Salvador Espriu i Antoni Comas

Antoni Comas i Pujol

Foto del twitter de @joanantonibaron

Els noms de Salvador Espriu i Antoni Comas ja els trobem relacionats en la publicació Del seu afm. Espriu: Correspondència de Salvador Espriu amb Antoni Comas, a cura de Mercè Comas Lamarca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).

El 2013 és l’Any Espriu, però també será l’any de la inauguració de la Biblioteca Antoni Comas, a Mataró, que tindrà lloc el proper diumenge 3 de febrer.

L’any 1981, la ciutat de Mataró i els seus amics van fer un homenatge pòstum a Antoni Comas al Foment Mataroní. Llegeixo en la portada de la revista El Maresme: ‘Antoni Comas féu Mataró capital de la llengua catalana’ i veient els homenatgedors havia de ser-ho: Max Cahner, aleshores conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació; Miquel Coll i Alentorn, aleshores conseller adjunt a la presidència de la Generalitat; Joan Triadú, aleshores secretari de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural; Francesc Noy, secretari general del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, i Joan Ainaud, president de l’Institut d’Estudis Catalans.

De tot aquell especial Antoni Comas, però, els ulls es fixen en la carta que Salvador Espriu envià a Lluís Terricabres:

‘TEXT ÍNTEGRE DE LA CARTA DE SALVADOR ESPRIU

Barcelona, vint-i-sis d’abril de mil nou-cents vuitanta-u

Sr. Lluís Terricabres, Mataró

Molt estimat amic,

Vostè, en nom propi i com a portaveu d’altres senyors, m’ha demanat unes paraules d’adhesió a l’homenatge que la ciutat de Mataró, l’antiga, il·lustre i noble capital del Maresme, tributarà, en data molt propera, a través dels que amb la màxima dignitat avui la representen, a la memòria d’un dels seus fills més preclars –des d’ara goso assegurar-ho–, la del meu estimadíssim Antoni Comas. Vostè em demana amb la seva petició, que tant m’honora, un esforç que jo no puc gairebé acomplir, perquè la meva aflicció fa emmudir qualsevol altre sentiment: tan prematura trobo i tan irreparable per a tots judico la recent mort, la pèrdua d’Antoni Comas. Estic segur, tanmateix, que vostè i tots vostès m’acompanyen en aquesta pena i hi participen amb igual intensitat.

Coneixia Antoni Comas des de la seva primera joventut, d’estudiant, d’ençà que em va venir a veure, més de trenta anys enrera, en un d’aquells dies que passaven feixucs, llargs i tristos, durant un dels període més difícils per a la nostra llengua i la nostra cultura. Que ell va estar sempre al servei de l’una i de l’altra –i amb quina abnegació, i amb quin complet lliurament, i amb quina brillant eficàcia! –, és una realitat viva en l’ànima de tots vostès, i altres veus més atoritzades que la meva tindran cura de subratllar-la i enaltir-la. Antoni Comas i jo vàrem ser de seguida amics, ‘perquè ell era ell i jo era jo’, com deia Montaigne i li agradava de repetir al doctor Riba. I vàrem ser tothoma amics, sense cap ombra de desavinença, ni cap trenc, ni molt menys eclipsis. A pesar de pertànyer a generacions distintes, malgrat les nostres diferències temperamentsl o de caràcter, o tal vegada a causa d’elles, mai no vàrem topar en cap qüestió, ni essencial ni tan sols de detall. Perquè Antoni Comas era la tolerància i la comprensió personificades. Perquè Antoni Comas era, en la més radical accepció del terme –almenys per a mi misteriosa i sovint esbalaïdora–, un cristià.

Antoni Comas era, sota una capa de vulnerable timidesa, afectuós, cordial, generós, reservat però bon conversador, atent, sol.lícit, deferent, equànime. És un gran mèrit, és una gran virtut la de la ponderació, arreu i en particular en aquesta nostra terra no pas sobrada d’equilibri i de seny. I era més estimable en Antoni Comas, que endevino que havia d’amagar sota la seva serenor, que havia de combatre amb duresa, dominant-la, una produnda angoixa vital. Aquesta angoixa, que no ens és lícit d’analitzar, si és que de debò la patia, perquè pertany a la intimitat més inviolable de la seva ànima, era atiada, sospito, per la seva extraordinària autoexigència, pel seu insaciable afany d’estudi i d’informació, per la seva enorme capacitat de treball. Antoni Comas va ser, tal volta per damunt de tot, un gran treballador, en aquest nostre país on, sota una o altra disfressa, abunden tant els ganduls envejosos. La lliçó de treball d’Antoni Comas és aclaparadora des de la seva càtedra universitària, en els seus innombrables deixebles, des de la seva copiosíssima bibliografia. Potser l’excés de treball va avançar l’hora de la seva mort.

