remirar-los, reconèixer-hi els polítics locals molt més joves, i comprovar com molts dels periodistes ‘consagrats’ avui s’iniciaren en publicacions d’aquesta mena.

M’entretinc llegint les crítiques de pel·lícules, entre d’altres, d’Hiroshima, mon amour; La taronja mecànica, Violette Nozière, Roma ciutat oberta, Mon oncle d’Amerique, Lili Marleen, Porter de nit i Crim de Cuenca.

Pel que fa a l’art, per exemple, trobo articles que parlen d’Alcoy, homenatge a Picasso a Tertre; d’Estrany; de Manuel Cusachs, de Picasso, de Rovira Brull, d’en Parés de Mataró, d’en Terri i d’en Capitani.

I el que considero un bocatto di cardinale, són les entrevistes a Perich, Ernest Lluch, al flabiolaire Quirze Perich, Josep-Lluís Comeron, Manuel de Pedrolo, Xavier Ribalta, Josep M. Espinàs, Antoni Badia i Margarit, Pere Calders, Joan Brossa, Boris Ruiz, Francesc Vallverdú, el periodista Xavier Vinader, Lluís Llach, l’aleshores vicepresident del Parlament Isidre Molas, Manuel Clariana i Regàs, Xavier Cugat, Narcís Serra, Esyllt T. Lawrence, l’alpinista Joan Ribas, l’aleshores conseller Josep M. Cullell, l’Angeleta Ferrer, Manuel Cuyàs, Genís Mayola, Joan Manuel Serrat, Tortell Poltrona, l’actor Joan Borràs, el fotògraf Santi Carreras, Rafael Vallbona, el poeta Valerià Pujol...

Algunes notícies em criden l’atenció, ara que ja han passat uns quants anys, per diferents motius: l’ajuntament aprovà que el tren passi per l’interior, que la casa Coll i Regàs del carrer Argentona fos un museu, Heribert Barrera glossà Salvador Cruixent, la llibreria Robafaves s’inundà, el concert que ‘Viva la Gente’ va fer a Mataró, l’expedició a l’Himàlaia (Broad Peack), l’actuació de Joan Isaac per les festes de Sant Simó, les llistes dels quintos, la mort del fotògraf Santi Carreras, el tancament del Cinema Serra, l’aprovació del port de Mataró...

El consell d’Administració que consta en El Maresme núm. 200, extraordinari per commemorar haver-hi arribat són Joan Noè i Roca, Anna Comas i Valls, Xavier Brullet i Tenas, Francesc Liñan i Porcel, Manuel Mira i Camí, Manuel Cusachs i Corredó, Manuel Cuyàs i Gilbert, Francesc Masriera i Ballescà, Miquel Reniu i Tresserras i Emília Solà i Capdeferro.

A la fotografia, part de la redacció en pes: Lluís Carné, Rosi López, Joan Jubany, Ferran Ferrer, Pere Hortós, Santi Carreras, Antoni Lleonart, Joan Catà, Miquel Lladó, Manuel Cuyàs, Rosa Vila, Josep Bras, Josep M. Torrent, Joaquim Lladó, Xavier Ramírez, Hèlios Dalmau, Jaume Dalmau, Josep Xaubet, Manuel Cusachs, M. José Recoder, Josep Masó, Xavier Saborido, Toni Canal, Lurdes Sànchez, Josep M. Fàbregas.

Els que no hi surten són Jaume Calsapeu, Pau Izquierdo, Francesc Masriera, C. Planas, Magda Bertran, Carles Verdú, Albert Roura, Rafel Vallbona, Enric Quintana, Antoni Albert, Onofre Arnau, Jaume Cantallops, Teresa Carreras, Lluís Casas, Francesc Costa, Joaquim Gibert, Josep Gomà, Josep Puig, Joan Poch, Roc Font, Ramon Ramis, Esteve Terrades, i Joan A. Baron.

A tots ells, els agraeixo el poc que sé d'aquella època.

