diumenge, 29 d’abril de 2012

Carta a Rafel Nadal, a propòsit de Quan érem feliços




Benvolgut Rafel,
com que dius que tens afició a la correspondència, em prenc la llibertat de fer un apunt com si fos una carta.   
Vaig regalar-li al pare Quan érem feliços. Ell n’havia sentit comentaris a la ràdio i preveia que seria una lectura que el temptaria. En acabar-lo, me’l passà i em digué: ‘Llegeix-lo, sé que t’agradarà’. I no només ha estat un dels llibres més regalat en aquest Sant Jordi, sinó que també ha estat un dels que jo més he recomanat. Te’n faries creus de com està de subratllat...
La literatura memorialística m’agrada. Potser per això, quan anys enrere se’m va proposar transcriure els dietaris de Maurici Serrahima –després publicats en sis o set volums, ja no ho recordo– no només vaig acceptar, sinó que vaig passar-m’ho molt bé fent-ho. Són vivències en primera persona, records d’un temps i d’uns personatges que normalment se’ns presenten amb certa nostàlgia.
Ens portem deu anys, Rafel –jo vaig néixer l’any que tu havies planejat escapar-te del Collell. Potser per això Quan érem feliços m'ha atrapat, tot i que el territori sigui un altre. És un exercici de memòria històrica, però no centrat estrictament en política. La narració dels teus records, un a un, em portava a imaginar que algú de Mataró, la meva ciutat, pogués plasmar sobre paper la desaparició de la botiga de can Pepet, de les llibreries de can Tria o de can Pi, del magnífic Teatre Clavé que ja no tenim, de les fàbriques, del cinema Serra..., perquè les petites històries de cada família teixeixen l’entramat de tot el país. Ara que l'expresident Jordi Pujol ha acabat -sembla- les seves memòries, potser un excel·lent candidat seria en Manuel Cuyàs...
Quan érem feliços és una declaració d’amor a la ciutat de Girona! Com si haguéssis volgut traspassar al paper una projecció en Powerpoint o Prezzi de fotografies en blanc i negre, de la Girona de la teva infantesa... Però també ho és de la platja de la Fosca, de Palamós, que descrius d’una manera acurada i meticulosa que només falta sentir l'olor de mar, o d'Aiguaviva.
Ja et vaig dir en un tuit que creia que hi faltava uns índex de topònims i de persones, indispensables en els llibres de memorialística. Després de prendre la decisió de no fer un tuit cada quatre pàgines –perquè és el que em deia el cor–, ara ja puc dir-te que penso que Quan érem feliços hauria de tenir una plasmació en el Google Maps, amb cada racó situat. És perfecte poder unir un llibre de records, d’història, del passat, amb el món ràpid, virtual, amb les eines 2.0 que la societat del present ens ofereix. A la gent de Girona segur que no els cal, als instituts de la zona que poguessin seguir una geolocalització dels llocs, segurament tampoc, però a mi una cosa m’agradaria fer és situar-me als peus de la catedral, a la pujada dels Àngels, al bar l’Arc, al Collell o al Cap Gros i fer lectures en veu alta. I voldria saber on para el bosc de can Mullera, perquè dius que és el millor bosc per als bolets, i segur que faré el camí de ronda que voreja la pineda d’en Gori, perquè dius que és una de les millors pinedes de la Costa Brava. Aquí ho deixo.
M’ha agradat trobar-hi vocabulari propi, com baba, tomata, vaca –per barca–, caçar cargols, els urissos, les pallerides, ciar, salsifís, la fressa...
Alguns records teus m’han fet retornat a alguns de meus: la col·lecció de cromos de xocolates Torras, la cançó de l’avi vell (avi vell, endevina qui té l'anell! Obre la porta i tanca el cancell, avi vell); els caramels de can Fradera de Mataró; la creu que feia amb el ganivet al pa la meva àvia; la família Trapp, que també ha estat una de les pel·lícules de quan érem petits; les cireres que a casa també ens penjàvem a les orelles, o la recollida que fèiem d’ampolles de xampany i de diaris que portàvem al drapaire per guanyar-nos els primers calerons. I per tu he entès la passió que, com jo, sent el teu germà Joaquim per les campanes, que teníeu a tocar.