Antoni Comas ha deixat moltes feines inacabades, entre les quals els dos últims difícils, arriscats volums de la Història de la Literatura Catalana, del gran mestre Martí de Riquer, de la qual obra Antoni Comas era, per la tria i la decisió del propi professor Riquer, no un simple col.laborador, sinó un coautor. Espero que tots tindrem l’elemental decència de no tolerar que ni un sol paper inèdit d’Antoni Comas es perdi. Espero que tots, i al capdavant de tots nosaltres la insigne ciutat de Mataró, honorarem degudament la memòria d’Antoni Comas, amb el record constant del seu alt exemple i amb la creació d’una fundació, o com se l’hagi de designar, que no es limiti a la concessió anual d’algun altre nou i inútil premiet –o premiàs– literari. Espero, estimat amic senyor Terricabres, que comprendrà molt bé que aquí acabi aquesta senzilla carta, no pas abruptament, sinó sota el dictat de la meva emoció, declarada des de l’inici d’aqueste ratlles. Moltes gràcies i disposi del seu AFM

Salvador Espriu”

Maurici Serrahima i Salvador Espriu (III) #AnyEspriu

Del passat quan era present, IV (1964-1968), de Maurici Serrahima

3 d’agost de 1968

Aquest matí, m’he anat a comprar un altre gec clar per a l’estiu i, sortint de can Torrens, he anat a cal perruquer. Hi he trobat, amb gran sorpresa, en Salvador Espriu, assegut a la cadira del costat; resulta que va, fa vint anys, al mateix perruquer que jo, i que no ens hi havíem trobat mai! Fa una bona cara excepcional, tot colrat i somrient, i no m’he sabut estar de dir-li-ho; m’ha respost que al matí havia tornat d’Arenys on ha fet vint-i-cinc dies de repòs absolut, a casa d’ell, però –li he dit– “tancat per dintre” –. I no sols això –ha dit ell–, sinó amb una vida reduïda a jeure i llegir. “Potser mai no havia fet un repòs tan complet.” Jo li he respost: “Si no reposes, els mals se’t menjaran. És indispensable.” I he dit, després: “Ja està bé, només jeure i llegir, però ara ben aviat n’has de fer unes altres, de vacances, dedicades a jaure i escriure.” I, fent resposta al somriure d’ell: “Gent com tu...” Ell reia, content, em sembla; aleshores li he dit: “Hi ha molta gent que tant me fa que escriguin com que no escriguin, però de tu no ho puc dir; tu has d’escriure...” He vist que sí, que li venia de gust. Se n’ha anat a rentar-se el cap. Quan ha tornat l’han acabat de polir, i aleshores s’ha alçat, s’ha acostat, i ben inesperadament, amb una efusió que potser no li havia vist mai, i fent com aquell que s’adreça als perruquers i a la manicura que eren amb nosaltres, ha dit: “El que no he vist mai, jo, és un home tan bo com aquest...! És el més bo que conec...” (...) Comiat cordialíssim, més normal. Quan ha estat fora, he insistit davant del personal de la perruquerria en l’elogi de la importància literària de l’Espriu; encara que, poc o molt, aquella gent ho sabien, he insistit –sobretot perquè m’ha semblat a la mida de la mentalitat dels presents– en el fet que algú l’hagi proposat per al premi Nobel, i he afegit unes paraules sobre l’alta qualitat moral, la rectitud i la bondat. (...)

Confesso que, essent com és un gran escriptor, l’Espriu no és dels que jo llegeixo més de gust i més útilment. Potser hi fan el seu “pessimisme còsmic” i la seva obsessió de la mort, tan allunyades de la meva mentalitat. (...) Potser el que m’amoïna en l’Espriu és sque, a través d’obscurs –de vegades– simbolismes, vulgui atribuir a la manera d’ésser de la realitat allò que només és la manera com ell la veu, a través del pessimisme i de la incertitud del qui no sap acceptar simplement els misteris que hi troba. (...) 