Inauguració de la Col·lecció Bassat (Nau Gaudí, 11 de novembre)

2010-11-13T18:42:00.002+01:00

Dijous, unes hores abans d’engegar la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya, a Mataró en passava una de grossa: s’inaugurava la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

La mateixa nit no en vaig escriure res, però en tornar de l’acte vaig veure que Maiol Sanaüja m’havia fet una piulada: ‘@npini Fes-ne una crònica, si us plau, tan bon punt n'hagis tornat!’ Ara ja hi ha pàgines plenes a la premsa local, en Lluís Bassat ja n’ha parlat a Catalunya Ràdio i TV3 també se n’ha fet ressò, però em ve de gust fer-ne una pinzellada particular. Va per a tu, Maiol.

Que el que passava a Mataró era destacable ho demostrava la vinguda de diferents autoritats: el president del Parlament, Ernest Benach; el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i el delegat del Govern, Joan Rangel. L’alcalde de la ciutat, Joan Antoni Baron, i Lluís Bassat es mostraven satisfets.

En observar els cinc magnífics dalt de la tarima preparada, just al davant de la Nau Gaudí, em van venir al cap dues coses. La primera, que tinc un amic que el primer cop que el recordo a Mataró portava la camisa de color avellana, era cap de colla dels Xiquets de Reus i actuaven a la plaça Santa Anna; ara, uns quants anys més tard, i com a president del Parlament, inaugurava una de les icones que, segur, posarà Mataró en el mapa artístic. La segona, que volia saber de qui va ser la brillant idea de posar les dues úniques dones –la Núria Poch, directora-gerent del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i Judith Vives, presentadora de l’acte– apartades de la tarima, a l'igual que el president de l'IMAC, Sergi Penedès. I no només per paritat, no, sinó per justícia: la Núria Poch era una de les responsables tècniques del que podíem veure després dins la Nau Gaudí.

Vaig poder passejar-me per la Nau, observant les obres, just abans que s’inaugurés l'exposició, en calma, sense el brogit de la gent i de les càmeres que volien captar les imatges més mediàtiques. Val la pena, tant el contingut com el continent. Veure junts molts dels artistes locals –Perecoll, Santi Estrany, Manel Cusachs, Pere-Màrtir Brasó, Neil Harbison... – ho demostrava.

Completament d’acord amb les primeres valoracions del crític d’art Pere Pascual. A mi també m’hauria agradat veure algun Opisso, Alcoy o Rovira-Brull.

L’endemà de la inauguració, algú em preguntava si la Nau Gaudí o el Museu Bassat tenien pàgina web, perquè ja volien saber-ne els horaris. I sembla que no. Ignoro si finalment el nom serà ‘Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró’, però si és així penso que quedarà diluït enmig de tants museus d’art contemporani com tenim. No en va, Caldes d’Estrac va apostar per ‘Fundació Palau i Fabre’, i s’ha convertit en un símbol identitari de la ciutat.

Un cop acabat l’acte, vaig intercanviar quatre paraules amb Joan Catà, director-gerent del canal M1TV. Feia pocs dies que havia fullejat el setmanari d’informació El Maresme que guardo relligats per casa, del qual ell n’havia estat director. Era una gran revista, un producte periodístic de nivell, que tenia al darrera gent que s’ha consolidat dins del món periodístic. L’anàlisi d’El Maresme, però, mereix un apunt apart.


