dimecres, 18 de desembre del 2013

Poemes de Nadal de Josep Punsola #AnyPunsola


 
El 2013 ha estat un any farcit de commemoracions centenàries arreu –Joaquim Amat-Piniella, Salvador Espriu, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez–, a Mataró, a més, hem commemorat el centenari de Josep Punsola (Mataró, 1913-1949). Ha estat un bon motiu per intentar donar-lo a conèixer fora de la ciutat.
 
Divendres dia 20 de desembre s'inaugurarà la placa de Josep Punsola i Vallespir a la casa on va néixer, al Prat de la Riba, i també es presentarà el llibre de la seva obra inèdita, que s'ha pogut tirar endavant gràcies al micromecenatge.
 
Aquests dies, recitar un dels seus poemes de Nadal pot ser un bon homenatge. 
 
 
EPIFANIES LAMENTABLES

 
Somnia, petit, somnia.
Bon somni et desitjo, jo...
Que, mentre no vingui el dia,
tot et semblarà que és bo:

cavalcada van passant,
mans blanques van beneint,
mans brunes van preparant,
mans negres van repartint...

Somnia, petit! Dormint,
no et ferirà la malícia;
no veuràs la nit sofrint
d’amagar tanta injustícia.

Serà demà, quan, llevat,
t’il·lumini el primer sol:
veuràs que els Reis han passat
solament per on Déu vol.

El teu jugar serà immens!
Tot un present de descuit:
els altres balcons tan plens,
i el teu balcó que és tan buit!

Mes tu ets mesell. Tant sofrir,
ja estàs fet a suposar
que alguns ulls són per a gaudir
i els teus només per a plorar.

Plorar tan sols! Mai rebel!
No siguis dels que es belluguen.
Has de saber que al gran cel
no hi van sols els nens que juguen,

els que no juguen, també...
Però, és que diuen lleis divines
que els uns joguina han de ser,
i els altres tenir joguines?

Melcior, Gaspar, Baltasar,
caravana de Gener:
quina ràbia fa mirar
els balcons del meu carrer!


6 de gener de 1940

 

CANT D’ADORACIÓ DELS PASTORS
 

            Ets llum, i ens arribes com la nit,
amb un embolcall de cosa obscura;
ets molta llum, i et fas llum petit,
estripant la clara vestidura
per ser-nos company en el neguit.

            Ets Déu. Podries ser un estel
i no tremolor dins de l’estable.
Ets Déu, infant! I deixes el teu cel
per a fer-te carn imperdurable
dels eixorcs camins on corre el fel.

            Per això t’adorem, Divina Criatura:
perquè sentim dintre del cor
que vinguis a ser món d’aquest món tort,
cos de sutzura,
frèvol fum,
Tu que ets font, estrella, mel i cant,
Tu que ets llum, que ets molta llum,
Tu que ets Déu, Infant!


Escrit per als Pastorets del Foment de Mataró

 
 
Jo en la nit immortal (fragment)


Dalt del suro vell
la branca d’arboç.
A baix, dos pastors:
el jove i el vell;
i la caravana,
la llampant corrua
que, cantant, demana
veure la cabana
on hi ha una Alba nua.

 

Corona d’infants, de Josep Punsola

 
Jesús els feu gràcia
del seu tendre amor,
i ells volen donar-li
mercès de tot cor.
I parla la colla
de fer-li un present:
- Fem-li una corona?
- De què li farem?
- Jo, de violetes...
- Jo, de lliris d’or...
- Jo, de campanetes
de tots els colors...-

L’esquitx de la colla
fa com si pensés...
Ell tan boca molla,
i ara no diu res!
S’aixeca de sobte
i allarga les mans:
- Fem-li una corona
que sigui d’infants!-
La colla ja roda
i entre tots, l’esquitx...
Jesús, que els mirava,
va posar-s’hi al mig!


5 de març de 1946

 

El P. Roig va adaptar música de Beethoven per a aquest poema i per a ‘Nadalenca de l’estel”. Les partitures d’aquestes adaptacions són actualment introbables.

 

 

PERENNITAT DE DIA HUMIL

 
            Tot un pou d’any de bracet amb sofismes;
sols un dia amb la blanca veritat...!
Riuen, i tempten –i ens vencen!-, tants prismes,
que el Dia de Llirs, que ens passa estirat,

            prim, com fil que és dels més fins misticismes,
molt més llangueix a l’albir de l’embat
nat del baf tèrbol de tots els abismes...
Com perd el riure l’estel designat!