Hi ha frases que m’han arribat a l’ànima, però com que no les puc reflectir totes en deixo dues de significatives. ‘Sovint penso que la felicitat té a veure amb tot això, amb el fet de satisfer les necessitats més primàries. O tenir gana i entrar al rebost i trobar-hi caixes de fruita i conserves fetes a l’estiu. O veure córrer la mainada i deixar-los fer al seu aire, però sabent que, si et necessiten, ets a tocar. Segurament la felicitat és això: tenir consciència de les necessitats més primàries, poder-les satisfer i ser-ne conscients.” Ai, Rafel, si la felicitat és això, cada cop hi haurà gent menys feliç, perquè cada cop és més difícil omplir el rebost.
I l’altra: ‘Escoltant la vida a l’altra banda de la finestra, amb aquella sensació tan estranya que tu n’estàs al marge, però tot segueix igual: és com si ningú no et trobés a faltar i t’adonessis que al món no li fas cap falta’. Quan tens gent propera que ha quedat al marge del món laboral, veus que és exactament això el que sent, que al món no li fa cap falta.
Quina meravella conservar la llibreta negra (dels comptes) de la baba i la llibreta vermella (de les medicines) de la mare! I les cartes, i les receptes. I que la baba Teresa, tan culé, ‘cada cop que el Barça marcava, pitjava el trimbre que s’havia fet instal·lar al capçal i havíem de córrer per anar a celebrar el gol amb ella’, segur que arrenca el somriure a més d’un.
M’ha captivat la història del quadre del jardí de la casa de la plaça de Santa Llúcia, el teu catàleg d’illes viscudes, l’acomiadament amb joc de miralls d’aquells avis grecs amb els seus néts al port d’Hágios Kérijos, i els vostres àpats familiars.
Res, tot això per dir-te que te m’has fet proper i que Quan érem feliços m’ha regalat unes estona de felicitat.
Moltes gràcies!

dilluns, 9 d’abril de 2012

Avel·lí Artís Gener i Josep M. Francès, companys de viatge...





Per casa corren dos llibres de Josep M. Francès: Retorn al sol, novel·la de fantasia i de sàtira i Memorias de un cero a la izquierda.
Si desconeixeu qui era Josep M. Francès, us recomano el perfil biogràfic fet per Jordi Solé i Camardons a l’edició de Retorn al sol feta per la Universitat de Lleida (Biblioteca Literària de Ponent, núm. 7) el desembre de 1998.
Si Solé Camardons recull que, amb les tropes franquistes a pocs quilòmetres de Barcelona, Josep M. Francès s’assabenta a la Conselleria de Cultura de la Generalitat que tots els escriptors catalans d’esquerres –a excepció d’ell i Avel·lí Artís Gener– ja han estat evacuats, molts amb el bibliobús de la Generalitat, a Memorias de un cero a la izquierda Josep M. Francès narra l’inici del camí de l’exili, al costat d’Artís Gener, les seves darreres hores a Barcelona i Catalunya. 
He rellegit minuciosament aquestes pàgines. Trobo que la narració d’aquestes primeres hores de la seva sortida de Barcelona i camí de l’exili són excepcionals. Segur que la  traducció podria ser molt millor, però a falta d’una edició en català, em permeto compartir la que jo he intentat fer:

“Per les treballadores Elvia i Mari vaig saber que el bibliobús de la Conselleria no havia parat, tota la setmana anterior, de traslladar gent a Girona. Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Serra Húnter, Feliu Elías, Pilar Rodoendros, C. A. Jordana, Domènech Guansé, Benguerel, Roure Torent, Muntanyà, Vinyes, Maseres, molts amb els seus familiars.