D'esquerra a dreta: conseller Tresserras; Joan Rangel, delegat del Govern; Ernest Benach, president del Parlament; Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró; Lluís Bassat, autor de la col·lecció; Sergi Penedès, president de l'IMAC, i Núria Poch, directora-gerent del Consorci del Museu d'Art Contemporani de Mataró. En primer terme, Judith Vives, periodista

Sense títol, 1955 (Josep M. Subirachs)

Cursa de braus, 1956 (Josep Guinovart)

Detall de la Nau Gaudí

Lagar, 1955 (Joan Brotat)

Recordant en Nona, el ninotaire (1955 - 2000)

2010-11-10T15:02:00.000+01:00

Foto del bloc Consuetudinàrium

Per un article de la revista setmanal Capgròs, m’assabento que enguany farà deu anys de la mort d’en Nona, el ninotaire que tenia el taller al carrer de Sant Benet de Mataró. Llegeixo que un grup de ciutadans –entre ells en Pere Cardona, el seu fill– li preparaven un homenatge que no es durà a terme per motius econòmics. Es veu que havien contactat ja amb un munt de colles gegantes, unes 180 figures estaven confirmades, l’actor Boris Ruiz i el locutor Jordi Tardà havien de fer uns parlaments... Tot sembla, però, que no es farà.

La xarxa sempre ens obre camins i no entén de fronteres, i permet fer homenatges molt diferents als fets fins ara (ja en tenim algunes proves a la catosfera). Si alguna cosa podem fer –tot i això no sigui el millor homenatge– és parlar d’en Nona, explicar als menuts qui era i recordar-ho als més grans, què havia fet i quines idees tenia. Som-hi, doncs!

Al carrer de Sant Benet, número 46, hi havia el taller d’home gros i de barba llarga, que calçava sempre sandàlies i que portava els cabells pintats; amb paper, cola i pintura havia fet un reguitzell de figures del folklore català. La porta oberta convidava a entrar-hi i sempre tenia un moment per explicar-te què estava fent just en aquell moment. Quan no et parlava dels Comediants, et parlava d’una fira d’espectacles o de la feina que en aquells moments tenia entre mans.

El seu fill Pere segur que té més ressenyada tota la seva obra ninotaire, però us deixo els noms d’algunes de les figures d’en Nona: els Gegants de Gavà (1982); la Geganteta del Dimoni Brut (1982), el Paler (1985) i la Maria de Mata (1987), els Gegants Iluro i Alarona (1990) i en Patufet (1994), a Mataró; el Drac de Vilanova (1982), els Capgrossos de Sant Vicenç de Montalt (1985); els Gegants de Sant Andreu de Llavaneres (1985), els Gegants de Cabrils (1985), els Gegants de Sant Feliu de Llobregat (198) i el Drac de Pineda (1994).

A Argentona tenen el gegant Doctor Calvo; a Sant Vicenç de Montalt tenen en Toni Sors, i a Malgrat de Mar hi ha el gegantó Ernest. Per la mateixa regla de tres, Mataró podria tenir un ‘Nona’. Manllevant la idea del bloc Consuetudinàrium: “seria una manera de reconèixer de forma justa el seu immens potencial creatiu”.

Més informació a:

- El Mercat d’Ocasió de l’Espectacle d’Alella (La Vanguardia, 13.06.1998)
- Mor el ninotaire calellenc Josep Cardona, Nona (Vilaweb, 14.11.2000)
- Un artista oblidat en Josep Cardona, en Nona (al bloc Consuetudinàrium, 18.11.2008)
- Set anys sense el ninotaire (El Punt, 9.11.2007)
- En Nona sempre va tenir una espina clavada amb Mataró (Capgròs, 28.10.2010)

Vespres a Montserrat (6 de novembre)

2010-11-07T20:05:00.001+01:00

Hi ha dies que fa bé pujar a Montserrat a Vespres. I això és el que vaig fer ahir a la tarda, just a la vigília de la benedicció, per part del papa Benet XVI, de la Sagrada Família de Barcelona. En moments de desconcert, de destemplança, de confusió, d’inquietud de no saber ben bé perquè, escoltar els cants dels monjos a Vespres reconforta. I la vida és plena de contrastos, evidentment, fins i tot dins l’església, sobretot dins l’església.

En la pregària de Vespres, just abans d’escoltar el magnífic cant del Salve Regina, el monjo indicava que es pregava pel papa Benet XVI, pel seu pas pel cap i casal de Catalunya; perquè l’església catalana acompleixi la seva missió, i perquè l’església de Catalunya sàpiga...La paraula justa en el moment just.