            Quin traç més pàl·lid el pas de pastors!
L’humil cull menyspreus, i el fast draga amors.
Tot capgirat, com en somnis, fatal...

            És quan sentim que el desvari ja ens cansa,
que dins del cor veu els brots, l’esperança,
del consol tebi dels llirs de Nadal.


6 de novembre de 1946

 

NADALENCA DE L’ESTEL

            La nit vesteix gel,
i el cel vesteix crit,
crit d’estel rebel
sobre el gel dormit.

            L’estel és un dit
que l’etern senyala;
cau del cel al pit
lleuger com una ala.

            Amor va sembrant
que és fe en la corrua,
i la fe més cant
com més, la nit, crua...
I lluny, un Infant
com una alba nua!


NADAL

             Poesia de segles en el calze d’un Dia...
I jo, que comprenc el que el Dia val,
us dic: Que la pau donada us sia,
la pau bona que en una nit floria:
            Una nit de Nadal!

 
Nadal de 1947

 

 

 

diumenge, 1 de desembre del 2013

Teresa Rebull: 'Vint bales foren. vint bales!"



Hi ha vegades que la vida et regala moments màgics. Un d’aquests es va produir el passat 17 de novembre, al Teatre Eliseu de Roda de Ter, en la cloenda de les 10es Jornades Miquel Martí i Pol. Quan la Teresa es va assabentar que la Coral Primavera per la Pau, de Mataró, participaria en la cloenda de les Jornades cantant alguns dels poemes del poeta, va dir que ella també volia ser-hi, per l’amistat que els unia i perquè també n’havia musicat. 


La Teresa, amb 94 anys a l’esquena, ja no té aquella cabellera negra de les portades dels LP, però té el mateix somriure i els mateixos ulls. Va amb cadira de rodes, però segueix essent una dona lluitadora, compromesa, ferma i un xic coqueta. Ens ho va demostrar dalt de l’escenari, acompanyant les seves pròpies cançons “El meu país” i “També per tu”. El públic del Teatre Eliseu, després d’escoltar-li explicar com va conèixer i com s’estimava en Miquel, espontàniament, va aixecar-se i dempeus la va ovacionar llarga estona. Va ser una càlida acollida, ben merescuda.
Era una nena quan, amb 12 anys, entrà a treballar en una fàbrica tèxtil de Sabadell, i era una joveneta quan, amb 16 anys, entrà a treballar a la conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya durant la República. Infermera voluntària durant la guerra civil. Exiliada, com tants i tants d’altres.
El meu país: “Tots els anys que he hagut de viure / allunyat del meu país / han estat una nit fosca / un camí ple de neguit. / Penso en tot allò que enrere / vaig deixar quan vaig partir / i amb els ulls de l’esperança / torno encara al meu país.”
Dol sentir-li dir que, des del seu exili a Banyuls de la Marenda, no se la consideri ni del Rosselló ni de Catalunya. Massa vegades els reconeixements arriben tard, massa vegades no hi som a temps, massa vegades oblidem la gent pel camí. I no ens ho podem permetre quan ella el 1969 ja havia organitzat a la Guingueta d’Ix una setmana de la Nova Cançó, amb Raimon, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor... Ella va acollir Lluís Llach els tres primers mesos del seu exili, li va presentar a Paco Ibáñez o Mikis Theodorakis. El 1971 actuava a les Sis hores de cançó de Canet, amb l’Enric Barbat i la Maria del Mar Bonet, però és que també ho feu durant més de deu anys a la Universitat Catalana d’Estiu. El seu cant polític i reivindicatiu no havia de ser tan fàcil com el cant polític i reivindicatiu dels qui hem sentit més sovint i més a prop.


Una persona que posa música a la poesia a la força és una persona que valora la poesia, els poetes i la llengua, i ella ho va fer amb Joan Salvat-Papasseit, Maria Mercè Marçal, Enric Brufau, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Josep Sebastià Pons.
Gràcies a gent com la Teresa Rebull, ara tenim tantes i tantes cançons. En som deutors. I m’atreveixo a dir que el públic del Teatre Eliseu, en veure-la, en un instant va entendre tot el que ella representava. Va ser un reconeixement noble, un petit moment màgic, un desitjar-li que no està sola i que seguim cantant “Vint bales foren, vint bales!”
El millor homenatge que li podem fer és dedicar-li un temps. Busqueu-la al YouTube, escolteu-la a l’iTunes o l’Spotify, i aquells qui encara guardeu els seus discos, desempolsegueu-los.
No n’hi ha prou amb tenir la Creu de Sant Jordi. Calen més coses.