- Vostè i Avel·lí Artís són els únics intel·lectuals d’esquerra que queden a Barcelona, que nosaltres sapiguem. Però encara es farà un trasllat aquesta nit a càrrec del bibliobús i demà, a dos quarts de vuit del matí, el darrer, en un camió de càrrega. En un d’aquests mirarem d’introduir-lo a vostè i els seus. (...)
Amb el cor encongit, ens dirigim a la Conselleria de Cultura, passant abans per la redacció de La Publicitat, per tal de canviar impressions amb Avel·lí Artís, que serà el nostre company de viatge. Ens confirma que té cita fixada per l’endemà a les set. Marxarà amb la seva companya Lola Peris i la seva filla Rosa, ja que els seus fills, com el meu, són al front. Al vestíbul de la casa, en sortir vam topar-nos amb l’escultor Apel·les Fenosa, vestit de soldat, però amb una moral pitjor que la meva. Té ordre d’incorporar-se, però dubto que ho pugui fer.
L’Elvira i la Mari m’informen que no es pot comptar amb el bibliobús retingut a Girona, però que un gran camió de càrrega ens recollirà a l’hora indicada per Artís. Serem molts els viatgers; Artís i jo, els darrers escriptors en abandonar el vaixell.
Per damunt de la ciutat, surten a trobar els avions enemics no els projectils d’abans, sinó columnes de fum que pugen d’infinites xemeneies de la capital. Les persones cremen tot allò que els comprometi. Nosaltres fem el mateix. Aleshores, preparem precipitadament l’equipatge i se’ns ha dit que no sobrecarreguem el vehicle. Això m’obliga a sacrificar la meva biblioteca i molts quadres i objectes. Omplim un parell de maletes i uns quants maletins... (...)
La nit transcorre dins d’un silenci de mort, que imposa. Les tenebres són absolutes. No hi ha alarmes. Angoixats de dolor i cansament, intentem tots quatre dormir vestits. Entre les tres i les quatre, trenca la quietud tràgica de la nit una detonació formidable, que sembla ser d’artilleria. Però no la segueix cap més. Mai he sabut l’origen d’aquella detonació. A les cinc estem tots drets, ens posem cada un de nosaltres un parell de vestits sobreposats i un abric al damunt. (...) La meva dona s’emporta les joies, que li robaran pel camí (...)
Ens capbussem en la nit. La conselleria no és molt lluny. Només correm el perill que ens interceptin el camí elements de la Falange. (...) Comença a clarejar quan arribem al jardí de la conselleria, on hem de concentrar-nos els evacuats. Aquella llum blava de l’albada, que en altres temps m’era molt grata en sortir de festa, ara se’m presenta tètrica i amenaçadora (...)
Al cap de poc, arriba l’Avel·lí Artís amb els seus. Se’ns uneix Dalia Montes Doval, activista del Socorro, filla de la professora Doval, avui casada en segones núpcies amb el també professor Resto. Un tercer escritpor, funcionari de Cultura, Lluís Bransuela, porta amb ell la seva esposa i la seva secretària. (...)
Per ordre expressa del bondadós conseller som ben atesos pels treballadors que es queden. Passem moments d’inquietud quan no es presenta el xofer que ha de conduir el camió replè de carn. Finalment, arriba; és un home vell i no sembla pas un heroi. Però en tenim prou que domini els seus nervis i el volant. Aquest ens diu que ho fa per la nostra seguretat, atesa l’experiència que té en bombardejos a ple camp...
Sortim del Palau Robert a dos quarts de nou. El matí és esplèndid. El fred, moderat. Ens molesta una mica la roba hipertrofiada, però no tenim on deixar-la. Veiem per darrera vegada el Cinc d’Oros i la Repúblca de Viladomat. Enfilem cap al nord, per Sant Andreu. La gent, als carrers, ens mira encuriosida, alguns amb enveja. Hi ha qui ens saluda amb el puny tancat i qui ens treu la llengua amb sarcasme. No veiem res ni ningú. Fa molt mal trencar així el cordó umbilical que ens uneix amb la mare Barcelona. I cap de nosaltres sospita la durada que tindrà l’èxode (...)