Per la basílica de Montserrat i els seus edificis annexos m’hi sento com a casa. Podria dir que tinc amics que són monjos de Montserrat, però dir això podria deixar entreveure que alguns amics meus han fet la carrera eclesiàstica, i no és això. El que tinc són monjos amics, monjos de Montserrat amb qui confio; amb qui m’esplaio; amb qui trobem sempre un moment per trobar-nos, i per retrobar-nos; amb qui m’assereno.

A vegades, quan puges, no comptes trobar-los –no has avisat a temps, saps que passen una temporada fora–, però sense saber perquè te’ls trobes a la porteria. I no cal una xerrada de gaire estona: un saber ràpid des del darrer cop que t’has vist, una abraçada que dóna escalf, aquella veu ben timbrada i profunda que amb quatre mots et ressitua... Tothom és reunit ja per Vespres, però nosaltres som tres que ens desplacem per passadissos desconeguts, descobrint noves escales. No sé què ho fa, però sempre surt un racó nou, una nova porta, una nova sortida. Metafòricament, com a la vida de cada dia, tot i que voltes es fa difícil de trobar-la.

L’església és mig plena, però encara no havia sentit en viu el nou orgue ni havia vist la nova il·luminació de la basílica. Fora la plaça, silenci. Si hi ha algun lloc on trobo la pau és aquí.

Sortint de Vespres, en J. m’explica la seva història. Ell és un d’aquells nens sahrauís que ve a l’estiu a Catalunya. El primer cop que va venir tenia 6 anys, després va repetir, però amb 9 ja es va quedar. Ara en fa deu que viu aquí i visita la seva família, al Sàhara occidental, a l’estiu. Hem diu que el futur que allà podia esperar era ser militar i cobrar 10 euros al mes, o bé ser mestre i cobrar-ne 5. Amb el que guanya aquí no només ajuda als seus pares, sinó que pot ajudar a moltíssima més gent. Se sent afortunat, diu que té quatre pares, tres germanes al Sàhara i dues aquí. La seva dicció, en català, és molt clara. Té la cara fosca i un somriure que li va d’orella a orella. Està content i m’encomana l’alegria.

Surto, me’n torno a casa, i penso que el món no és tan dolent com sembla.

XV Diada castellera (Mataró, 7 de novembre)

2010-11-07T17:51:00.003+01:00

Fa unes poques hores que s’ha acabat la XV Diada Castellera a Mataró. De fet, si paro bé l’orella –el pati de la residència de Sant Josep és a l’altra vorera del carrer de casa– encara sento els càntics que la colla castellera dels Capgrossos deixen anar, després de l’àpat de comiat de la temporada.

La diada ha anat molt bé: Capgrossos, 3d9f, 4d9f i 5d8 (o sigui, tripleta màgica, que tot i que enguany ja s'havia fet, a Mataró no es veia des del 2008); els castellers de Sants, 4d8, 2d8f i 7d7; i els Marrecs de Salt, 5d7, 2d7 i un espectacular 3d7 aixecat per sota, perquè hi ha hagut un casteller que se les ha vist magres, aguantant tot el castell amb l’esquena ben torta (si voleu veure fotografies, en Pere Xargayó les ha piulades totes).

Després de sis dies, les frases més repetides a plaça era: ‘Jo encara estic al núvol’, ‘encara no m’ho crec’, ‘no toquem de peus a terra’, ‘el silenci de la plaça de Vilafranca és espectacular’. No calia dir gaire cosa més, perquè qui més qui menys sabia que tothom es referia al 2d9 amb folre i manilles. Tot i tothom ho recordava: la pancarta penjada al gran balcó de can Ximenes i la samarreta que ja podies comprar a la paradeta dels Capgrossos.

Els càntics entre castell i castell demostraven l’eufòria, l’alegria, la catarsi col·lectiva, tant de la colla com del públic, per aquest gran final de temporada.

