Encara heu d’aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!
Arrenqueu-vos la bena.
(Poble meu. Circumstàncies)
30 d’abril de 1948
He trobat pel carrer Joan Oliver –Pere Quart–, que ha tornat de Xile; sabia que era aquí, però no l’havia vist. Llarga conversa. El veig una mica descoratjat i temerós de no ser ben rebut. Li he explicat el que fem i li he demanat que binguí a parlar a Miramar, del que vulgui. Hi trobarà gent jove i el tornarem a situar.
5 de novembre de 1948
No vull deixar de recordar la visita de condol a en Joan Oliver per la mort de la seva dona. Vam tenir la conversa més íntima que mai hem tingut; vaig entendre tot el que, tal com suposava, porta a dintre; no en parla, en part per discreció i en part perquè se sent poc o molt escandalitzat –dels altres i potser d’ell mateix, i no sap prou com situar-se.
20 de maig de 1948
Demà, Joan Oliver dóna, a Miramar, la primera conferència que haurà pogut donar a Barcelona, d’ençà que va tornar. L’ha titulada “Del meu bon gust”, i deurà ser bona i divertida.
27 d’abril de 1951
Dies enrere, parlant amb en Joan Oliver –Pere Quart– en ocasió d’una lectura col·lectiva de la traducció que ha fet del Misantrop, de Molière, em va dir que havia començat a escriure una sèrie de narracions sobre diversos personatges bíblics. Va parlar, em sembla, de Rut, de Lot, de Jonàs i no recordo de quins altres.
Octubre de 1966
El dia 13 vaig rebre d’en Joan Oliver –en nom d’Aymà- la proposició d’escriure, en castellà, un petit llibre que fos l’ampliació de la conferència donada a Madrid, i que ells publicarien a la col·lecció en la qual, aquells mateixos dies, havien publicat, sota el títol de Consideración de Cataluña, els famosos articles de Julián Marías al Noticiero que havien originat tota aquella gresca, i als quals el meu llibre seria –com ho havia estat la conferència- una resposta. Com que el text de la segona versió de l’altre llibre meu era ja molt avançat, vaig acceptar l’encàrrec: m’hi vaig posar a primers de novembre i el vaig acabar el 12 de desembre. Per cert, que després que en Joan Oliver l’hagués llegit i m’hagués felicitat, alhora per la contundència dels arguments i l’extremada cortesia amb què tractava l’autor dels articles, vam parlar del títol que li posaríem i jo, per fer tabola sobre aquell to de cortesia, li vaig proposar que l’anomenéssim Con flores a Marías... Hi vam riure d’allò més. Però, naturalment, el títol no va ésser aquests, sinó Realidad de Cataluña.
27 de maig de 1970
Sortint del despatx, he trobat el doctor Pasqual –l’il·lustre professor de química– que m’ha preguntat què calia llegir de Pere Quart, perquè ho havia preguntat a tres o quatre nois joves i no li ho havien sabut dir. Li he citat els títols més importants. Aleshores, m’ha preguntat per què li havien donat el premi. Jo li he dit tal com ho veig: un candidat possible era en Ferran Soldevila, però, havent-lo donat l’any passat a en Jordi Rubió, era lògic que aquest any no anés a un historiador, sinó a un escriptor. D’aquests, devien eliminar en Foix pel Premio Nacional de Literatura que va tenir, i entre en Carner –que potser ja l’havia de tenir l’any passat, però que tal com està ara gairebé no hauria sabut què li donaven–, i en Pla –que té molts contraris– i en Joan Oliver, que era, és evident, un dels que eren netament premiables, devien triar aquest perquè és el més protestatari i el més conegut pel jovent. Li ha sembla bé.
(Fragments Del passat quan era present, dietaris de Maurici Serrahima)