El camió providencial i desmanegat que ens portava, es para en una cruïlla de camins entre Montcada i Cerdanyola. (...) El xofer i algun passatger que hi entén, suen la cansalada per reanimar el motor. Ho aconsegueixen. Prosseguim la marxa. Artís mostra una moral excel·lent que contrasta amb la meva, pèssima. Els meus fills semblen encantats amb l’aventura. Dues vegades, en Valls, el vigilant, ens fa el senyal d’alarma ‘Avions!’ Ens passen per sobre, direcció Girona. (...) Per la carretera transiten sense parar gent de totes condicions en marxa cap al nord. Homes, dones, nens. Fins i tot una caravana de gitanos. Cada nou grup de fugitius és un impacte més en la meva ànima destrossada. Amb tot, ningú corre, ningú crida. Això és més una peregrinació que una fugida.
Arribem a Girona, al migdia. Són molts els que pretenen seguir fins a la frontera; nosaltres, segons ens van dir, ens quedaríem a la ciutat, però ho dubto. No veig cap possibilitat que aquí s’organitzi res. Bosch Gimpera i Pi i Sunyer, tots dos consellers, es multipliquen per atendre’ns. No hem menjat res des de la sortida i això acaba per desmoralitzar-nos. El camió ha descarregat bona part dels ocupants, que deuen comptar amb amics a Girona. Jo no conec a ningú, ni sé on anar. Bransuela, que és expeditiu, i exerceix com a emissari de Cultura, busca en va una solució al nostre cas. (...) Finalment,una gran persona, Sanahuja, oficial primer del Parlament, em connecta amb la família Serra Húnter, i Simó Bofarull amb la segona esposa. Hi ha altres diputats i amb ells, la meva família i jo –atès que el meu fill és treballador del Parlament–, aconseguim que ens donin un sopar decent a prop de la Catedral. (...)
Sanahuja ens guia a l’Ajuntament, on acampem al saló de sessions. Posem a terra la manta que portàrem i ens creiem en un oasi. Dormir a terra, però sota cobert, és molt preferible a fer-ho a la intempèrie, com tants milers de persones ho fan en aquest moment. Per cert, la casa consistorial és un objectiu per a l’aviació enemiga, però ara no hi pensem. (...)
De matinada ens desperten. Hem de sortir ràpidament en direcció a Bescanó, un poble proper a Girona. Recollim les coses i esperem. L’espera s’allarga fins a les nou del matí. A aquesta hora ens donen un cafè amb llet condensada i pugem de nou al camió. Segons ens informa Bransuela, en una masia del poble on anem s’instal·larà la Conselleria.
Bescanó és aprop, però allí regna una tranquil·litat que contrasta amb el maremàgnum de Girona. L’esperit hi guanya. La meva esposa, que es manté més serena que jo, no para d’animar-me. El mateix fa Artís, que durant tot l’èxode, em tractà com un germà. (...)
En aquell lloc ens hi vam quedar un dia i mig. Alfons Maseres, Pompeu Fabra, Ramon Vinyes i el mateix Jordana, em van tractar com un ser humà. La resta, en especial Zeni de Vals i la repulsiva Rodoendros, em van fer les pitjors desconsideracions. Ella mai més em tornà a dirigir la paraula. Ell ho va fer algunes vegades, sempre per molestarme o ferir-me.
A la masia vam rebre sostre i aliments. La meva esposa i fills, així com Dalia Montes i Rosa Artís, van intentar aixecar-me la moral amb sol·licitud que mai agrairé prou. Anna Murià, també hi va contribuir amb la seva amistat sincera. (...) Després de dinar, va arribar l’ordre que tots els que fóssim a Bescanó sortíssim cap a Olot. Així ho vam fer, deixant els equipatges. Més endavant es vindrien a buscar.  El temps empitjorava i una pluja menuda amb gebre ens va fer incòmode el viatge amb el camió descobert. Els primats ocupaven el bibliobús. A mig camí, arribà una contraordre. Va aconseguir-nos una motocicleta amb instruccions per canviar el rumb i anar cap a Agullana. Ens apropàvem insensiblement a la línia fronterera. Pel que sembla, Lluís Companys era a Darnius, amb Miravitlles, Poblet, Tauler i altres personatges. (...)