De tota manera, el fet que amb el contingut –i amb les vivències– d’uns quants poemes i d’unes quantes narracions se n’hagi pogut fer –gràcies a la traça i a la paciència d’en Ricard Salvat i la seva colla, però sobretot a la qualitat dels textos– una obra de teatre tan bona com Ronda de mort a Sinera –és a dir, el fet que allò que ell ha escrit hagi reviscut amb tanta o més potència posat en una forma d’expressió per a la qual no havia estat conscientment concedit–, vol dir quins a quin punt l’obra de l’Espriu és excepcionalment bona. És possible que el teatre, amb el punt d’afectació que suposa el fet de parlar-hi sempre per boca d’un altre, sigui la seva veritable vocació. Però, encara que això fos cert, no trauria cap valor al meu raonament i només caldria, potser, investir-lo i dir que Espriu ha reeixit a produir magistralment en forma de poemes i contes una obra destinada per vocació al teatre i que de tal manera no l’havia disminuïda que l’ha pogut tornar a teatre pràcticament intacta.

Sigui com sigui, en l’obra de l’Espriu, i sobretot en l’altra gran obra teatral, Primera història d’Esther, és aconseguit un resultat que només trobem en els més grans de tots els mestres: Shakespeare, Cervantes... (...) Hi ha moltes escenes de l’Esther on juguen quatre nivells d’expressió –i en gairebé totes les escenes, almenys dos o tres– i on l’obra ens ofereix alhora, sense destriar-les visiblement, sense subratllar-ne la diferència, però totes elles amb una plena eficàcia expressiva, la realitat de l’escena –la de l’obra escrita i representada, diríem–, la realitat del món popular d’Arenys (o Sinera), la de la història bíblica, i la realitat actual i permanent del món, del país i dels homes. (...) És cert que l’obra total és, per ara, una mica divagadora i relativament escassa. Però, sigui com sigui, aquell resultat només és propi  dels més grans genis literaris.

Maurici Serrahima i Salvador Espriu (II) #AnyEspriu

Segueixo amb un altre recull de fragments dels dietaris de Maurici Serrahima, on queda clara la seva amistat amb Salvador Espriu.

Del passat quan era present, III (1959-1963) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

1 d’octubre de 1963

Es comença a dibuixar el fet que l’escriptor important de la família serà en Lluís, i em sembla molt bé perquè ell és poeta –i tant!– i jo no en sóc, i el poeta –o, en termes generals, el creador– sempre és més escriptor que el crític, o almenys més “artista”. El crític i l’assagista són més aviat intel·lectuals que no pas artistes. A més, en alguna cosa he contribuït a formar-lo, i m’ha estat reconegut: si més no, per una carta d’en Pla de la qual ja vaig parlar en aquestes pàgines; però també en la dedicatòria del llibre, i per les paraules repetides d’en Lluís mateix. Endavant! Per cert, que el llibre és exhaurit; en Pedreira va venir al despatx per veure si li’n cedíem algun dels cinquanta que jo vaig comprar, perquè li’n falten per atendre compromisos. I avui em deia en Lluís que va trobar l’Espriu –a qui ell pensava anar a veure per portar-li el llibre– i que el va tenir una hora aturat al mig del carrer, amb un interès enorme, i que abans ja li havia escrit una carta, que en Lluís va rebre després, molt valuosa com a comentari i amb elogis molt profunds. Per cert, que tot parlant, li va dir l’Espriu que cada vegada sentia més fort l’amor a la terra i que volia fer de soldat per posar-se a les ordres de qui el conduís, i en Lluís li va parlar d’en Benet i va resultar que quasi no es coneixen: “Són uns tímids, tots dos –em deia en Lluís–, i un dia d’aquests agafaré en Benet i el portaré a veure l’Espriu.” Estic content, fa uns mesos, en Benet no veia gaire clar l’avenir d’en Lluís; ara, amb la traça admirable amb què ha portat tota la campanya de la cançó –i fins ha arrossegat en Benet a dominar EDIGSA, l’editora de discos–, tinc la impressió que en Benet està més optimista. Potser perquè s’ha sentit comprès i admirat per un home jove que és algú –i que pot ésser algú molt important– i això l’ha rejovenit. Res no podia ésser tan afalagador per a mi com que el coronament de la meva vida d’home i i d’escriptor fos el triomf d’en Lluís com a poeta i com a home.”  

