Fa pocs dies que
hem reprès, després de l’estiu, l’activitat a la Coral Primavera per la Pau,
tot i que aquest curs l’hem començat amb un concert ben especial: el que vam
fer per la Diada, a Cabrera de Mar.
L’assaig d’ahir
va ser un xic especial, perquè m’atreveixo a dir que després d’aquest tots vam
tornar cap a casa més rics. Més rics, sí, perquè nosaltres ens enriquim no de
diners, sinó de paraules, de mots, de música i d’emocions.
Quina magnífica
història la de la Lola Casas! Resumidament, la mestra proposa als seus alumnes
de sisè (curs 2010-2011) que triïn una notícia que els cridi l’atenció, ells proposen la dels miners que
van quedar atrapats a la mina de San José, a Capiapó (Xile), i això els dóna
peu a parlar del treball a la mina, de la dictadura –tant la de Franco com la
de Pinochet-, dels Quilapayún, i de Víctor Jara i les seves cançons.
En un món tant
competitiu com el nostre, a contrarellotge, on sembla que a l’escola a vegades
també només compti la millor nota, la nota de tall i la superficialitat més
absoluta, aquesta història ajuda a reconciliar-te amb la vida, amb el món
educatiu i amb la persona humana. “Vam donar unes coses que també s’han de
donar a les escoles, perquè també s’ha d’ensenyar tot això, a més d’ensenyar a
sumar, restar i dividir.’
Ens assegura que les
lletres de Víctor Jara encara ara aixeca les bondats del cor humà, però això
nosaltres ja ho sabem. Els nens de sisè van voler aprendre les cançons de Jara,
fins al punt que les van anar a interpretar a la Casa Amèrica, a Barcelona,
davant d’un públic que acabava plorant.
Si algú vol
seguir el procés de tota aquesta experiència, pot veure’l en el bloc de Lola
Casas, dins l’apunt: ‘Diari de classe. Iberoamèrica.’
La cirereta del
pastís, els germans Marín, que amb la seva música de xarango ens van recordar
els inicis de Primavera per la Pau.Van venir-nos a escoltar a Cabrera (un dels concerts on més hem xalat) i diuen que tot i no entendre el català van adonar-se que cantàvem cançons de contingut humà i de justícia.
Doncs sí, avui
sóc més rica –humanament parlant, és clar.