Creuàrem Figueres sense parar-nos. (...) En sortir de Figueres, l’espectacle d’un èxode sense precedents va ser més amarg; una munió de fugitius obstruïa tots els camins, badallant de gant i rugint d’ira. Vam córrer el risc de veure assaltat el nostre camió i el bibliobús per aquell allau dantesc de desesperats, però no va passar. Arribàrem a Agullana, un poble pintoresc per ser vist en altres circumstàncies i allí la presència del conseller Pi i Sunyer, que se’ns havia avançat com àngel tutelar ens va infondre confiança. Sortirem destacats a una finca rústica, Mas Perxés, que em va recordar molt la de Serrallonga.  Una vasta era, assolellada de dia, servia d'atri a la casona, que era de mal guardar perquè tenia diverses portes. Les àmplies dependències dels baixos estaven ocupades per una gran quantitat d’obres valuosíssimes d’art romàntic –retaules, escultures, imatges– que es van haver de salvar del risc que corrien a Montjuïc. Hi havia l’escultor Mallol, responsable del patrimoni artístic, i el pintor Anglada Camarasa, que portava diversos teles de gran dimensions que es proposava vendre a França. De la monumental cuina sortia una olor agradable que ens va permetre esperar un sopar decent. El conseller no ens oblidava. Efectivament, se’ns va atendre el millor possible i aleshores vam pujar a la gran sala del primer pis, convertida en campament per uns dies. Vam creure que havíem de contribuir amb el nostre sac de provisions a l’alimentació comuna. I un home provindencial, Francesc Montserrat, majordom de la conselleria, es va desviure per atendre a tot el món com si tingués la responsabilitat d’un hotel de luxe.
Cinc dies vam estar-nos en aquell Mas (...) El grup de Zeni (...) partí de nit, a peu, per les muntanyes. Centenars de persones acudien al nostre refugi. Un dels que vaig veure va ser el diputat Nicolini, víctima d’un atac de reuma que li impedia quasi moure’s. No sé com va aconseguir sortir. Un altre, Fàbrega Pou, va fer marxa enrere i el van afusellar els feixistes. L’eminent Carles Rahola, de vuitanta anys, catòlic i de conducta irreprotxable, no va voler exposar els seus néts a un èxode semblant i va tornar a Girona. Allí el van empresonar i se’l va sotmetre a procés. No se’n va estar d’afusellar-lo.  Aquest va ser un dels més execrables asseinats de la croada. (...)
Lluís Companys va estar-se un parell de dies amb nosaltres, compartint la nostra sort. Després va desaparèixer amb rumb desconegut.  (...)
El viatge d’Agullana a La Jonquera és molt curt, però hi vam invertir algunes hores. Necessitaria tenir la ploma de Dante per reflectir el que vaig veure. Un cor sensible com el meu, com el de molts que m’acompanaven, no podia contemplar sense angoixa, sense horror, sense indignació l’espantós espectacle de milers i milers d’éssers humans, amuntegats, trepitjats al llarg de la carretera, sota la pluja, el fred i la neu, a l’espera que les autoritats franceses els vingués de gust obrir-los la porta. Malalts, nens i gent gran morien de cansament i de fred; hi va haver dones que van donar a llum al marge de la carretera i després estrenyien contra els seus pits flàccids el cadàver del fetus (...)
Enmig de la meva desgràcia vaig tenir la sort de figurar entre els afortunats que vam creuar la frontera la mateixa tarda. Li ho devem, un cop més, a Pi i Sunyer i a Bosch Gimpera, que es van multiplicar per salvar-nos.”  
Nota: la Pilar Rodoendros, segons Solé Camardons, és el nom figurat de Mercè Rodoreda.