Maurici Serrahima i Salvador Espriu (I) #AnyEspriu

Un dream team de la cultura catalana, d'esquerra a dreta:
Espriu, Tomàs Roig i Llop, Joan Vinyoli, Maurici Serrahima
(tapat: desconegut), Riba, Benguerel, Sagarra, Miquel Estradé,
Carles Soldevila, Lluís Valeri, Josep Miracle,
Frederic Udina Martorell i Ramon Muntanyola (Foto d'El Punt-Avui)

Com cada vegada que hi ha commemoracions literàries –ja som de ple a l’AnyEspriu–, busco entre els índexs onomàstics dels dietaris de Maurici Serrahima si hi ha cap referència de Salvador Espriu. I sí, devien ser bons amics.

Tot i que el mateix Serrahima escrivia l’any 1959: ‘Em penso que aquests volums no poden ésser considerats com a allò que en termes literaris anomenem unes memòries’, sí que és cert que en ells hi trobem una gran quantitat de personatges, d’actes, de concerts, de situacions polítiques, de concursos literaris..., reflex d’una història que moltes vegades no hem viscut, però que és rica i cal conèixer-la.

Tal com va escriure el mateix curador de l’obra, el senyor Josep Poca, en la justificació final del volum VI, vaig tenir la immensa sort, juntament amb l’Elisenda Gonzàlez, de ser de les primeres a llegir aquests manuscrits inèdits, que vam transcriure.

A propòsit de l’Any Espriu, n’aniré desgranant alguns fragments en diferents apunts al blog.

Començaré pel Del passat quan era present, volum II (1948-1958) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

29 de gener de 1951

En quatre sessions –del 24 al 27– he llegit íntegrament a l’Espriu la meva novel·la. Encara no és ben acabada, però va insistir que la hi llegís: potser confiava que les observacions d’ell m’ajudarien a arrodonir més bé l’acabament... Divendres hi vam dedicar, a casa d’ell, tota la tarda, i dissabte, també a casa d’ell, la vam acabar. Comentaris obertament favorables. Em diu que la considera reeixida en un noranta per cent. Que veu en mi el veritable continuador d’en Narcís Oller per fer reviure el món de la burgesia barcelonina d’abans de la guerra. Que tinc l’obligació d’escriure’n d’altres.

11 de febrer de 1951

Aquesta tarda m’he arribat a veure l’Espriu per llegir-li el capítol final de la novel.la. Li sembla molt bé. Quan ja me n’anava i tot aplegant els fulls, he trobat en la portada, escrit amb llapis i amb lletra de la Maria Teresa Boada –aqui havia deixat el text– la paraula Després. He comprès que és el títol que un dia mig em va insinuar que se li havia acudit. El trobo excel·lent i l’Espriu també. Així doncs, la novel·la ja té títol!

8 de juny de 1951

Abans-d’ahir vaig rebre tota l’edició d’Un advocat del segle XIX i la vaig començar a repartir. Aquesta tarda, a les sis, ja m’ha telefonat en Salvador Espriu, que no el va poder deixar fins que el va haver acabat: “M’ha fet pensar en un ‘elogi’ clàssic; sembla traduït del llatí! Bell judici, sobretot dit per ell.

3 de novembre de 1951

Havent sopat, he anat a casa de l’Espriu per parlar del premi Joanot Martorell. Dels altres del jurat només ha vingut l’Antoni Vilanova –nebot-nét de l’Emili Vilanova, escriptor–; en Llor i en Miracle no han pogut venir. En Vilanova és un xicot d’una lectura immensa, i coneix a fons la literatura castellana. (...) L’Espriu potser no té una especialització tan completa, però sap moltíssimes coses i, sobretot, sempre sap el que diu i per què ho diu. Això no exclou en ell un fons de timidesa, que de vegades el fa semblar més obstinat que enèrgic. Entre els llibres presentats hi ha una novel.la d’en Pedrolo, molt personal i amb un gran to, però no prou reeixida, i una d’en Ramon Planas, bastant reeixida, però no tan personal. Cap de les dues no arriba al nivell de la que ha presentat en Pla. Decidim –a reserva de la votació final– que li hem de donar el premi.

10 de gener de 1952

M’ha telefonat l’Espriu; ha llegit Després en l’exemplar que li vaig enviar i em diu que no s’ha de desdir de res del que va dir en el pròleg –magnífic– que m’hi ha posat. I que he millorat la manera de dir. M’ha fet d’allò més content.