I, posats a dir, potser sí que de tant en tant s’hauria de recordar a la gent que mira els castells que haurien de guardar silenci. Hi ha llocs que ja tenen aquesta cultura dins l’ànima, dins la pell, però aquí cal anar educant-la.

Plegueu bé la camisa, el mocador i la faixa, però no els poseu pas al fons de la calaixera, perquè no un obrir i tancar d'ulls ja hi tornarem a ser.

Capgrossos, magnífica temporada la d’enguany!

Avui hem tocat el cel (Vilafranca, 1 de novembre)

2010-11-01T16:15:00.003+01:00

Apunt fet ràpid, amb l'emoció encara a la gola. Acabem de tocar el cel. Els Capgrossos de Mataró han tocat el cel! A la tercera va a la vençuda. Només han fet falta dos intents: el primer, per les Santes, i el segon en el concurs de castells a Tarragona.

Ahir pel mòbil rebia un SMS que deia: ‘Demà tocarem el cel. La farem per tu, per Mataró i per la comarca, per la història, pels que hi serem i per qui enyorarem. Benvinguts al nostre somni, cap pas enrere i molta sort, Capgrossos! Passa-ho’. I van començar els nervis.

Però ha estat possible. Hem tocat el cel. L’hem fet. Hem fet història. Hem acomplert un somni. No cal dir gaires coses més. Els Capgrossos de Mataró ja són GAMMA EXTRA! Cap pas enrere, molta sort i molt treball.

I TV3 ha retransmès en directe la torre amb folre i manilles! Qui ens ho havia de dir! Ho ha vist en directe tot Catalunya, el país sencer.

I l’eufòria, l’emoció, la joia, els plors i el somni aconseguit en Tonet els ha dedicat a la canalla, a la Quima i en Mario, però sobretot a la Mariona.

Gràcies, capgrossos! Som exemplars!

PD: La diada castellera a Vilafranca ha estat magnífica. Felicitats als castellers de Vilaffranca i també als castellers de Sants, perquè ells també s'han superat

foto de Raquel Tarrés, dels Castellers de Vilafranca

Concert a Vilafranca del Penedès (30 d'octubre)

2010-10-31T00:05:00.002+02:00

És curiós, aquests tres dies de cap de setmana llarg, de Tots Sants, Mataró envaeix Vilafranca: avui hi hem cantat amb Primavera per la Pau, les pintures de Marc Prat també estan exposades en una sala de la ciutat, i dilluns els Capgrossos hi actuaran en la diada de Tots Sants.

Arribem a Vilafranca a les cinc de la tarda, perquè a dos quarts de sis hem quedat per assajar breument amb El Coro del Penedès i la Tercera Primavera, amb els quals interpretarem dues peces al final.

El concert solidari a benefici del banc d’aliments de Càritas ha estat un èxit. Ple de gent, que sortia contenta i agraïda, i nosaltres també.

Quina sort que tenen els vilafranquins, perquè a mida que anàvem arribant els cantaires de Mataró jo només sentia que els més grans anaven dient: ‘Mira, el Clavé de Mataró era així, com aquest teatre’. Quina joia, però si sembla un petit Liceu!

El repertori és més o menys el de sempre, però avui hem estrenat Nkosi Sikelele i Africa i el punt i final el posem amb Canto a la libertad, de Labordeta, mort fa molts pocs dies. Canta tothom, nosaltres i el públic. S’obren els llums mentre els cants s’escampen per la sala i a mi se’m posa una cosa a la gola que no em deixa seguir cantant.

Acabem amb un breu piscolabis al Centre Agrícola Sant Isidre de Vilafranca del Penedès. De cava ens ofereixen ‘Casteller’, com si provessin d’espantar-nos. Res no ens fa por.

Anant a buscar el cotxe, passem per la plaça que dilluns, per Tots Sants, serà plena de castellers. Ara és ben buida. Contrastos.